Em preguntes pel poder dels objectes i llur màgia. I per les supersticions, la principal crítica a les quals, de fet, no és pas la més evident: el negoci immund de mèdiums, tarotistes i quiromàntics que s'aprofiten de les angoixes humanes. Em preguntes si les medalles i els sants no fan més o menys aquesta mateixa funció, que delega en una mena de forces ocultes allò pel qual no tenim més força, o no tenim ni idea. I, probablement, la confiança en la capacitat mediadora dels objectes forma part, no tan sols d'aquests dos fenòmens, sinó de l'ancestral evidència de la limitació de les capacitats humanes. És a dir, de la mort.:
Com l'anell que portem, els objectes mediadors ens recorden o, millor dit, ens fan present de l'única manera possible (moltes vegades) aquell qui estimem, o aquell a qui pertayem, o aquell qui sotmetem. Fer present aquest algú, o la seva força, condiciona allò que fem. Però és la nostra relació amb aquest algú la que determina aquestes condicions, no pas l'objecte. Abandonen el seu paper de signe per esdevenir símbol. Convoca la presència d'aquesta relació, intenta que aquest signe, aquest objecte, aquest acte, sigui una al·legoria que anticipi els béns d'aquesta relació. Porto un anell de qui estimo i el qui convoco és l'amor, el faig present de l'única manera que els límits ens permeten de fer-lo: al·legòricament.
:
Però mal farem si atribuïm als objectes, o als gestos, o a les rares litúrgies, un poder ocult que és convocat per l'art d'unes forces que no convoquen, de fet, cap actitud humana. Res de fora pot fer actuar en nosaltres allò que no tinguem dins. Ni les circumstàncies casuals deixaran de ser casuals. Encara que vulguem, no ens podem desempallegar del tot de la porció de llibertat que se'ns ha estat concedida, en els marges del que no està escrit ni als consells d'administració, ni als arxius secrets del Vaticà, ni a les agències d'espionatge, ni a les mans, ni als astres.
:
5 comentaris:
Ramon, em sembla molt bé tot, absolutament tot, el que has escrit. Només un petit detall, crec que la llista és més llarga i s'hauria d'ampliar el s'hauria d'entendre com el negoci immund dels mèdiums. I mentre escric això a la meva memòria li ressona un llunyà capirol.
Molt maco, estic emocionada..., de totes maneres i per no perdre la costum, discrepo, no pots comparar un anell ple d'amor i de vivències, les bones i dolentes, amb una imatge penjada d'una pared freda.
No pots comparar les esgarrifances del contacte de la pell estimada, amb el tarot i les litúrgies.
Tot és respectable, ni que no crec ni en unes ni les altres, crec amb les persones, crec amb tu, però sempre tinc dubtes que comparteixo, ni que ho mirem desde "llocs diferents" admet que els nostres debats, dels que sempre en surts guanyador... donen "vidilla".
Per cert, arrecla l'anell, ja toca.
- Albert,
Sí, tens raó que cal desemmascarar tant de frau, però no m'interessava centrar-me en aquest aspecte, bo i que el trobo important, també.
- Anònim(a),
Òbviament, no podem comparar allò real, que és el que volem ("la ressurrecció de la carn"), amb l'objecte que ens convoca al seu desig. Però no sempre podem accedir-hi (per llunyania, per la mort, perquè encara no el tenim...). per això necessitem objectes que traspassin, d'alguna anera, els límits humans. Vaja, això crec.
- A tots els lectors,
Rellegint el text, canviaria potser la paraula "al·legoria" per "analogia". O potser l'hi afegiria. El signe, per esdevenir símbol, també ha de ser anàlog al fet representat.
Feia dies que no passava per aquí.
Em quedo amb el darrer paràgraf. Fantàstic ! Hi trobo a faltar lligar-ho amb el que diu l'anònima ..."la pell estimada",diguem-ne ... allò més corporal.
Serà que estem en Quaresma !
Bona Pasqua !
- Joaquim.
Gràcies per tornar, i per fer-ho activament.
Sóc del parer que el signe es configura a partir de l'absència de l'objecte desitjat (una persona, un ideal, una experiència). Aquesta absència (determinada per la llunyania, per la mort, o perquè encara no ha estat -utopia-) necessita traspassar els límits per viure, d'alguna manera, l'experiència de l'objecte desitjat que, fins i tot, potser no veurem mai.
El traspàs dels límits, seguint els termes que tant bé explica Eugenio Trías, és el que fa "sagrats" els signes.
De tota manera, el terme no són ells mateixos, sinó la "carnalitat" (o "encarnació", que és el mateix) del que presagien. I és ben sabut que no sempre s'hi arriba, al terme, que cal assumir els límits del món justament per poder-los traspassar. Potser sí que aquest és el sentit de la Quaresma.
Publica un comentari a l'entrada