:
Una nova producció itinerant a Can Palauet permet que, per primera vegada en molts anys, Mataró pugui disfrutar d'una exposició monogràfica de Tàpies, centrada en gravats dels anys 80 i 90 i dues escultures de bronze de 1987. Ho fa coincidint en el temps amb una mostra retrospectiva al Macba, a Barcelona, absolutament recomanable, i de la publicació d'un conjunt de reportatges televisius sobre la seva figura. A Mataró, doncs, podem fer una aproximació a l'obra de Tàpies, a les seves constants i al seu univers. Tal i com s'ha plantejat, a més, amb visites escolars i familiars, podrem traspassar la barrera que sovint representa el llenguatge de l'art modern a les nostres pautes de representació i d'interpretació més habituals.
Trencada aquesta barrera, més psicològica que intel·lectual, Tàpies ens suggereix un món molt fecund que, això sí, busca una resposta reflexiva a les seves propostes. Per Tàpies, l'art no és bellesa o, més ben dit, la bellesa no és embelliment; el seu impacte estètic busca commoure i fer pensar. Des dels contes infantils a Macbeth, de fet, des de la cultura se'ns avisa sovint per desconfiar de la bellesa o de l'atractiu. Tàpies recupera aquest discurs en forma de colors frets, de matèries poc utilitzades en la pintura, d'imatges d'impacte, de signes i símbols, de frases, de tota la combinatòria dels traços (des de la fermesa a una versió moderna del sfumatto)... i amb l'ús d'imatges, o de temes, com els objectes quotidians, la guerra i la destrucció, el cos, la vida espiritual i interior... Preocupat pel traç essencial, per representar l'Absolut, a Tàpies li surt la vida quotidiana i un espai buit. Ara et toca a tu omplir-lo.
- * Aquest article va formar partde la revista Valors del juny de 2004 i no recordo haver-lo transcrit en aquest bloc
- L'exposició "Antoni Tàpies. Cos i llenguatge" va fer-se a Can Palauet (21 maig a 27 juny 2004)
- Aquí teniu el catàleg de l'exposició.
- Foto: Martí Gasull.
3 comentaris:
Oda a los calcetines
Me trajo Maru Mori
un par
de calcetines
que tejió con sus manos
de pastora,
dos calcetines suaves
como liebres.
En ellos
metí los pies
como en
dos
estuches
tejidos
con hebras del
crepúsculo
y pellejo de ovejas.
Violentos calcetines,
mis pies fueron
dos pescados
de lana,
dos largos tiburones
de azul ultramarino
atravesados
por una trenza de oro,
dos gigantescos mirlos,
dos cañones:
mis pies
fueron honrados
de este modo
por
estos
celestiales
calcetines.
Eran
tan hermosos
que por primera vez
mis pies me parecieron
inaceptables
como dos decrépitos
bomberos, bomberos
indignos
de aquel fuego
bordado,
de aquellos luminosos calcetines.
(fragmento)
Pablo Neruda, “Obras completas”, Tomo II,
Editorial Losada, Buenos Aires, 1973.
Anem millorant, ara tansols portem un retard de tres anys
- Anònim 1,
Gràcies per aquesta magnífica aportació.
- Anònim 2,
Ja saps, vaig dir que de tant en tant treuria articles antics i, ahir que no tenia massa temps, em va anar de perles.
Publica un comentari a l'entrada