divendres, d’octubre 04, 2013

En Llovet i l'imbecil



Ha tornat a passar. Escrius que t'agrada un article al Twitter i un exèrcit de susceptibles t'acusen de comparar l'independentisme (aquesta ideologia incriticable) amb el nazisme. Molt semblant al que em va passar fa un mes i mig (mire aquí). Potser aquesta vegada no tant: enlloc de "fill de puta", l'adjectiu més corrent era "imbecil"; diguem que m'han degradat. L'article en qüestió, que jo qualificava de fantàstic (és a dir, reproduïa el meu estat d'ànim mentre el llegia) és "Estètica i poder", i fou publicat al suplement d'El País "Quadern" signat per Jordi Llovet que, com que no té Twitter, es va estalviar el reguitzell d'epítets amb els que alguns fan "pedagogia". Me'ls vaig endur jo, l'imbecil.

Què em va agradar de l'article de Llovet? Sobretot, la reflexió sobre la importància de l'estètica en les porcessos polítics, més acusada quan són processos totalitaris. Els exemples que va posar eren, de nou, una mica suats (els nazis, etc...) i les picades d'ullet amb referències implícites de mala llet amb el merchandising i els actes recentment convocats pels independentistes és el que va posar tan nerviós tothom. Ell, però, gat vell, va saber generalitzar ("samarretes tribarrades o quadribarrades, tant se val") i alertar d'una de les possibilitats que té la inflació estètica en què s'ha convertit la principal mobilització política del país front a discursos més racionals, de l'independentisme inclosos. Jo entenc que Llovet parla d'un risc, no pas de res més. I, per mi, també ho penso, el risc hi és.

Em va agradar, doncs, perquè, fa uns dies, publicava jo mateix, pobret de mi, un post en el que desconfiava de la primacia de l'estètica damunt de la proposta racional, articulada i "pactable", que té un determinat partit independentista (un de tants) i justament apuntava que l'estètica pretén amagar el profund discurs totalitari d'aquesta organització que, a més, cau bé als que només la coneixen per la tele. I trobo que no ser l'únic que ho veu així reconforta una mica. Sobretot quan s'és tan imbecil com jo.