diumenge, d’agost 20, 2006

Cabré a Esparreguera | López al Prado

Lectures d'agost - XX
:
La caiguda d'un pont a Esparreguera, fa pocs anys, va inspirar la darrera obra teatral que he llegit del mataroní Toni Cabré, Teoria de catàstrofes (Ed. Pagès, Lleida, 2004) .
:
Ja és ben estrany llegir teatre, però, de fet, se n'escriu i se'n publica moltíssim més que no es representa. Però segurament se'n llegeix menys que el que es contempla. Una vegada, el mateix Toni Cabré em va sorprendre donant un cop d'ull a l'estanteria de teatre d'una llibreria i em va dir: "Caram, tu ets dels pocs que llegeix teatre?". Bé, no massa, però sí. Per desgràcia, en puc veure molt menys del que voldria i, a vegades, ho substitueixo llegint-ne les obres. O, a vegades, un text m'ha impressionat tant, que he corregut a comprar-ne el llibre. Diria que amb la cultura del xat i del guionisme (és una de les sortides més ben remunerades per un escriptor, fer guions per la tele..) el teatre llegit hauria de viure una etapa d'esplendor, però no ho crec...
:
nom
:
En fi, tornem al llibre. A en Toni, que és enginyer informàtic en excedència a l'Ajuntament de Mataró, la catàstrofe li serveix per parlar sobre la responsabilitat personal, els fets irreversibles, les actituds davant l'altre, la cultura de l'individualisme exacerbat, la redempció que sembla impossible i que potser només és al cap de cadascú. Però en la que, si no hi confiem, no val la pena res més.
:
També trobo un bon punt de partida la idea de la catàstrofe, l'altra cara de la "societat del risc" en què estem, aquest risc que ens enlluerna (la velocitat, els negocis, el sexe, el cine de catàstrofes o de batalles, els paisatges amb runes, la globalització, l'esport d'aventures) i que alhora ens espanta, acostumats com estem al cotó fluix de les seguretats domèstiques (anava a dir "burgeses"), una contradicció més del nostre temps, o de la nostra condició, que no sap massa què fer amb aquest do anomenat llibertat. També d'això va aquesta obra.
Sembla mentida com en uns instants passa de núvol a assolellat... Com una catàstrofe al revés. Tot gris, destrossat i, de cop, tot s'il·lumina, es recompon. Una mena de ressurrecció. És la manera de mirar-ho... Som nosaltres mateixos que veiem un panorama bé o malament... (p. 84)

:
López al Prado
:
nom Antonio López al seu estudi. Foto: Agustín Catalán.
:

Al suplement estival d'El Periódico d'ahir s'hi publica una entrevista al pintor Antonio López, que recomano. En un moment donat, ja que ell és conegut com a pintor figurtatiu, quasi hiperrealista, la referència a l'abstracció apareix. Diu ell que, en molts pintors "hi ha lleis secretes que són abstractes" i cita Velázquez. I li pregunten si ell creu que en el pintor sevillà hi ha abtsracció. Mireu què diu, mireu com s'acosta als secrets de l'art que són "una cosa que no sabem massa bé què és":

Hi és en la seva sensibilitat cap al fet màgic de la pintura. Al seleccionar un determinat vermell i relacionar-lo amb un determinat gris, Velázquez ja s'estava movent en l'abstracció. Aquesta és la gran diferència que hi ha entre ell i Van Dyck, aquesta intensitat secreta que té a veure amb l'abstracció. Això és una cosa que hi ha a Zurbarán. I a Piero della Francesca. No és portar l'aigua a cap molí, és parlar com crec que són les coses. És el misteri del llenguatge de l'art. Si vol anomenar aquest misteri abstracció, el pot anomenar abstracció. I si alguna cosa gran té l'abstracció és la mateixa substància que fa gran la figuració. La pintura és un enigma, un contenidor d'emocions. Al Prado hi ha obres que no contenen aquesta emoció. Per això estan caducades, tenen una vida curta en relació amb una demanda de la societat d'aquell moment. Un sant o una verge compleixen amb una funció, però no alberguen aquesta emoció. Si alberga aquesta emoció, ja estem parlant d'una cosa que no sabem massa bé què és.