Un 24 d’agost, dia de sant Bartomeu, els meus pares em van portar a la missa que feien en una ermita d’Òrrius. Al final, tothom cantava mirant un paper. Veient que no era cap de les cançons habituals de missa, vaig preguntar “¿què és això que canten?”. Així vaig descobrir els goigs. Des d’aleshores, n’agafava dels llocs que visitàvem amb la família en les mítiques excursions amb els sis-cents. I els vaig començar a col·leccionar. Ara en tinc milers, calculo, i quan em jubili ja els ordenaré. També em vaig fer dels Amics dels Goigs. No soc l’únic. Però la tradició perviu més enllà dels col·leccionistes. Encara se’n canten als aplecs, a les festes… Amb fe, sí, però també amb la ironia i distància postmoderna amb la qual ara ens mirem tot el llegat premodern religiós, esclar.
Resumint ¿quin valor tenen? Primer, que pràcticament només n’hi ha a Catalunya. De fet, va ser un dels mitjans pels quals el català va mantenir la tradició literària als anys de l'anomenada Decadència, tot i que els seus orígens són medievals, ergo pretridentins. I se centraven en els “goigs” que l’àngel Gabriel descriu a Maria. Segon, que ens fa reviure, desfossilitzar, la fe barroca (el període més popular del gènere), una mica com les processons, tan sensual i contradictòria. Alhora, beu de la Llegenda Àurea i del ball rodó medieval, entre d’altres. Tercer, que repassa els anhels i les necessitats materials de tota la geografia, com amb una lupa (el Parenostre ja diu que la cosa va del pa de cada dia, de fet). I quan dic tota, dic tota: n’hi ha gairebé a cada parròquia, a cada santuari, a cada petita ermita. Quart, que és multidisciplinar: abasta poesia, música, arts gràfiques… I ho fa amb esquemes molt simples però estrictes (mètrica, estètica, etc.). Cinquè, que hi participen tant fonts populars com cultes, creences gairebé paganes amb dogmes sumaríssims. És un feed-back: Roma diu i ara jo et dic el que interpreto. Sisè, que es canta comunitàriament, sempre davant el sant o advocació al qual es dediquen els goigs, però sempre fora de la litúrgia, i sense direcció clerical: pura autogestió. Setè: que, almenys a mi, m’és útil per felicitar el sant, una pràctica que sigui com sigui hem de recuperar, junt amb la importància de dir-se d’alguna manera, de tenir nom, si pot ser, digne, i no només edat…
I continuaria. Però deixem-ho aquí. Qui en vulgui més, hi ha al mercat tres llibres molt bons: La paraula de l’àngel (Fragmenta, 2007), de Dominique de Courcelles. Estudis sobre els goigs, d’Ignasi Moreta, ed. (Mediterrània, 2002). I el recentíssim Els goigs, de Pep Vila (Diputació de Girona, 2023).
Article publicat a la revista Galilea 153 del Centre de Pastoral Litúrgica (juny-agost 2023). Aquí es reprodueix en jpg.
Casualment, avui 21 s'ha penjat el poodcast "Taula compartida" sobre els goigs, que condueix Ignasi Miranda, amb amb Lluís Santasusagna, president de l'Associació Amics dels Goigs, i un servidor. ▶️ https://tuit.cat/jknAs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada