No al tripartit
:
Catalunya no ha tingut menys ambició, menys empenta i menys polítiques adrreçades a resoldre els problemes concrets que quan va patir un dels governs tripartits que hi ha hagut a la Generalitat. Em refereixo al tripatrit urdit en un pacte majèstic, que unia Convergència, Unió i el PP en un destí fatal, amb un repartiment de papers impecable: Els dos primers governaven sols a Catalunya, només amb una condició: no tocar l'Estatut. I el darrer governava sol a Espanya, primer amb alguna condició (llegeixi's Vidal-Quadras) i després amb tota impunitat. Aquest nefast tripartit, o trident, va fer-se després que els dos primers partits, Unió i Convergència, s'esgargamellessin de prometre que "mai pactarien amb el PP". De moment, Piqué i Rajoy ja han compromès el seu vot a favor de Mas. Sembla que, finalment, Duran també. O tripartit o Montilla, està clar.
:
Catalunya no ha tingut menys ambició, menys empenta i menys polítiques adrreçades a resoldre els problemes concrets que quan va patir un dels governs tripartits que hi ha hagut a la Generalitat. Em refereixo al tripatrit urdit en un pacte majèstic, que unia Convergència, Unió i el PP en un destí fatal, amb un repartiment de papers impecable: Els dos primers governaven sols a Catalunya, només amb una condició: no tocar l'Estatut. I el darrer governava sol a Espanya, primer amb alguna condició (llegeixi's Vidal-Quadras) i després amb tota impunitat. Aquest nefast tripartit, o trident, va fer-se després que els dos primers partits, Unió i Convergència, s'esgargamellessin de prometre que "mai pactarien amb el PP". De moment, Piqué i Rajoy ja han compromès el seu vot a favor de Mas. Sembla que, finalment, Duran també. O tripartit o Montilla, està clar.:
La mirada de la Mònica
:
Aquesta mirada incisiva de la periodista Mònica Terribas presideix la portada de la revista Valors del mes de juliol, donat que el tema central del número, els mitjans de comunicació, va il·lustrat amb una entrevista a la conductora de l'informatiu diari nocturn de la cadena autonòmica catalana. L'entrevista té força interès, reconeix que no té opinió per tot (i això és bo de reconèixer-ho) i defensa una professió més responsable.
:
A banda de més articles, hi ha una segona entrevista al periodista Joan Barril, conductor radiofònic a COM Ràdio i articulista a El Periódico. També val la pena de llegir-se-la, amb calma, ara que som estiu. Allà hi trobo una frase que, no per òbvia, sembla que la gent tingui massa clara: "Els poders fàctics no són ni l'Església ni l'exèrcit, sinó els grans anunciants". Posats com estem a denunciar la pressió dels poders fàctics sobre la nostra vida personal i pública, encara no he trobat cap moviment que, davant la propera campanya de rebaixes d'uns grans magatzems, li diguin: "Jo no t'espere".
:Dos anys de bloc
:
El que va començar amb certa emoció, discreció i aventura exactament fa dos anys avui ja és com una cosa més de mi, cyborg com més o menys tothom, que tenim el repte de ser més que la màquina, just allò que la màquina que hem inventat ens ha permès de ser, a més del que ja érem. El balanç és enormement positiu. Em dóna la sensació que em permet d'explicar-me millor, de compartir coses que no em vull quedar només per mi (show-man), de dialogar amb gent que no coneixia de res, etc. També m'ha portat algun malentès, i una certa sensació de despullament, especialment perquè he volgut donar un caràcter menys especialitzat, menys fragmentari, i més global obre el que, ves per on, tinc ganes de dir-li al món. I el món sou, en aquest cas, vosaltres. Gràcies.
:
12 comentaris:
el periodiata joan barril ja fa tot un curs ke presenta el programa del vespre a catalunya ràdio, just el ke va desplaçar al Gaspar Hernàndez. Va esser un dels fitxatges estrella de montserrat minobis!
Enhorabona, si una cosa és d'agrair de la blogosfera de Mataró és que sigui promiscua.
- Anònim,
Tens raó; ostres, quin lapsus! La veritat, és que sóc molt poc oïdor de ràdio. Gràcies.
- Alvy Singer,
Sí, déu n'hi do... però també és profilàctica, eh?
Quina gran professional la senyora Minobis!
Jo també dic No al tripartit (però a cap tripartit vaja)
Ferran
Si em deixes triar, a mi també m'agradaria governar en solitari. En tot cas, hi ha 2 possibilitats: o un govern encapçalat pel candidat de CiU o un altre per Montilla. Lo del tripartit és una brometa per indicar que, en la primera possibilitat, que ja s'ha donat, hi ha un altre tripartit que sovint no és identificat com a tal...
Sí, Ciu i pp tenen ideologies tan semblants que voten coses diferents a l'estatut. No com els del tripartit que us enteneu tan be...
queda clar quina és la TEVA ràdio i quina no.
Abans de res: l'enhorabona pels dos anys. Té molt de mèrit. Alimentar un blog no és cosa fàcil. Felicitacions sentides, doncs.
Pel que comenteu del Tripartit: CiU també es va entendre abans amb els governs socialistes de torn i l'Estatut tampoc es va tocar aleshores.
Aquesta memòria selectiva tan partidista, entre d'altres coses, fa que la gent que no ostenta carnets es desmotivi. Fer política hauria de ser un acte més pedagògic i menys sectari.
Per arribar a l'espectacle de l'Estatut més valia no tocar res o no fer tan de soroll. Ara, s'ha lograt un interés de la ciutadania vergonyant. Per culpa d'aquesta classe política tan miop.
- Pedro
Com t'he dit, escolto molt poc la ràdio. Avui, com que he estat unes hores en cotxe, he sentit només Catalunya Música i RNE Clàssica (o com es digui), per consens dels ocupants i perquè feien unes peces boníssimes.
- Dessmond,
Gràcies a tu per escriure'm. Sí, CiU fa mooolts anys, es va entendre amb el PSOE pel Govern d'Espanya, molt abans que es parlés de cap reforma de l'Estatut. Però després va passar el que va passar, no ho oblidem.
Reconec que la ironia no sempre és una bona eina pedagògica, però també penso que ens hem d'encosetar una mica menys i parlar una mica més clar de les coses, no? En tot cas, sempre veurem les coses diferent, les persones, i no per això serem sectàries.
Respecte a l'Estatut, certament, un dia caldrà parlar d'això que tu dius. però el que calia salvar era l'estatut, no això que tu en dius la "classe política" (i que nosé què és...). El cert és que s'obren perspective sinaudites, i que mai com ara hi havia una majoria política a tot arreu que ho fes possible.
En fi, benvingut al bloc.
RB
Benvolgut Sr. Bassas,
Jo em considero convergent i persona gens dogmàtica. Li ho faig saber perquè trobo ben interessant el seu blog i procuraré visitar-lo. Penso que així vostè està en "igualtat" de condicions respecte de mi, si mai hem de confrontar punts de vista.
Aquest argument de comparar l’entesa de CiU i el PP amb el tripartit -i gairebé amb les mateixes paraules- me l’han fet repetidament des del pur sectarisme. En el seu cas ho desconec. Però aquesta entesa la motiva la senzilla raó de que qui governa a Catalunya, de moment, no ho pot fer d’esquenes a qui ho fa a Espanya. I si ara ha hagut Estatut, en bona part no ha estat pel tripartit, sinó perquè a Espanya en ZP significa una nova generació política. Aquí es va prendre la iniciativa amb un convenciment pervers: pensant que seria una arma rendible contra el PP, que havia de governar a Madrid.
Si vostè ha volgut fer-ho irònicament, sento no haver captat el to. Aquest mitjà a vegades provoca manca de sintonia. Em rellegiré el seu escrit. Estic d’acord en que no ens hem d’encorsetar i parlar clar i jo ho agraeixo.
No vull personalitzar en vostè el terme “classes política”, encara que s’hi vegi afectat. Però existeix, encara que li faci mal d’orelles i li costi reconèixer.
Agraït, també, per la seva rebuda.
- Apreciat Dessmond,
Gràcies pels elogis. La meva intenció era, d'una banda, posar de manifest les contradiccions del principal adversari, és a dir, que la seva alternativa, en cas de materialitzar-se, ha de comptar segurament amb els dos socis (no sempre ben avinguts) i un tercer. I que aquest tercer, a la vista del que es veu, serà el PP per activa o per passiva. En fi, i que jo crec que això justament és el que la maquinària de CiU vol evitar que es difongui. En fi, només és la meva opinió.
Això de l'esatutt ha estat possible per moltes causes, però, principalment, crec, perquè enllà i ençà de l'Ebre hi ha majories que ho poden fer possible.
Per últim, crec que el terme "Classe política" és una burrada, perdona'm. Conec polítics de moltes classes (em refereixo a les socials), i crec que seria bo de no barrejar-los. I, a més, què és un "polític", un càrrec electe? Un dirigent de partit? Algú amb vocació política? Dubto que tot això configuri una classe.
Dius que fa molt de temps que Pso i Ciu es van entendre... tant de temps fa del gener i del pacte Zapatero-Mas? Perquè a mi m'ha passat molt ràpid...
- Pedro
Em referia als acords de governabilitat de l'etapa de González i Pujol. A continuació CiU va fer dues vegades Aznar president, dues! I, a canvi, Pujol va obtenir un acord de govern a Catalunya.
Publica un comentari a l'entrada