Socialisme singular i plural *
La veritat és que, quan vam començar a homenatjar els veterans militants socialistes de Mataró, ara ja fa uns anys, coincidint amb l'inici de curs, ens pensàvem que aviat acabaríem, que les vides exemplars i les trajectòries memorables dels que tenim a prop eren unes quantes de comptades. Mai no valorem prou el que tenim davant els nassos. Però el cert és que més aviat hem de ser selectius, la llista és llarga de veres. A mesura que ens anem coneixent, no tan sols en les assemblees o actes més o menys formals, sinó amb la vida compartida de celebracions i disgustos que també és el Partit, anem descobrint vides d'una intensitat i d'una generositat que ja ens agradaria emular.
Això és el que volem dir quan homenatgem algú. Sí, el socialisme és un projecte, un camí col·lectiu de petits o grans avenços per a l'emancipació de les homes i les dones, que mereixen una vida plena tots ells sense cap exclusió. Però també és un trajecte compartit, també és un conjunt de valors (que no ben bé de la mateixa manera tothom, potser) ens identifiquen. Vaja, que volem la llibertat, la solidaritat, la justícia social... però que ens hi posem nosaltres al capdavant. Amb el nostre esforç, tantes vegades silenciós, i també en el nostre exemple mateix. En fi, que els socialistes, com la resta de persones, quan no sabem massa com definir el que voldríem ser, diem: jo vull ser com aquesta persona.
I com que cadascú és com és, també cadascú aporta una singular manera de viure aquests valors. No hi ha dos socialistes iguals i potser no n'hi ha cap de 'perfecte' si és que això existeix. El planter d'enguany, però, Déu-n'hi-do. L'Antonio Rodríguez, un socialista de soca-rel, un home del que te n'has de fiar sempre, el que quan et truca t'hi has de posar immediatament, s'acaba de jubilar. Ara diu que militarà amb més intensitat (més?). En Rafael Soriano, representa com l'Antonio la lluita per la dignitat del barri de Cerdanyola i per la sinceritat i dedicació al servei dels altres amb què sempre ens hem caracteritzat. L'Ana Medina, la nostra més veterana i estimada militant de La Llàntia, pot explicar com ningú una vida dedicada al combat quotidià per la família combinat amb el de la millora del seu entorn, inclosa la seva 'marxa' al Casal d'Avis que va ajudar a bastir. I en Josep Fradera, independent però sempre al costat en les delicades tasques que li hem encomanat, el lluitador en tots els àmbits que podia (i els que no el deixaven, també) que ha estat reconegut amb la Creu de Sant Jordi recentment.
Amics i amigues, això és el socialisme: ells, la seva vida i tot el que han fet per nosaltres que mai no podrem agrair prou.
:La veritat és que, quan vam començar a homenatjar els veterans militants socialistes de Mataró, ara ja fa uns anys, coincidint amb l'inici de curs, ens pensàvem que aviat acabaríem, que les vides exemplars i les trajectòries memorables dels que tenim a prop eren unes quantes de comptades. Mai no valorem prou el que tenim davant els nassos. Però el cert és que més aviat hem de ser selectius, la llista és llarga de veres. A mesura que ens anem coneixent, no tan sols en les assemblees o actes més o menys formals, sinó amb la vida compartida de celebracions i disgustos que també és el Partit, anem descobrint vides d'una intensitat i d'una generositat que ja ens agradaria emular.Això és el que volem dir quan homenatgem algú. Sí, el socialisme és un projecte, un camí col·lectiu de petits o grans avenços per a l'emancipació de les homes i les dones, que mereixen una vida plena tots ells sense cap exclusió. Però també és un trajecte compartit, també és un conjunt de valors (que no ben bé de la mateixa manera tothom, potser) ens identifiquen. Vaja, que volem la llibertat, la solidaritat, la justícia social... però que ens hi posem nosaltres al capdavant. Amb el nostre esforç, tantes vegades silenciós, i també en el nostre exemple mateix. En fi, que els socialistes, com la resta de persones, quan no sabem massa com definir el que voldríem ser, diem: jo vull ser com aquesta persona.
I com que cadascú és com és, també cadascú aporta una singular manera de viure aquests valors. No hi ha dos socialistes iguals i potser no n'hi ha cap de 'perfecte' si és que això existeix. El planter d'enguany, però, Déu-n'hi-do. L'Antonio Rodríguez, un socialista de soca-rel, un home del que te n'has de fiar sempre, el que quan et truca t'hi has de posar immediatament, s'acaba de jubilar. Ara diu que militarà amb més intensitat (més?). En Rafael Soriano, representa com l'Antonio la lluita per la dignitat del barri de Cerdanyola i per la sinceritat i dedicació al servei dels altres amb què sempre ens hem caracteritzat. L'Ana Medina, la nostra més veterana i estimada militant de La Llàntia, pot explicar com ningú una vida dedicada al combat quotidià per la família combinat amb el de la millora del seu entorn, inclosa la seva 'marxa' al Casal d'Avis que va ajudar a bastir. I en Josep Fradera, independent però sempre al costat en les delicades tasques que li hem encomanat, el lluitador en tots els àmbits que podia (i els que no el deixaven, també) que ha estat reconegut amb la Creu de Sant Jordi recentment.
Amics i amigues, això és el socialisme: ells, la seva vida i tot el que han fet per nosaltres que mai no podrem agrair prou.
* Escrit de presentació al llibret d'homenatge a diverses persones editat pel PSC de Mataró i presentat avui. En parla Joan Antoni Baron.:
2 comentaris:
Felicitar als homenatjats.
Però no deixa de ser paradoxal avui, el mutisme quan surt a la premsa la sortida d' un personatge socialista amb MAJÚSCULES del partit.
Aquest sentit "identitari" i "sectari" que impulsen els "aparells" _ en aquest cas PSC, per damunt de les idees, _ Socialisme_ crec que anirà de baixa,
malgrat es vulgui donar aquest esperit heroic de cohesió, de pertinença i no es vulgui pensar en el per què de l'exclusió, com si no anès amb els partits i no ho patissin també , en singular i en plural, alguns del que han estat militants o propers a la seva activitat.
De totes maneres, avui a Mataró els del PSC esteu de Festa.
Que disfruteu però lo dicho : seria bo que alimenteu no nomès la vostra "etiqueta", sinó idees que vagin més enllà de la burocràcia i l'autobombo necessari.
Jokin
Jokin,
En això estem. No crec massa en la dicotomia 'aparell'/idees. Els partits són sumes de persones, amb idees i organitzades, sense cap d'aquests tres elements no hi ha un partit, hi ha una altra cosa. Tampoc crec massa en les similituds que fas entre identitat i sectarisme; és molt propi, però, dels temps que estem vivint i d'una certa visió excessivament racionalista del món i de la manera de funcionar que, si t'hi fixes, poso en dubte constantment en aquest humil bloc. Es pot tenir una identitat, defensar-la, i actuar sense sectarisme.
Però vaja, gràcies per recordar-nos quins són els límits amb els que ens movem.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada