"Is always repeating itself"

Si algú manté una posició contrària a la que manté una institució, i veu que totes les sentències judicials donen raó a la institució, què farà si mai mana a la institució? D'entrada, m'imagino, mantenir la mateixa posició contrària (o a favor dels interessos que l'hi portaven). A continuació, fer tot el possible per canviar el sentit de les sentències, un cop convenientment recorregudes, inclòs el zel en la defensa de les posicions de la institució, que són les que van combatre des de diferents fronts, fins i tot signant els recursos, en algun cas. Tot i això, reconeixent que hi pot haver errors, com és obvi en tota acció humana, i, sobretot, canvis de context econòmic que hi ajudin. Sí, parlo del darrer capítol del llarguíssim epíleg de Can Fàbregas on, una sentència recent anul·la una d'anterior i obliga a l'ajuntament a assumir els costos d'urbanització a l'ajuntament enlloc dels propietaris i promotors del sector; costos que incloïen els desmuntatges de les edificacions preexistents, com marca la Llei dins els deures urbanístics a qui també n'obté drets. I una d'elles, a pesar de molts, per cert, en ser catalogada, s'havia de desmuntar amb cura, doncs. Del contrari, hauríem comès un delicte urbanístic.

Que el resulta és que hem de pagar més? Cap problema, pel que es veu. La reconstrucció de la nau, segons el darrer acord municipal al respecte, també va assumir-se com a municipal enlloc de posar-se a concurs per rescabalar-ne els costos, com proposava el govern anterior. La decisió que aquesta operació costi diners als mataronins ja estava presa, doncs, almenys des de fa uns mesos. I aquest és el segon capítol. Només en arribar, a més, a banda de proferir l'increment tributari més gran de les darreres dècades, el govern Mora ja va gastar-se 70.000 euros de les arques publiques en auditories, de comptes ja auditats, a veure quins escàndols podien treure. A la vista que no n'hi van trobar han decidit incrementar la factura.

Després hi ha els altres, els que fan la feina bruta, els que encara no han dit ni mu de l'arxivament de les imputacions penals que van instar, que tornen ara en forma d'eslògan. Si la realitat no els dóna la raó, que es foti la realitat. Eslògans que amaguen altres interessos, altres 'aprofitaments', no en tingueu cap dubte. De nou em pregunto qui va pagar l'acusació penal i els recursos contenciosos que la Cup i una plataforma, perdoneu la redundància, va mantenir fins fa ben poc.

El millor de tot és que aquesta sentència no atura ni de bon tros el procés perquè arribi aquesta locomotora comercial, perquè doni feina i bones perspectives a l'economia local. Quantitativament, molt superiors als costos que estem parlant. El pitjor de tot és que els que van posar pals a les rodes que han construït aquest laberint ara són els que manen i del que els costa tant desprendre's. O pacten amb els que manen. I que, havent perdut sentències importants (les criminals, per exemple, o les que anul·larien el procés, que són les que sacien la seva bava estalinista), busquen ara en les secundàries el seu Waterloo particular. Com a molt, el d'Abba, que rima amb bava.