Pujava olor d'aigua de riu com si fos aigua mateixa que visqués enlaire i que només sabia passar pel seu camí de vena. Olor de flor mullada de terra i d'arrel. L'aigua que venia feia la mateixa olor que l'aigua enduta. Igual, sempre igual. I miràvem i podíem veure el que no es podia veure i darrere nostre la lluna ens clavava a terra per l'ombra i a poc a poc va fer caure les nostres ombres damunt de l'aigua que les mig esborrava i les va ajuntar per la boca. I ajuntades, se les va endur com si les hagués estirades pels peus.
I vam tenir una nena igual que la meva dona. I la meva dona sempre ho deia: és com jo.
Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor, Barcelona, 1986 -3ª ed.-), p. 76-77.
Il·lustració: Calude Monet, Nenúfars (1920-27).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada