dissabte, d’abril 05, 2008

Els camins de la misantropia

Per Setmana Santa vaig llegir el darrer llibre de poesia de Valentí Puig. M'agrada molt la poesia de Puig (de qui no comparteixo moltes opinions), escassa en producció però que un mai no es cansaria de llegir i rellegir. M'agraden dues coses, essencialment. La primera, la formal: el llenguatge, l'apel·lació a les imatges i els qualificatius mai sobrers, l'estructura del poema, tan equilibrada... La segona, la seva visió tremenda -tremendament tendra també, en el fons- de l'ésser humà i les seves vicissituds, una mena de pessimisme creatiu, la seva sornegueria davant l'idealisme, el rupturisme, davant la perplexitat masculina davant les dones, o davant la denostació de la tradició que perviu entre nosaltres. Potser hi ha un tercer aspecte que m'interessa de Puig: els temes dels quals reflexiona, i el punt de vista que hi adopta, en els que m'hi sento com si fossin meus. Bé, he fet una petita selecció de versos, en algun cas del poema sencer, que us aniré presentant els darrers dies.
:
Vegeu crítica d'Àlex Susanna a El Mundo, Comentaris al bloc de Salvador Sostres (inclou dos poemes), entrevista a Valentí Puig a Efe.
:
Valentines - I
:
Fondàries de l'enamorar-se quan no toca! (...)
:
(...) Amor,
¿on eres ahir sense migranya ni regla?

(...) De cada besada teva me'n queda un tast
de traïció ben estudiada, mai no fores meva,
ni de ningú.
:
L'amor també és un vell croupier. Dóna fitxes,
fa voltar la ruleta, reparteix guanys, ¿Per què aquesta?
¿I perquè no aquella? ¿Per què avui i no abansd'ahir?
¿A una barra de bar? ¿Quan ets casat i tens fills?
:
Tots els camins del món duen a la misantropia
(...)

:
Valentí Puig, Passions i afectes, Ed. 62, Barcelona, 2007, versos de diversos poemes, pp. 14, 15, 16, 20, 23.
: