El discurs del rei

No és un discurs, d'acord, és una carta. La primera (si exceptuem la de presentació) que escriu al nou portal de la Casa Reial (en català, aquí) en el que se suposa que és la nova política de comunicació d'una institució que -com totes- ha entrat en crisi de credibilitat. El text del rei Joan Carles, advertint a favor de la unitat d'Espanya just una setmana després de la manifestació de l'Onze de setembre en el que es reclamava la independència de Catalunya, ha suscitat reaccions negatives o de decepció tan en la societat catalana com en la de la resta d'Espanya, encara que no tant en aquest darrer cas. A mi, que m'agrada sempre veure les coses una mica del revés, he trobat a faltar que alguns hermeneutes no s'haguessin quedat en la superfície i miressin d'analitzar-la en funció de les opcions que obre, no tan sols les que tanca. A mi se me n'ocorren algunes i em fa una mica de vergonya dir-ho perquè no conec ningú que coincideixi amb mi, de moment.

Per exemple, trobo molt significatiu que aquest gest inèdit del Cap de l'Estat que, contra el que diuen alguns, entra perfectament en les seves prerrogatives constitucionals, reservat en teoria per les "grans ocasions", surti justament després de l'esmentada manifestació. Jo, si en fos convocant o hi hagués assistit, n'estaria molt orgullós. "No sé si Espanya ens escolta, però a la Zarzuela ens han sentit", pensaria. Com que és significatiu, caldria interpretar bé els signes abans de criticar el que hi diu. Si es mou el rei al tauler de l'Estat és que l'Estat vol jugar. Entre jugar a soldats i jugar a nines hi ha un ventall de possibilitats que jo ja m'estaria esforçant en treballar-les, si fos independentista. O és que la independència no s'obtindrà pel joc (la política, el pacte)?

Em refereixo a que tothom sap -i això seria motiu "de honda satisfacción", si jo fos independentista- que aquesta qüestió només es pot resoldre per la via del pacte. El propi rei circumscriu la seva objecció al moment dur de crisi econòmica que viu Espanya, que trobo molt significatiu, també. Ningú no tirarà enrere i ningú (espero) està pensant portar aquest conflicte de la política a la força. L'altre dia algú em recordava que les guerres es fan amb els pacifistes i les paus se signen amb els bel·licistes per tal que siguin creïbles i que la massa crítica que els recolza pensi que és la millor opció (per exemple: la reconversió industrial dels socialistes). Vull dir, amb això, que potser les solucions de pacte per resoldre l'atzucac català hauran de partir dels partidaris de la independència i els partidaris de la unitat indissoluble d'Espanya. O serà paper mullat. Compte, però, amb els que mantenim posicions menys contundents: som els que ho tenim pitjor si no juguem bé.

Encara una altra reflexió. El pacte amb què se sustenti una nova relació amb Espanya s'haurà de semblar molt al de la transició. A la denostada transició. El president Mas no va desencaminat quan parla de "transició nacional", quan diu que Catalunya no haurà de tenir exèrcit o que no necessàriament serà una república (sí, aquí deuria ser quan al rei se li encengué la llumeta, vegeu què en diu Gregorio Luri, aquí). O que la independència és antiga i un error (fa tan sols uns mesos). No va desencaminat però tampoc sé si interpreta bé el clam del dia 11. Però atenció, dimarts que ve es trobaran Mas i Joan Carles a Catalunya amb motiu del premi Comte de Barcelona. Veurem algun gest més? De tots dos? Per cert, el premi li donen al cardenal Bertone... Oi que té bona pinta? (Vegeu el que en diu avui Jordi Llisterri, aquí).

Perquè es compleixi bé la transició li caldrà algunes coses. Primer, que els partits catalans juguin a asseure's en una taula, en una de pròpia i en una de 'bilateral', si es dóna el cas. Segon, que tots hi vagin sabent que hauran de renunciar als seus programes màxims i a alguns trets identificatius mínims però altament simbòlics (la bandera espanyola de Carrillo, per entendre'ns). Tercer, que tots hi vagin sabent que hauran d'acceptar, de l'altre, elements simbòlics i no tant que el facin sentir còmode en el nou marc (aquí ve el rei). I quart, ambient de confiança ciutadana en els nostres representants polítics, que crec que és el punt que més costarà.

No seria descabellat pensar que el monarca estigués pensant en erigir-se com a símbol de la unitat d'Espanya (en tot cas, ell manté els títols de la Casa de Barcelona que van passar a la monarquia espanyola des del rei Ferran II), que hi representés molt bé el seu discurs (amanit amb els sospitosament quixotescos "galgos y podencos" i "quimeras"), tant com per esdevenir moneda de canvi davant altres cessions difícilment defensables en aquest moment al conjunt d'Eapanya. I que no pensés tant en ell com en el seu successor, que, així com un clau treu l'altre, un Felip en treu un altre. I qui diu el rei diu algunes coses més, exactament com va anar a la transició espanyola, liderada per una generació diferent a la que actualment empeny a un nou acord. Amb els avantatges i els inconvenients de la seva lleugeresa. I que el pes del rei, entre d'altres, pot compensar.

Jo, si fos independentista (racional, això sí) estaria celebrant-ho. Com que sóc un federalista convençut, me'l miraria amb el mig somriure del que sap que la llei de la gravetat és inevitable i amb l'enveja que no hem trobat -els nostres- la poma de Newton que la faci tan evident.

Foto: Fotograma de The King Speech (2010)