:
:
És un dels millors llibres que he llegit darrerament, un dels millors fils conductors de l'art i de les seves intencions, dels seus trajectes. Ara, a l'estiu, molts aprofitem per treure pols als nostres mínims coneixements artístics, bé pel pas casual per una esglesiola o per l'accident de caure enmig d'un museu, o una d'aquestes exposicions de marines que hi ha en algunes poblacions de la costa. Los géneros de la pintura, el darrer llibre de Francisco Calvo Serraller (Ed. Taurus, Madrid, 2005) fa un repàs per quatre gèneres comuns, a vegades titllats de menors, en la pintura, precedits per una boníssima contextualització. Els gèneres tractats són el nu, el retrat, l'autoretrat, el paisatge i el bodegó. L'epíleg és dedicat a l'art contemporani.
:
Els exemples citats (i reporduïts) corresponen a obres d'arreu del món occidental, però se centra, especialment, en l'estudi de l'art espanyol i, en especial, en els moviments que es van succeir a l'etapa barroca, que són molt clarificadors. Encara més, la majoria de peces les podem trobar al Museu del Prado, del que Calvo Serraller en fou director.
:
L'erudició d'un dels millors experts mundials en art no tapa la prosa exacta, ha tret les referències que poden fer inaccessible el text i el presenta diàfanament, ordenadament. És obvi que s'adreça a un públic general, no sé si com vostè però sí que com jo, que tenim dues o tres idees mal endreçades. A més, com passa en totes les ciències i els sabers, parlar d'art vol dir parlar de tot: de la manera de comunicar-nos, de la manera de veure'ns i de veure el món, del que creiem i del que passa al nostre entorn.
:
Diu Calvo, per exemple, que la pintura transita dels temes històrics a les faules perquè "aun estando el espectador lejos de poder vivir él personalmente esa acción narrada o representada, todo lo que había en ella le concernía de la manera más directa y explicaba la razón de ser profunda de su humano destino" (p. 26). I em fa pensar en les paràboles de Jesús, o en els mites grecs, o en la fascinació pel cinema, o en la crònica rosa del Tomate. Parla també, i sovint, de la tensió entre la iconoclàstia protestant i de l'estètica de la Contrareforma, més sensual, més necessitada de seducció, més disposada a valorar la providència de la vida humana, menys disposada a una concepció clàssica de la bellesa i del cànon.
:
Així, els gèneres li permeten veure quin és el projecte occiental, aquesta mena de quadratura del cercle impossible, potser, però apassionant. "El desnudo", diu, per exemple; "es la explicación o la razón misma de ser del arte occidental: ese punto o intersección dramática entre lo natural y lo celeste, entre el ideal y lo real, entre lo carnal y lo espiritual, entre el cuerpo y el alma". (p. 61). I (ara que som en temps de bikinis) entre el mostrar i l'amagar ("ésta es la clave: desnudarse o vestirse", p. 63). I així podeu disfrutar fins a repassar-los tots.
2 comentaris:
Novament una recomanació prou temptadora.
Jo, però, tinc una mica de resistència a escoltar els interpreten l'art. Prefereixo escoltar l'autor. Això ens molts cassos ja és impossible, ho sé.
Dessmond,
Só, jo també sóc partidari d'escoltar els autors. però ells mateixos diuen, sovint, que l'obra els deixa de pertènyer quan l'caben. Topt el diàleg i les seves conseqüències de qualsevol amb aquesta obra és ota una altra cosa. Bé, trobo que està bé que alguns ens ajudin a fer aquest diàleg. crec que és el cas del llibre que avui recomano.
Publica un comentari a l'entrada