Fa uns anys, caminava amb un nen pel carrer. Quan passàvem al costat d’una església em va preguntar: “aquest és aquell lloc on canten, oi?”. Com deia la Mercè Solé al seu blog comentant el IV Congrés Litúrgic de Montserrat celebrat fa poques setmanes, pràcticament no es canta enlloc més, ara. Ni a la feina, ni a les “litúrgies laiques” dels partits o els sindicats, ni al bar, ni quan anem d’excursió. Jo, si us he de dir la veritat, el que més m’agrada fer a missa és cantar, cosa que només faig a la dutxa i si sé que ningú no em sent. I quan en una missa no hi ha cants em costa més fer-m’ho meu, tot plegat... “La música transmet adhesions i estimula el sentit col·lectiu, però som en moments baixos”, continua la Mercè. Potser és això.
Ignoro del tot cap on ha d’anar, la litúrgia, i més aviat desconfio que, per si sola, resolgui el buidament dels nostres temples, especialment per les generacions de quaranta anys cap avall. Només sé què em va bé, a mi. I que hi hagi cants, ajuda. Cants per cantar, vull dir; no cants per sentir com canten, cosa que ja resolen les corals, l’òpera o Spotify. Hi ha un curiós “segrest” diguem-ne gnòstic en algunes esglésies a les quals el poble sembla que faci nosa. Si s’hi esforcen una mica, aviat no tindran cap problema, doncs.
A banda de l’esmentat Congrés, jo m’ho plantejaria a les nostres comunitats. Realment, el tema dóna molt de si, pastoralment. Per exemple: en una parròquia que conec, no sé si proposant-s’ho, s’havien fet coses admirables (ara no sé si ho mantenen). Una coral africana amb els veïns del barri (que té molts colors, ja m’enteneu), una coral rociera i una coral més estable alternaven, desigualment, la direcció dels cants ...que la comunitat anava aprenent. Els cants feien presents i “compartibles” les identitats que afloren i podrien passar desapercebudes. Identitats i tot el que expressen i amaguen, esclar. Tot el que preguen i es posa en comú. I potser els infants que passaven per davant, sàviament, deien als companys: “tu, mira, aquest és aquell lloc on s’hi canta”.
Article publicat a la revista Foc Nou (abril-maig 2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada