Monda pregunta per Déu *

Aquest any** s'han publicat nombrosos llibres que aborden la fe o l'existència de Déu des de perspectives no estrictament creients. Els llibres sobre ateologia de Michel Onfray, o sobre la vida eterna de Fernando Savater, per exemple, representen un acostament seriós de l'ateïsme al fenomen de la creença, de la mateixa manera que els best-sellers basats en misteris pseudo-religiosos semblen reclamar què se n'ha fet del sagrat, de Déu, en un món que no ho sembla reconèixer fàcilment al seu entorn.
:
D'entrada, costa reconèixer la petja de Déu en les institucions 'encarregades' de la transmissió: la família, l'Església, la pregària o altres rituals, la cultura... De Déu i les seves coses, dels que només en podem parlar simbòlicament, costa de parlar-ne en una cultura que, com la que vivim, tan sols usa el llenguatge empíric i tècno-científic per reconèixer les coses. Potser tan sols la poesia s'assembla al llenguatge simbòlic... i tampoc és que la poesia estigui precisament de moda.
:
Malgrat tot, i no és d'ara sinó d'uns pocs anys ençà, retorna l'interès del món de la cultura al fenomen religiós, si bé amb força prevencions. Fa molts anys, just en el tardofranquisme, el novel·lista Josep Maria Gironella escrivia un llibre d'entrevistes, 100 españoles y Dios, en el que, obertament, es parlava amb llibertat de l'experiència personal i intel·lectual d'un conjunt de personatges aleshores molt coneguts amb Déu. Va ser un èxit. Anys després, en va fer un altre amb cent persones més, també molt recomanable i més assossegat, potser. Francesc Torralba ha publicat un llibre semblant amb vint-i-cinc personatges coneguts de Catalunya, també molt recomanable. Tots ells combinen creients amb no creients i, entre aquests darrers, el que s'ha vingut a dir agnòstics i ateus. També n'hi ha que no saben massa on enquadrar-se (i aquesta deu ser l'expressió potser més genuïna de la societat catalana i europea). Això sí, tothom, però, fruit del país on vivim i la seva història, reconeix el paper bàsic del cristianisme en la seva formació, en la seva cultura, en el seu paradigma de felicitat o d'infelicitat.
:
S'acaba de publicar a Espanya un llibre recent del periodista italo-americà Antonio Monda molt semblant. Porta per títol ¿Crees en Dios?*** i com a subtítol 'Conversaciones sobre Dios y la religión', i consta de 18 entrevistes a cineastes, escriptors, arquitectes, etcètera, molt coneguts als Estats Units i, especialment, a la ciutat de Nova York, on Monda hi fa classes i on la immensa majoria dels entrevistats hi resideix. Parla amb gent com Paul Auster, Jane Fonda, Derek Walcott, Martin Scorsese, David Lynch, Toni Morrisson, Saul Bellow o Spike Lee, entre d'altres. Antonio Monda, que és catòlic convençut, va publicar la majoria d'aquestes entrevistes en una sèrie al diari romà La Repubblica, on escriu habitualment.
:
La majoria dels entrevistats tenen una educació cristiana (a mitges entre protestants i catòlics) o jueva, llevat de Salman Rushdie, que prové d'un entorn musulmà. També la majoria es declaren no creients, malgrat que a ben pocs els costa declarar-se ateus. En una societat tan religiosa com la nord-americana, és obvi que els entrevistats no pretenen ser cap mostra representativa, però sí que ens indiquen quines són més o menys les perplexitats de les persones del món de la cultura al fenomen religiós. Sí que tots ells, però, tenen una relació molt íntima amb la Bíblia, tant els jueus com els cristians. Recordeu que els Estats Units foren fundats per una mena d'exiliats anglesos protestants, de la branca més fonamentalista, i els protestants tenen predilecció pels textos sagrats, que gairebé se saben de memòria.
:
Curiosament, gairebé totes elles relacionen el fet religiós autèntic amb una experiència personal interior, espiritual, de recerca de pau interior. Segurament, els europeus tendiríem a l'extrem contrari, a vincular l'experiència religiosa amb el compromís. Només Eli Wiesel, curiosament un jueu, apunta directament a l'encarnació divina quan ho exemplifica així:
:
"Quan la vida i la dignitat humana corren perill", diu, "les diferències de cultures es fan irrellevants. En el moment que una persona és perseguida per la seva raça, religió o les seves idees polítiques es converteix -per a qui considera tenir esperit religiós- en el centre de l'univers".
:
També val la pena destacar el petit relat que fa cadascú el seu procés personal amb la religió. Més o menys tothom admet, primer, la transmissió familiar de la fe. Segon, la crisi de la fen en l'adolescència o, com diuen alguns, "fer el camí tu sol des d'aleshores i començar de nou". I tercer, la perplexitat del món adult davant la fe. Weisel, sens dubte la millor entrevista, diu justament que la fe és com una 'ferida'. D'altres reconeixen que si coneixessin Déu no tindria sentit la seva recerca.
:
I , finalment, també apareixen els tòpics sobre l'Església i el mal que fan les religions al món, tant en lús de Déu per a la justificació de les guerres com a la irracionalitat dels conflictes i dels règims basats en una teocràcia. Tenen raó, segur. Però també és Weisel qui ha de recordar que els dos règims totalitaris més genuïns del segle XX, el nazisme i el comunisme, són l'un pagà i l'altre ateu. De manera que no deuen ser les religions, el problema, sinó la manera de relacionar-nos amb allò que creiem transcendent (de fet, això també és religió) i la seva, diem-ne,'socialització'. I no ens escapem ni els creients ni els no creients de la serp totalitària que neix en cadascú de nosaltres.
:

* text del comentari sobre llibres que s'emet demà divendres dia 29 a les 8 del vespre (reemissió dilluns al migdia) al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró.

** Vegeu monogràfic del suplement 'Babelia' d'El País.

*** Ed. El Tercer Nombre, Madrid, 2007. Vegeu-ne un tros aquí (en pdf), entrevista a Paul Auster.

Fotos: Antonio Monda i Eli Wiesel.

Vegeu article de Salvador Llopart a La Vanguardia.

Vegeu entrevista de Miguel Amores a A. Monda a Jazztel.

Vegeu entrevista d'Esther Peña a A. Monda a La Crónica Social.

Vegeu crítica d'Isabel Lafont a El País.

Vegeu article de Claudio Martínez-Mökel a La Verdad.

Vegeu article de Luis Antonio de Villena a El Mundo.

: