Creixen les religions

:

Al web de la secció espanyola de la revista Foreign Policy hi ha un interessant reportatge en forma de llista sobre les confessions religioses que més creixen al món. A partir d'uns paràmetres de l'aconfessional World Christian Database, un projecte del Centre per a l'Estudi de la Cristiandat Global del Seminari Teològic Gordon-Conwell, estableixen unes taxes de creixement durant el període 2000-2005 per a l'Islam (1,84), la fe Bahaí (1,70), els sikhisme (1,62), el jaïnisme (1,57), l'hinduisme (1,52) i, la més nombrosa, el cristianisme (1,38).

:

Els factors comuns a aquest fenomen semblen ser uns quants, segons m'atreviria a enumerar. Un, el seu arrelament als països en vies de desenvolupament (que són la majoria), de manera que qui digui que això de la religió decau, deu ser una mica eurocèntric; dos, la forta natalitat de les comunitats on es practiquen (i, probablement, una política pro-natalista -antimalthusiana?- de les mateixes); tres, la seva eficàcia més enllà del fet religiós (institucions benèfiques, accions solidàries, integració de desvalguts, etc...), quatre, potser, la fortalesa (i senzillesa, paradoxalment) de les seves propostes (doctrinals, litúrgiques)... I, cinc, m'atreviria a enumerar l'horitzontalitat de les seves jerarquies, pràcticament inexistents, i comunitats. Sobre aquest tema vaig llegir (i comentar) un llibre recent de gran interès.

:

:

A rel d'això, és inevitable parar esment al cristianisme, religió a la que pertanyo i que és referent a la nostra cultura. Dues coses a dir. La primera, ja diu l'article que el creixement es dóna especialment als moviments i noves esglésies pentecostalistes, especialment al Tercer Món. D'acord amb José Luis Mardones (llibre citat), sospito que algunes característiques de les que he esmentat en són la causa. Al món occidental, especialment als Estats Units, hi ha un parell d'experiències que ja he comentat i que convé parar atenció. Un, l'èxit entre els joves del cristianisme vintage o de renascuts (vegeu apartat 'Cristianisme vintage' aquí). Dos, també d'èxit entre els reburns, el cristianisme com a article de consum (vegeu 'Oint Ohio? aquí), amb algun valor a reconèixer, malgrat tot, ara que diuen que la moda serà la religió 'a la carta'.

:

La segona cosa a dir és el fet que les religions, també l'occidental cristianisme (mai no ho ha estat del tot, d'occidental), creixin en le zones més pobres (i segons com més dinàmiques) del planeta. Alguna vegada he parlat del fenomen xinès. El cristianisme és una religió fonamentalment de pobres, avui per avui. Jo sempre penso en dues cites que tinc incrustades al cap. L'una, del crític a les religions Ludwig Feuerbach (foto), que influí sobre Marx, i que deia que "quant més buida és la vida, tant més ple, tant més concret és Déu. El món real es buida quan la divinitat s'emplena". Sembla budisme, això. I també afegia "Només l'home pobre té un Déu ric" (Essència del Cristianisme, cap. I).

:

Deu tenir raó. Raó, riquesa, doncs, segons l'altra cita, de sant Pau, que diu que "Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui el món té per dèbils i els qui, als ulls del món, són gent de classe baixa, gent de qui ningú no fa cas; per destituir els qui són alguna cosa, ha escollit els que no valen per res" (1Co 1, 27-29). I afegeix, precedint sense saber-ho, potser, Feuerbach: "El meu poder ressalta com més febles són les teves forces. per això estic content de gloriar-me de les meves febleses; gràcies a elles , tinc dintre meu la força de Crist (...). Quan sóc feble és quan realment sóc fort" (2Co, 12, 8-10). la força dels pobres (proletaris diria Marx) del món. Ves per on, m'ha quedat un post marxista.

: