La presó permanent i una hipòtesi "processista"

L'assassinat d'un infant, descobert aquesta setmana, en un poble d'Almeria, se suma a uns quants de casos més d'homicidis a nens o adolescents que han commogut l'opinió pública últimament. A banda dels propis fets en sí mateix, i el profund dolor entre els familiars i amics, que és el que més importa, s'han obert una sèrie de debats públics que em temo que hauríem d'atendre, tots plegats. N'hi ha un, almenys des de l'assassinat de les noies d'Alcàsser a l'any olímpic, que afecta sobretot al tractament periodístic d'aquests afers, contaminat d'una certa demanda morbosa i, probablement, per la perplexitat davant de deixar de dissimular que sabem com podem arribar a ser, alguns dels nostres congèneres. Potser fins i tot nosaltres mateixos. 

La presó permantent revisable

N'hi ha un altre que, sospito, quedava més soterrat fins que les xarxes socials l'eleven a debat públic (i polític): la necessitat de reforçar els mecanismes punitius pels autors d'aquests crims. Depèn de la indignació (la gasolina de les xarxes), la demanda oscil·la entre l'enduriment de penes o la pena de mort. Tot i que les dades mostren una rebaixa d'un 30% dels delictes d'homicidis en l'última dècada a Espanya, un dels països amb els índexs de criminalitat més baixos del món (i amb les presons més plenes), la sensació, diria, és exactament la contrària. 

Això va portar el 2015 al govern del PP, perquè la cosa no ve d'ara, a introduir al Codi Penal la pena de presó permanent revisable, una mesura contestada per la resta de grups per la seva dubtosa constitucionalitat (seria com una cadena perpètua encoberta) i que el Congrés dels Diputats podria revocar els propers dies, tot i que una iniciativa ciutadana a les xarxes ha recollit en poc temps tres milions de signatures per evitar-ho. A parer meu, aquest és un debat polític importantíssim, que mereix molta calma i repòs. Com esgrimeix reiteradament el Govern del PP, algunes enquestes han demostrat l'alt grau d'adhesió de la població a aquesta clàusula del Codi Penal. És un cas típic de contradicció entre "la voluntat del poble" i els criteris penitenciaris, jurídics, morals i el que vulgueu, segurament també constitucionals, que salvaguarden un bé superior al del lògic desig punitiu. Contradicció que el partit Podem insinua voler resoldre amb un referèndum pervertint, a parer meu, els usos de la democràcia. Esclar que el seu líder reivindicava fa pocs anys el dret universal a la possessió i l'ús d'armes de foc com hi ha als EUA. 

On vull anar, doncs, és aquí. Contra la idea del pacte constitucional, el del 1978 o el que sigui, s'estén la idea que "tot", volent dir tots i cadascun dels punts dels nostres acords bàsics, ha de ser votat pel poble, diferenciadament. Contra el valor de la transacció, acció que a Espanya sempre ha tingut l'acusació de jueva, es promou la imposició d'una pretesa majoria, en detriment de les minories (en el cas català, amb intercanvi de rols segons el perímetre que s'estudiï), o de qualsevol compensació (deures a canvi de drets, costos a canvi de benestar, etc.), sempre, esclar, en nom de la "democràcia". Com si la democràcia fos una contínua i imparable relativització subjectiva de cadascun dels elements del nostre sistema polític, ignorant que també ella necessita de pilars sòlids en els quals el refrend públic precisi del tant denostat consens.

Tornant al Codi Penal, ja ens agradaria que els seus supòsits delictius fossin fruit del consens polític. No cal ser gaire maquiavèl·lic per pensar que la modificació citada del 2015 i l'actual campanya per mantenir-la, amb recollida de signatures a la meva ciutat, per cert (deuen aprofitar els bolis, les taules i els formularis de les peticions contra l'Estatut) tenen precisament la prentensió contrària a la del consens. Cada assassinat d'un innocent, cada crueltat, és un bon moment per desenterrar la propaganda, sobretot si les enquestes van malament o, també, perquè ningú no pregunti al Govern sobre la seva política preventiva. En fi, confiem en què la sentència que ha d'emetre un dia o un altre el Tribunal Constitucional doni llum sobre la qüestió i ajudi el conjunt de forces polítiques a buscar l'equilibri entre la funció punitiva i la reinsertiva del nostre sistema penitenciari, com clarament defineix la nostra llei fonamental.

Un altre procés

Ara fem ficció. Imaginem-nos que la cosa s'escalfa. Que hi ha mobilitzacions que mouen milers de persones, centenars de milers, potser milions. Imaginem que comencen demanant la presó permanent revisable i el Govern del PP, amb el suport de Podem i altres forces, convoquen un referèndum i el suport a la permanència d'aquesta mesura al Codi Penal triomfa clarament. Imaginem-nos que poc després, quan li arriba el torn, surt una sentència del Tribunal Constitucional que la tomba. Airada, la població partidària de la pena revisable surt al carrer queixant-se i, enlloc de demanar el restabliment de la presó permanent demanen directament que la Constitució permeti la pena de mort i la cadena perpètua. Es crea una Assemblea Nacional. El govern, primer perplex, s'afegeix després a la demanda i convoca eleccions, dient que si les guanya hi haurà la reforma constitucional que ho permeti. El govern guanya, però amb deu escons menys. No té prou diputats per plantejar la reforma de la Constitució i decideix, sense fer cas al TC, aplicar la cadena perpètua i la pena de mort.

En el cas que explico, ¿seria, la decisió del govern, una mesura democràtica? No cal dir que així la definirien. "La majoria ho vol. La Constitució és un text massa antic que no té en compte l'evolució del món. La legitimitat està per sobre de la legalitat. Si hi ha molts països, alguns de llarga tradició democràtica, que tenen la pena de mort, per què no nosaltres? L'unica manera de treure'ns el llast dels assassinats cruels que vivim és implantar la pitjor pena possible per als seus autors". Què dirien  els seus detractors? Apel·larien, sobretot, a que la democràcia no és res si no es respecten les seves regles del joc, que si no ho fessin cometrien actes il·legals i serien jutjats, etc.

En fi, no vull comparar la independència de Catalunya amb la pena de mort, que seria una barbaritat; més aviat vull criticar aquells que menystenen els arguments de caràcter legal i constitucional per defensar la primera. En casos com el que ens ocupa (la cadena perpètua encoberta) o els que poden venir més tard si el debat es tanca malament (la pena de mort o vagi vostè a saber què), aquests arguments serien esgrimits amb tota la raó del món pels seus opositors. El text que protegeix els nostres drets fonamentals i que vincula l'estat de dret del quan som subjectes és la Constitució, la reforma de la qual precisa de grans consensos. El seu menysteniment, per més nobles que ens semblin les raons que l'impulsessin, és una arma que un dia pot batre's contra els drets fonamentals que protegeix. De la manera com va part del poble d'Europa, ¿penseu que això que dic és ciència ficció? Excepte que... ¿de veres voleu  que s'implanti la pena de mort quan més del 50% de la població -o menys- ho demani a les enquestes i a les manifestacions?