A propòsit de Luz

L'endemà de Reis vaig llegir una entrevista informal a Luz Casal, a la contraportada d'El País. El títol em va sobtar. La cantant, que ha tret un treball després d'un temps convalescent d'un càncer, diu "La enfermedad es lo mejor que me ha pasado". Foto: Álvaro García.

:

Miro més avall, i l'article, de Mábel Galaz, diu:

:

"Habla de su cáncer con una naturalidad pasmosa, tanta que quien la tiene enfrente se pregunta: ¿no estará harta de que todo el mundo le pregunte por lo mismo? 'Si fuera un tema de conversación con un componente morboso me molestaría, pero lo que me ha pasado me ha dado cosas buenas. He estado 10 meses en mi casa, hacía muchos años que no estaba tanto tiempo sin viajar. Me he sentido querida, y por mucha gente a la que no conocía. Hubo incluso enfermeras que se ofrecían a cuidarme. Y he hecho un disco'. Cuando estaba más enferma perdió la concentración para la lectura, pero sus sentidos se abrieron totalmente para la música. 'Componía con mucha más facilidad. Me venía una melodía en un pispás'.

:

Després, he parlat amb algunes persones més que han tingut situacions semblants de shock vital(malalties greus, accidents de trànist, ruptures sentimentals, etc...), que m'han transmès sentiments molt similars. Els atzucacs et fan replantejar la vida, et posen deunt la taula les preguntes pendents, de cop els qui t'envolten deixen de ser útils, paradoxalment, per descobrir fins on els estimes o fins on t'estimen. T'ho passes bé fent coses que mai t'hauries imaginat que sabries o podries fer, valores més els moments que vius, no et costa tant posar-te al costat d'un altre sofriment o d'una altra alegria (el teu pathos passa a se em-pathos). En aquest sentit, molta gent reconeix que una experiència dolorosa, imprevista, no volguda, esdevé la base d'un canvi vital extraordinari.

:

Tot això em porta a pensar que no hauríem d'esperar a accidentar-nos per reaccionar. Els viatges cap a dins, les ruptures de la teva vida excessivament plena com perquè no sigui mai plena, són també possibles a través de mecanismes que ja coneixem. Des de les tècniques més o menys orientals que basen la 'teràpia' en el domini del cos o de la respiració fins a la no prou apreciada pregària. En forma de retir temporal, de silenci, de deixar de fer coses que mai et pensaves que podries deixar (abans es feia això, a la Quaresma), de lectura, d'acompanyament a altres persones que pateixen, d'obertura... Obrir a veure què hi ha. Primer no ens agradarà, potser (és com el dolor i l'angoixa després dels exemples que he posat); però després trobarem, segur, el que realment ens atorga el sentit de viure. No cal que esperem que ens diagnostiquin.

: