Tres mil

Si no em descompto, i no compto tampoc un parell o tres de posts que per art de mpagia (o per pròpia incompetència) han desaparegut, aquest que teniu al davant és l'escrit número tres mil d'aquest bloc que, des de l'estiu de 2004, taladra diàriament la xarxa amb les meves neures. No em podia imaginar que en tingués tantes.

Quan vaig començar escrivint al bloc sabia, sobretot immediatament després, que era una moda passatgera. Déu n'hi do els que queden, però els canvis continus que del 2004 ençà hi ha hagut a les xarxes han desplaçat (de moment) el centre a les xarxes socials on (¿qué boda sin la tía Juana?) també hi sóc. Em sembla que ja ho he dit alguna vegada: la possibilitat de tenir un web propi, especiament en forma de bloc, em permetia unir dues coses que em bullien dins. Una, la necessitat d'expressar-me, de llançar a l'espai coses -meves o no- que no fan res guardades, de compartir el que em sembla qua guanya valor si es comparteix, de donar la meva modestíssima opinió o, estalviant en psiquiatres, d'esbarvar-me a gust. Dues, la vocació que he tingut des de ben petit en els temes comunicatius (dic vocació, no destresa): vaig néixer en una casa on es llegia, també diaris; sóc d'una generació formada sobretot a través de la televisió; m'ha agradat sempre participar en butlletins, revistes, webs i -em temo- tot això m'ha servit per superar una mena de timidesa brutal que tinc i que el desparpajo que gasto aquí sembla desmentir de totes totes. En fi, com que no crec que em contractin mai per fer tertúlies ni columnes, m'hi vaig posar pel meu compte, sota el risc que tothom comprovi in situ les meves evidents mancances. Tant me fot.

En aquest balanç d'urgència vull dir dues coses més. Una, que és enormement gratificant que algú et llegeixi, malgrat tot. He comprovat que l'opinió pròpia té més audiència que la que copio dels altres, quan a mi em sembla molt més interessant el segon cas, ho dic sense falsa modèstia. També he comprovat que hi ha temes (el sexe, Catalunya) o estils (la crítica, especialment si aconsegueixo algun gag irònic o si se m'escapa un sarcasme) que atreuen molt més, cosa que entenc perfectament. O que els que escriuen comentaris, sobretot si són anònims, són hipercrítics. Tampoc em molesta perquè m'estimula a madurar les respostes (excepte si vaig calent). De fet, pràcticament mai no m'ha insultat ningú. Des de fa un temps han baixat força els comentaris i hauria de pensar que, potser, em repeteixo massa o avorreixo. Com que el bloc és una mena de dietari, és lògic que hi hagi temes recorrents als que miro d'afegir-hi més reflexions, o, senzillament que els tinc mal digerits i em tornen com un rot. I, finalment, he comprovat l'impacte (positiu i negatiu, però sobretot positiu) que ha significat aquest bloc en molts sentits.

Dues. Que a hores d'ara em costa una mica mantenir el ritme, de "missa diària". El truc, ja ho sabeu, és que en faig uns quants de cop i els poso a la 'nevera'. Però un post com aquest, per exemple, em porta mitja horeta llarga. No li faig fàstics: ho tinc com una bona gimnàstica mental. Però tothom em diu que també n'hauria de fer de l'altra, per exemple. Vaja, hi pensaré a veure si redueixo un pèl el ritme. Res més. Tres mil gràcies. Fins demà.