Seguint amb la lectura d'ahir (vegeu Sigmund Freud, Tótem y tabú [1912-1913], Alianza Ed., Madrid, 1985, pp. 67-69) en el capítol que parla de l'ambivalència dels sentiments cap el poder, l'autor fa notar un fenomen corrent en la neurosi, segons ell, consistent en compatibilitzar un excés d'estimació amb un odi igualment excessiu. "Este exceso aparece siempre en aquellos casos que, junto al cariño predominante, existe una correitne contraria, inconsciente, de hostilidad, o sea siempre que nos hallamos ante un caso típico de ambivalencia afectiva". Repetint, així, una estructura que "todos los psicoanalistas han comprobado con qué seguridad puede descomponerse siempre, de este modo, la ternura exageradamente apasoinada e inquieta, aun en aquellas circunstancias que la hacen más inverosímil, por ejemplo, en las relaciones entre madre e hijo o entre cónyuges muy unidos".
A banda, el pare de la psicoanàlisi descriu una altra correspondència entre les actituds neuròtiques de la vida personal i de la nostra relació amb el poder, concretament la "mania persecutòria". Diu Freud que "este rasgo consiste en exagerar con exceso la importancia de una persona y atribuirle un poder increíblemente ilimitado con el fin de poder echar sobre ella, con cierta justificación, la responsabilidad de todo lo desagradable y penoso que al enfermo sucede".
En primer lloc, m'agrada citar-ho perquè -certament- sospito de les nostres actituds amb el poder (i en el poder) no són gaire diferents a les que mantenim a la vida personal... i viceversa. En segon lloc, també trobo molt interessant la relació entre amor excessiu i hostilitat absoluta, relació (que el vienès atribueix a la neurosi) en les que el món n'és ple d'exemples, a la vida partidària (interpartidària i intrapartidària), a les feines, als nacionalismes i, com ell mateix diu, a quadres perfectament descrits a determinades vides afectives.
Recordo aquí què deia el professor Josep Maria Esquirol al voltant de la necessitat de crear un espai de respecte (de no-violació, etimòlògicament de la mateixa família que violència), una distància raonable entre dues persones, tot i que s'estimin moltíssim. I que aquest respecte, a banda de millorar la integritat de l'altre, en refoça la nostra i crea un buit necessari pel respir, per la calma, pel desig. Una de les conseqüències d'una actitud respectuosa seria, fins i tot en l'amor incondicional, no caure en l'absurd de donar sempre la raó a l'altre, per exemple, o dissoldre el teu jo davant un jo més potent i centrípet. No caure, en definitiva, en la dolça metzina de la neurosi.
Il·lustració: Edvard Munch, Els solitaris (1935)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada