Els catalans no volem la independència

L'Andreu Barnils pregunta sobre la independència a Jaume Sisa, en una interessant entrevista a Vilaweb, i el cantautor respon amb aquesta anècdota

No cal anar tan lluny. Un conseller del primer govern Puigdemont mostrava els seus dubtes sobre els costos del que es disposaven a fer. L'home tenia un racó per pagar uns estudis a les filles, als Estats Units, que no volia posar en risc. L'endemà, ell i d'altres que mostraven capteniments semblants van ser cessats, com és lògic. Però el cert, radicalment, és que ningú va moure ni un sol dit per l'endemà de la proclamació de la independència. No hi havia estructures d'estat ni cap de les enganyifes que havien promès. I, tot i el canvi de govern, ho sabien perfectament, com han revelat alguns dels participants als sanedrins que preparaven l'ú d'octubre. "Es va decidir que no ho diguéssim", deia Gabriela Serra, de la Cup, anys més tard sense que això l'avergonyís gens, aparentment. "Anàvem de farol", justificava l'exconsellera Clara Ponsatí.

La meva teoria és que no hi ha independència, ni n'hi haurà, senzillament perquè la immensa majoria de catalans, inclosos els que la volen i la voten, no estan disposats a fer cap sacrifici per aconseguir-la. Els que n'han hagut de fer, de sacrificis, certament, han portat a la majoria dels seus inductors a acceptar mesures de gràcia i ara la llei d'amnistia exactament per les mateixes raons. Un país on, com diu Sisa, anem "dient que ens oprimeixen quan vivim de puta mare" (els uns més que els altres, tot s'ha de dir) no es pot permetre ni li convé cap deriva política que inclogui sacrificis personals. Una cosa és que et preguntin què vols, com quan se t'adreça un cambrer fent el vermut, i passar-t'ho bé demanant-ho i fent el fatxenda, i una altra molt diferent comprometre's a fons per aquesta causa o la que sigui. A fons, no fent likes a l'Instagram.

Ep. Si la causa realment fos tan important, tan urgent, tan imprescindible, tan vinculada a valors com la llibertat o el patriotisme, potser sí que valdria la pena. Però, per una mica que s'analitzin els costos, i d'això els catalans en sabem molt, el negoci no és tan rodó. Parlo per la vida personal, evidentment, però també per la col·lectiva. ¿Els catalans estan disposats a viure en un país dividit nacionalment, esventrat enfrontat i balcanitzat? No ho crec i, en canvi, és el que es produïria en qualsevol procés unilateral d'independència, com ja hem vist, d'un país on conviuen sentiments nacionals transversals entre els dos llocs en conflicte amb altres de més unívocs. Això per posar un exemple. No entro ja en la deriva econòmica, defensiva o diplomàtica d'un procés així, "com déu mana", que em sembla que seria desastrosa. O militar, si s'emmerdessin les coses. Ningú hi està disposat i ningú, siguem sincers, va fer res en aquest sentit.

No. Estic convençut que la immensa majoria d'independentistes eren dels del "cap paper a terra", que havien viscut més focs de camp que no pas cremades de contenidors. I que tenien un raconet per les nenes. ¿La independència? Si me la fa bé de preu me la quedo, que és el que m'agrada. Però si no... 

Si alguna cosa bona ha tingut el procés és precisament això: haver tastat que tot té un preu, sobretot les coses que ens venen més maques, i que potser pagar-lo és pitjor que tenir passaport espanyol. Podeu pensar que aquesta és una actitud burgesa, o poruga. O mandrosa. A mi em sembla sensata. Sort en vam tenir, en tot cas, dels burgesos, porucs o mandrosos.

Tots agraïríem, així, que els partits nacionalistes anessin deixant d'insinuar una independència, i més concretament una ruptura, que la majoria, em sembla, ja veu que no li convé. Tots tenim programes màxims que sublimem pragmàticament, no serien pas els primers (bé, que facin el que vulguin, jo crec que Salvador Illa serà un nou principi de realitat freudià). Però raons de competència electoral (ningú vol ser el primer en baixar del cotxe, coma Rebel sense causa) i perquè, en el fons, si no tinguessin això la seva vida es quedaria sense sentit, sense somnis (també Sisa parla de la falta d'ànima dels catalans), han d'alimentar el bitxo.

Parlant de bitxos i de films. Al final d'El falco maltès, John Huston se serveix de Shakespeare. Quan han aconseguit el famosa figura pretesament única, s'adonen que és una còpia de pega feta de guix. Algú pregunta "i de què està fet, això?" I fa dir a Humphrey Bogart "és feta del material amb què es fan els somnis". 

Fa gairebé deu anys, després de la primera consulta amb Mas al govern, vaig parlar de tot això a ¿Catalunya ha premut el botó?.