Artur Mas: "La independència és antiga"

Un servidor va escriure un humil post el 27 de febrer de 2007 en aquest encara més humil blog en què només hi havia una cita textual d'una resposta del president Artur Mas a una entrevista de Pilar Rahola al Magazine (La Vanguardia) del dia anterior. Vaig subscriure'l perquè hi estic completament d'acord. Hi deia el president:

Y no hablo de independencia porque es antiguo. Pensar hoy en día que se puede ser independiente es un error. Es interdependencia. Por ejemplo, si algún día Cataluña tiene Estado propio, no me imagino con ejército. No se trata de cortar amarras con España, pero sí de emanciparnos. Es decir, hacernos mayores sin repudiar a los padres. Se trata de tener la máxima autonomía en Europa sin romper amarras con el Estado. 

Jo, en aqust projecte, hi crec. Desgranem-lo una mica.

1. La independència és "antiga" i té raó. Els processos nacionals amb èxit són els que se saben integrar en un món on la força dels estats cada vegada és menor, i més que ho serà (excepte si cadascú es mira el melic mentre empetiteix el seu paper al món). "Es interdependencia", diu el president. . L'exemple el donava a Mataró fa pocs dies el seu exalcalde: "Jo m'estimo més ser Baviera, que quan el ministre alemany en parla a Europa la gent li fa cas, que no Àustria, que quan parla el ministre la gent se'n va", digué Joan Majó. El nostre projecte és ser un gran node (cultural, industrial, econòmic, m'atreviria a dir moral) d'una Europa que es construirà a partir d'aquests nodes, al voltant de grans metròpolis, segurament.

2. Un estat propi per Catalunya no tindria exèrcit, diu. Aquest exemple que cita Mas per defensar el seu model ("no cortar amarras con el Estado") és, per mi, cabdal. A veure, si som independents, ho hauríem de ser a totes: amb exèrcit, servei exterior i sevei d'intel·ligència (que potser s'emportaran els quartos del famós dèficit fiscal), amb peticions d'entrada a l'euro i a l'Otan des de zero (i que la resta de països membres- inclosa Espanya- ens acceptin) i amb tots els ets i uts d'una forma de govern (l'Estat-nació) que -de fet- ja no val pels desafiaments d'avui. Però sense tot això no seríem Estat, que consti (d'exèrcit n'hi ha d'haver, senyors). O sigui que l'opció de Mas sembla la més intel·ligent (i barata): pel que quedi d'Estat, més val copartir-ho. Això, agradi o no, es diu federalisme.

3. Emancipar-nos és, per ell "fer-se gran sense repudiar els pares" i tenir la "màxima autonomia sin soltar amarras". És una emancipació sui generis, si més no. És obvi, i en això la immensa majoria de catalans hi estem d'acord, que Catalunya ha d'aspirar a resoldre alguns dels seus problemes estructurals en relació a Espanya. Però és crucial saber en quins "amarres" ens haurem d'agafar. I poster seria aquest un bon punt de partida (no el de la hisenda pròpia o la de l'impresentable concert basc, com és obvi, un brindis al sol que topa amb el que hem dit).

4. La màxima autonomia a Europa. Efectivament. Però la màxima autonomia, ser aquest node baverià, exigeix cedir sobirania (no assumir-ne). I fer passos en la integració que, malgrat ser una de les claus de la sortida de la crisi, no hi ha manera d'aconseguir precisament perquè tothom vol "estat propi" per entendre'ns. Es quedaran amb l'estat, les banderes, els ordenances, quatre soldats i deu triennis però sense país. En això no s'hauria de semblar Catalunya.

5. No parlar clar i donar ales a les pulsions independentistes (per exemple, de cara a la propera Diada nacional) és una manera com una altra d'enredar la gent. Hi ha molta gent convençuda que tots els mals de Catalunya els resoldrà la independència. I creix l'èpica (potser la il·lusió) amb el mateix ritme que el greuge o que decreix l'esperit crític cap aquesta opció. Però com sap molt bé el president, no és aquest el camí, un camí que és antic. Ara hauria de dir ben alt i clar el que va deixar anar en una revista dominical fa uns mesos.