1. A Mataró no podem comptar
Els dilluns de l'endemà d'unes eleccions, amb el cap i el cos encara enterbolits, emergeixen multiud d'anàlisis (tan interessades com les del dia anterior) i n'hi ha que remenen força l'excel amb ganes de trobar explicacions menys evidents que les que el ritme apressat imposa. M'he estat molts anys dedicant-me a això per tenir, ben aviat a la tarda, algunes conclusions i prendre les primeres decisions. Ara espero que algú ho faci perquè trobo que no s'hi dedica massa temps, als partits, a comptar, comparar, etc... amb la pressa que hi ha per pontificar. Enguany, endemés, l'Ajuntament de Mataró, per porimer avegada, no va oferir el recompte d'ahir on-line amb la mateixa profusió de dades amb què ho fèiem al govern anterior. Per exemple: els recomptes per barris o seccions. Afegit a aquesta ocultació d'informació, hi ha el fet que no s'hagi distribuït (almenys a l'hora d'escriure això) el llibre-resum que s'editava la mateixa nit electoral en pdf i que s'oferia al conjunt dels ciutadans via internet. Amb l'alcalde Mora hi ha més ocultació i desinformació.
2. Obvietats
No faré, doncs, cap anàlisi apressada, perquè no aportaria cap valor afegit, crec, al que ja s'ha dit. I que són obvietats. Una, que avançar les eleccions, respecte la governabilitat anmenys (i potser fins i tot respecte a aquesta transició nacional tan citada), ha estat un greu error estratègic d'Artur Mas. Dues, que aquest no ha complert amb aprofitament els seus objectius electorals (però compte: sí en part). Tres, que la "descomposició" del mapa polític fora de CiU és un fet, amb conseqüències que no auguro gaire positives. I quart, que el PSC ha perdut les eleccions, amb el pitjor resultat de la seva història. I que, malgrat que aquesta darrera és una gran obvietat, hi ha el risc que (de nou) s'actuï en clau conservadora pel fet que les expectatives elecorals eren encara pitjors.
3. Reflexions
N'hi ha moltes i potser de millors que les que us proposaré llegir, però aquí van. Un article d'Albert Aixalà, director de la Fundació Campalans, que apunta ja alguna proposta valenta de reconstrucció de l'esquerra, i un altre de l'Oriol Bartomeus, clar i breu sobre els resultats de cada partit, qui, per cert, aquest djous serà en un ineressant acte on es parlarà de tot això. Us deixo el text que l'anuncia:
L'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) i el Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs organitzen la taula rodona "Eleccions al Parlament de Catalunya 2012. Anàlisi de resultats", per valorar els comicis del 25 de novembre.
Hi intervindran:
Jordi Argelaguet, professor titular de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona i director del Centre d'Estudis d'Opinió
Oriol Bartomeus, professor de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Barcelona
Joan Botella, catedràtic de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona
Ricard Fernández Deu, periodista i advocat
Presentarà i moderarà la sessió Joan Marcet, director de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials i professor titular de Dret Constitucional a la UAB
Per a inscriure-us, podeu accedir aquí.
Dijous, 29 de novembre18:30hEspai Francesca Bonnemaison, La SalaSant Pere més baix, 7, de Barcelona
3 comentaris:
els dirigents s'han de començar a plantejar seriosament a qui representen i quines son les sensibilitats en el partit.
Defensar idees minoritaries pot ser una actitut molt quixotesca, pero mira a on ens ha portat. Aixó pasa per voler nedar i salvar la roba.
A aquest pas, pitxor que ciutadans. Espero que comencin a rodar caps per aquesta desfeta. Començant per els que no van tenir el que es tenia que tenir per plantar al PSOE i acabant per els que van fer seu el bodrio del federalisme.
Som un partit català o no ho som. Si ho som cal que ens moguem a on toca. Si no ho som cal que el partit comenci a parlar amb el PP, pero ho farà sense mi.
Anònim,
sempre he pensat que la dicotomia drigents/base per analitzar les situacions internes és bastant paralitzadora, sobretot de la base. Tots aquests canvis estratègics que insinues (més enllà dels caps que, enlloc de rodar, senzillament n'hi hauria d'haer molts més) són molt més profunds del que sembla a priori. I urgents. I jo no m'esperaria a que cap dirigent es fes un pet o una llufa.
Molt bones les anàlisis d'Albert Aixalà i d'Oriol Bartomeus.
I la patacada d'Artur Mas (més que potser de CiU, i a veure què dirà Unió, o millor dit l'ambaixador impossible a Madrid d'en Duran Lleida que és l'única veu que compta allà dintre) servirà perquè durant els proper quatre anys (si s'hi arriba) els que seguim la política catalana no ens avorrim.
Passarem de l'espectacle de dos tripartits de suposades esquerres a alguna mena de bipartit que encara està per veure com acabarà sent.
Publica un comentari a l'entrada