Sampere a fora | BlogDay

Lectures d'agost - XXIX
:

Màrius Sampere crec que és, com deia de Casasses l'altre dia, un dels millors poetes catalans vius. El seu darrer poemari, Ens trobarem a fora (Ed. Proa, Barcelona, 2006) ho demostra clarament. Tota la saviesa acumulada, totes les preguntes sense resposta, es mostren més clares que mai en el moment, crec, més creatiu del poeta i, probablement, el que ha escollit també per mirar enrere o, millor, per prendre d'enrere aquells consells que ens serviran per trobar-nos "a fora" a tots els qui ens trobem fent camí. Un "a fora" que no és sinó a "dins".

:

Recordo ara una conferència de Francesc Grané, convidat per Valors, de la que us vaig parlar. I penso que en aquests temps de tants estímuls, de tanta informació que processem diàriament, de tanta vida que consumim d'aquest entorn (que no sabem si xuclem o ens xucla, com l'úter matern), d'aquesta intempèrie que, fet i fet, ens té més controlats que mai, tenim el perill de deixar de ser nosaltres. Que sigui algú altre qui ens mena a la seva voluntat, que sigui el món qui determini els nostres gustos, que pensem només allò que citem d'algú que hi ha pensat abans... Que les possibilitats que se'ns obren a cada minut no facin més que aclaparar-nos. De fora, doncs, a dins. I d'aquest dins, d'aquest jo que es retroba no sense por, de nou a fora, i a fora de nou quan sortim d'aquest "úter" de seguretats i certeses que no fa sinó impedir que sortim d'ell mateix.

:

Bé, doncs l'autor del poemari ens proposa aquest viatge amb ell a través de cinc grans agrupacions que ell mateix ens explica al pròleg (van entrecomillades):

Ja podem explicar-nos el Mal. I el tenim entre nosaltres i amb totes les coses juntes o dividides. Ja tenim les inevitables "propostes mínimes", les "distàncies" insalvables, el "mercat" on tota aparició té un preu, i finalment un "hossana", segurament ingenu. (p.11)

Abans, ja ens ha advertit que "la vida, tot tendint a la felicitat -el plaer- i a l'eternitat -la negació del límit-, es mortifica". Aquest és el tema del llibre, si ho podem dir així, la impossibilitat de la plenitud, en la vida, i, en canvi, la seva incessant recerca. A vegades, més que incessant, inevitablement i tràgica ("tot ve / cap aquí / sense avisar-nos, / sense trompetes, sense nom, sense / les nostres cançons, sense pietat", "Apocalispi", p. 98). No en podem defugir de la crida a la plenitud, que és a cada instant, confosa amb les múltiples possibilitats que, com la ruleta russa, amaguen també la nostra perdició ("L'instant que vivim porta el verí i la mel / de la primera flor", "No ens espereu, p. 86), que podem "confondre / amb una papallona negra", que és com tornar a la infantesa ("Els qui creiem", p. 87) que "vetlla per nosaltres" ("Farà el sol", p. 82). En un principi i fi relligats per l'experiència:

Perquè si jo

recordés la fi,

tornaria al principi. I si oblidés

elprincipi, tornaria

a la fi.

("Distàncies", p. 57)

Ànimes que vessen, déus que són esperma, amor en forma de xarxa, felicitat des de la ignorància, presos entre el determinisme de plaers i sofrimets i la llibertat del que no troba branques salvadores, immensitat i jo, els enigmes i l'Enigma, ganivets que sereixen per menjar i fer sang, sang de fora que entra a dins i viceversa (fora i dins, sempre), nadals i ressurreccions... Amb aquestes imatges va treballant la reflexió, la contempació d'una vida que ha pogut explorar en els confins més profunda de la seva existència, sabent, de nou, que tot rau en viure aquesta vida limitada, germana del que no volem, sovint fracturada per no tenir en compte els límits que la fan, de fet, ben lliure:

Som lliures

de triar el no-foc, el no-fred,

la no-immortalitat i el no-morir

de tot el que, a poc a poc,

ens mata. I preferim el pa

de la resurrecció de cada dia

i fer l'amor, que n'és la molla.

("La vida és negar-nos", p. 26)

• Crònica de Vilaweb i un poema.
• Poema dins un post anterior.
• Poema i comentari d'una entrevista en uns posts de David Madueño

Recomana cinc blocs
:

:

Caram, l'endemà de respondre un "meme" sobre els tres blocs que recomano, me n'assabento de la iniciativa que portarà, el proper dia 31 (Sant Ramon, eh!) a proposar, en tots els blocs que vulguin, cinc blocs més de recomanació. Caram, amb el que em va costar... Bé. Ara mateix en penso cinc més (no repetiré) i us animo a fer el mateix (jo ho publicaré el 31 al vespre).

:

Això sorgeix de l'anomenat BlogDay, triat el dia de sant Ramon perquè els números del dia (30-08), si els escrius com fan ells, sembla la paraula blog. A mi em sembla simpàtic, una excusa més per remoure la xarxa, per fer-la més connectada encara i, si s'escau, per descobrir altres blocs.

: