Decididament, sóc fan de Javier Cercas. Acostuma a agradar-me molt com escriu i què diu, i cada vegada que escriu al suplement El País Semanal no em decepciona. Ahir escrivia sobre la negativa a abdicar del jo, en paraules de Marcel Proust (a la foto), dels que són genis. I deia que potser aquí hi ha el problema. La sobrevaloració d'allò genial, o de la supremacia del que és individual, la substitució dels sentiments per sensacions, la constant apel·lació cultural al jo (al propi cos, a la imatge, a la realització personal, a la felicitat abstractiva -que t'abstreu del món i es converteix en abstracta-, al sigues tu mateix, tot a la mesura del que ens convé...) fa que, a vegades, ens costi moltíssim desplaçar-nos d'aquest centre, o deixar de pensar que tot, absolutament tot (potser amb excepció de les desgràcies), ens passa gràcies a la nostra iniciativa. I col·locar-hi, almenys de tant en tant, alguna altra cosa, algú altre, els altres o l'Altre. Mireu com ho diu Cercas cap el final::
Puede que sea verdad: puede que los escritores estén sobrevalorados, puede que los genios estén sobrevalorados, puede que la amistad esté sobrevalorada, puede que todo esté sobrevalorado, incluidas las pollas largas, y, sobre todo, puede que estemos sobrevalorándonos cuando pensamos que todo está sobrevalorado. Al fin y al cabo, ¿alguien conoce una forma más agradable de pasar una tarde que abdicando del yo en alegre compañía?
:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada