Dependència | Iran

L'atenció a la dependència: el quart pilar

:

Ves per on, fins i tot podria ser més important que l'Estatut (però dubto que porti cap manifestant al carrer ni tants rius de tinta (aquesta metàfora tan tonta...), ni tant d'apassionament com aquest. Si en la primera etapa de governs socialistes Espanya va veure complerta la universalització de l'educació, la salut i les pensions, en aquesta segona etapa es complirà el cercle bàsic de l'Estat del Benestar amb l'anomenat "quart pilar": l'atenció a les persones dependents, és a dir, a aquells que temporalment o d forma crònica necessiten dels altres per complir les seves funcions bàsiques. En un país amb un alt índex d'envelliment i d'esperança de vida, les persones més grans de 65 anys, però especialment els més grans de 80, són el públic diana. També ho són molt clarament el conjunt de persones amb discapacitat, les famílies dels quals, més que ningú, coneixen el pa que s'hi dóna. A més, acostuma a ser més preocuopant quan coincideix amb nivells de renda més baixos, motiu pel qual la Llei començarà per aquí. (Il·lustració: detall del quadre Judith tallant el cap d'Holofernes, de Caravaggio (1599), al Palau Barberini de Roma, ara al Museu d'Arnt Nacional de Catalunya temporalment).

:

Tot això ho podeu consultar al Llibre Blanc que ha publicat el Ministeri de Treball i Afers Socials previ a la Llei que és a punt d'aprovar el Govern Zapatero que després iniciarà el seu tràmit parlamentari. Catalunya s'hi adaptarà paral·lelament amb una Llei de Serveis Socials que pretén anar més enllà i universalitzar els serveis d'atenció a persones dependents. El meu company Oriol Batista ho explica molt bé en un post recent, que completa amb l'experiència pionera de Mataró en aquest camp. També us recomano una conferència recent de Carme Figueras, diputada al Parlament, al respecte, i la darrera Conferència Nacional del PSC, que hi va dedicar el nucli central de les aportacions.

:

De l'Iran
:

Sembla que estigui delirant, però no. De l'Iran més o menys cada dia (o cada dia que ho miro) veig que em visita algun blocaire. El fenomen no és nou i a la vista de com estan les coses allà, el fenomen pot esdevenir heroic. Ja sabeu que el nou president de l'antiga Pèrsia, per una sèrie de raons que aquí segurament ens queden molt lluny però que podem intuir, és un personatge radical, que els darrers dies (fent amics) ja ha dit dues vegades que Israel hauria de desaparèixer. A tots ens agradaria que fos (només) retòrica. Tant perquè pot ser capaç de fer-ho (directament o indirectament armant faccions armades a Palestina) com perquè la reacció d'Occident, veient Iraq, podria contenir alguns errors relatius al consens internacional necssari per respondre-hi sense fer més destrosses de les necessàries... Però fa por. En fi, que els blocaires iranians podrien ser vulnerables en un clima de tancament i de violència. A la banda del conflicte israelo-palestí, malgrat tot, especialment malgrat els atzucacs i l'ai-al-cor continu, encara amb víctimes innocents, sembla que està fent passos pel camí de l'entesa. En fi, des d'aquí, i encara que potser no m'entengui, una abraçada ben forta.

:

Neumanies V

:

(...) En los más sencillos actos no verbales, laten fuentes estéticas: una luz inesperada, el vuelo de algún pájaro, cierto escalofrío, una sonrisa al despertar...

Andrés Neuman, El equilibrista, Ed. El Acantilado, Barcelona, 2005, p. 114.