En Daniel Vázquez Sallés és un periodista que va tenir un fill amb el que se’n diu una “malaltia rara”, que n’acumulava d’altres. Des de ben petit, malgrat l’immens desig per obviar-ho, li queia l’espasa de Dàmocles de la mort. Les dificultats i els riscos letals eren tants que el més normal hauria sigut instal·lar-se en el pessimisme. La dependència del fill, en Marc, però també la dels seus pares, era de la magnitud que qualsevol de nosaltres creu que no podria suportar. En Marc, però, viurà deu anys, a empentes i rodolons, amb nombroses estades als hospitals i una vida, com deia, limitadíssima.
Al llibre El Príncep i la mort [Folch & Folch Ed., Barcelona, 2022] , Vázquez Sellés narra la història d’en Marc, des del seu naixement fins al final, les seves vicissituds colaterals (incloses separació, addicció a les drogues i desintoxicació) i la seva estada durant uns mesos a Kufoníssia, una apartada illa grega, per passar el procés de dol.
Si haguéssim de triar dues coses que impressionen, del llibre, que són les que em porten a comentar-vos-el a “Creure avui”, són el lliurament absolut, d’una banda, i la necessitat dels recursos simbòlics i narratius de la religió quan se la troba a faltar. Dos aspectes que ens poden ser útil als que pensem que el cristianisme encara té coses a oferir al món d’avui. O, millor dit, que el cristianisme sorgeix de l’experiència humana d’amor absolut i de recerca de sentit. I totes dues coses, em temo, ens són inherents.
Llegia aquest llibre la passada Setmana Santa, on la qüestió de la mort i, almenys a les nostres processons, la de la filiació, és molt present. La Passió de Jesucrist, que renovem cada setmana i, especialment, un cop l’any, indica de totes totes que l’estimació sense límits, sense esperar recompenses, acceptant que pot passar per la mort (pel fracàs), i que tot i així val la pena. Que és pel que val la pena viure, de fet. I sobretot ens n’adonem quan tenim l‘experiència d’una “vida que no val res” en termes d’utilitat, de rendiment o de duració. En el relat de Vázquez Sellés, i en l’empremta que narra de les vides dels implicats, hi trobem exactament aquesta Passió, m’atreviria a dir. De la mort que travessa la vida dels innocents i de la vida en majúscules que venç a través de l’experiència aquesta fatalitat.
I, com deia, l’altra banda, l’autor explicita la seva necessitat, diríem, espiritual. Tant en vida com en la mort del seu fill. Daniel Vázquez Sallés és fill de Manuel Vàzquez Montalbán, un dels nostres millors escriptors contemporanis mort va vint anys, a qui el fill admira. I jo també, sigui dit de pas. Però ens presenta d’una manera diàfana, a través de les opcions de la generació del seu pare, els estralls de la ruptura de la transmissió de la nostra tradició cristiana. Que els àngels i els sants, Déu i la seva Mare, el cel i l’infern, el pecat i el perdó, la gràcia i la culpa, la comunió i la pregària, hagin desaparegut de les vides de la majoria de conciutadans sense troba’ls-hi substitut. “Els creients tenen el seu déu, els ateus ens passem la vida buscant-ne un, de déu”, diu l’autor quan arriba a Grècia.
Vázquez Sellés s’ha d’encomanar a Algú, a aquest “totalment altre” que no sap com anomenar. El busca en les traces culturals d’aquesta recerca més properes: en els temples cristians a Catalunya o en les ermites ortodoxes gregues. Busca també, esclar, la resurrecció d’en Marc, retrobar-s’hi. Mireu, jo no sé si ens retrobarem o no amb els estimats que se’ns moren, o amb els que queden quan ens morim nosaltres. Sí que sé que aquest desig fa present el que importa, a la vida. D’això, els creients en diem Déu i, sigui com sigui, les coses impossibles són coses de Déu. No és exactament un avantatge, creure-hi, però la construcció cultural que provoca creure-hi (la religió) és el que permet una mínima objectivació per poder entrar en aquest repte (objectivació que només es pot fer a través dels símbols, inclosa la praxi). Sense això, com veiem, és enormement difícil.
És difícil, però no impossible. Cap al final d’El Príncep i la mort, Vázquez Sellés, explica la seva trobada amb una desconeguda al vaixell de tornada de Kufoníssia. Després d’explicar-li què hi feia i posar-se a plorar, la desconeguda li pregunta si vol que l’abraci. I escriu: “Em va repetir la pregunta, aquest cop amb els braços estesos. Vaig deixar que m’abracés i vaig tancar els ulls, agraït per aquell acte d’amor pur. Vaig percebre l’essència del meu infant difunt. Hi ha vida més enllà de la mort”.
Doncs vinga, a viure-la!
____
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada