La veu i els blocs

Gabriele Fettolini, sense títol, 2001

La teva veu

:

Avui he sentit la meva veu en un contestador. He trigat uns segons a reconèixer-la. M'he sentit i l'he trobat més balbucejant que segura, més falsa que el que temia i la meva tendència autoexculpatòria ho ha atribuït al fet que trucava des d'un mòbil, un dia d'aquests, pel carrer, i que parlava amb aquella cara de tonto improvisant un monòleg que et queda quan et surt un contestador. No sabria si refiar-me de mi, o d'aquest altre jo insegur i interrogatiu (d'interrogant, no d'interrogatori, eh?). Per sort o per desgràcia, ens costa molt saber com ens veuen els altres, com projectem allò que a nosaltres ens sembla d'una manera i, com he pogut comprovar, als altres els sembla molt diferent. Com insinuo al text que hi ha a dalt d'aquest bloc, el que projecto a través d'ell també és una imatge distorsionada de mi mateix. No n'hauríem de fer cas, de tot això, i viuríem més tranquils, potser. Però a través de nosaltres i de totes les estratègies de contacte, la majoria inconscients, també transita de tant en tant, barrejat amb el pitjor, el millor de nosaltres mateixos. Una mena d'agafadors que jo també uso en els altres per viure o per sobreviure, per unir-me o per distanciar-me, per fer possible que entre dues realitats que podrien passar sense pena ni glòria, el dia menys pensat, amb la cosa d'antuvi més inútil, sorgeixi vida.

Bibliografia: Sebastià Serrano, L'instint de la seducció, Ara Llibres. Barcelona, 2004.

:
Nous blocs
:
En fi, que no parem. Ara, la companya Núria Aguilar, una persona amb moltes coses per dir, s'anima i obre el seu bloc, amb aquella timidesa que tothom agafa el primer dia i que dura exactament els deu segons que triga a penjar-se el post. Com que és una dona molt activa, a més, podrem ser testimonis de part de la seva experiència (la realitat reflexionada, com diuen alguns), bàsica pels que busquem llums que ens aclareixin moltes coses.

:

Parlant d'això, ja sabeu que tinc la sospita que la dimensió religiosa de les persones està "entrant a l'armari" i que llur exercici, des d'una determinada visió del laïcisme, es pretén relegar-lo "a casa" o "en família" (com la fera ferotge de l'Ovidi Montllor). Bé, enmig d'aquesta tendència, els que pensem que la dimensió espiritual és inherent a la vida de les persones i que, bo i que discrets, no ens resignem a renunciar a la seva expressió pública. Una gent de Menorca, un grup de revisió de vida, exposen part dels seus treballs i reflexions en un bloc que, segons m'indiquen, aviat canviarà d'adreça. Es diu Siràcida, el nom del llibre bíblic escrit per un tal Jesús, fill de Sira, també anomenat Eclesiàtic o Saviesa de Ben Sira, entre els jueus, que són els que van incorporar-lo a les lectures de la sinagoga, del segle II a.C. ençà. (Il·lustració: Manuscrit apòcrif del llibre 'la saviesa de Ben-Sira' del Caire, ara a la Llibreria Universitària de Cambridge).

:

Neumanies III
:

La patria menos traicionada del mundo es la vanidad.

:

Se puede ser humilde y tener la vanidad de demostrarlo. Se puede ser vanidoso, pero tener la humildad de admitirlo.

:
Don de la soledad: escribimos porque estallamos de urgencia por decirle algo a alguien, y no encontramos a quién.

Andrés Neuman, El equilibrista, Ed. El Acantilado, Barcelona, 2005, pp. 46 i 97.