Els 'nacionals' a Montserrat

Jo crec que el lector ja haurà endevinat que no sóc independentista. Que aspiro a fer notar que és millor, pel catalanisme -i per Catalunya, òbviament- que no sigui independent o, com a molt, que la meva opció sigui tan legítima com pensar la contrària o una tercera o una quarta. Ho dic perquè, en canvi, l'idependentisme està prenent el to d'ideologia hegemònica de manera que, de mica en mica, sigui la independència l'únic horitzó de tot el que és nacional, o sigui el seu assoliment la pretensió més genuïna del catalanisme. Em sembla una deriva gens innocent i molt perillosa.

Els nacionals

Hi ha molts exemples però avui em centraré en un. Resulta que aquesta manifestació segons la qual ha de girar tota la política catalana el proper Onze de Setembre és convocada per una associació que es diu Assemblea Nacional Catalana (veieu ja l'equívoc? com si els catalanistes no independentistes no fóssim 'nacionals'...). La seva presidenta afegia fa uns dies a la premsa que la manifestació "vol incloure tot el poble català siguin de dretes o d'esquerres", cosa que vaig trobar perfecta, perquè la divisió entre dretes i esquerres em sembla la més lògica en tota societat occidental i Catalunya no és una regió de Mart. Però es va deixar aquells que, de dretes o d'esquerres, creiem que la nació catalana pot avançar molt millor en el seu autogovern si no és independent. Almenys a aquests. Si volem una nació unida, ¿per què el lema de la marxa representa només una de les opcions possibles? ¿Els que defensem altres opcions ens hem de manifestar a part, potser a la fila dels que no són 'nacionals'?

Bé, resulta que aquest estiu aquesta associació ha fet algunes excursions. Una d'elles va ser anar a veure la Moreneta i penjar propaganda política a les muntanyes, per la qual cosa espero que hagin abonat la corresponent taxa. En un moment donat, la germana Teresa Forcades es va adreçar a la concurrència amb un discurs [vegeu vídeo] que, sincerament, el trobo genial. I, francament, em va donar raons per defensar justament el contrari de la independència. 

Forcades i Tomàs d'Aquino

Vegem-ho. La prestigiosa teòloga hi explica l'episodi bíblic de la Torre de Babel (amb la dispersió i multiplicitat de les llengües amb les quals Déu respon) per defensar la pluralitat contra la uniformització (cultural, política, lingüística). A continuació explica que la unitat màxima en el cristianisme es basa precisament en la pluralitat, també, a partir de la seva interpretació sobre la Trinitat. Inclou alhora el passatge dels Fets pel qual cada apòstol parla la una llengua diferent. "El projecte de Déu és un projecte d'unió en diversitat", diu. "El que és contrari a la unitat no és la diversitat, sinó la divisió, la separació", cita de Tomàs d'Aquino defensant un projecte de caràcter federatiu en la que la independència és "una possibilitat" sempre i quan permeti "la justícia social i la diversitat interna". Unes idees ben diferents d'aquests despistats cristians independentistes.

Jo, en això, hi estic completament d'acord. El projecte que jo defenso és exactament aquest: és molt més fructífer (també més conflictiu, potser, no ho nego) un país divers, on l'independentisme sigui una opció entre d'altres, on es parlin diverses llengües, amb tensions perifèriques, on no se separi la gent ni per comunitats nacionals, ni per classes socials, ni per sexes, que no pas un país uniforme, amb una sola comunitat nacional, una sola llengua, etc... Així voldria que fos Catalunya, en primer lloc; Espanya, a continuació i Europa, almenys. I, posats a fer, a casa meva, fns i tot. El projecte, ara proscrit i ridiculitzat per la ideologia hegemònica, es diu federalisme.