El nudisme a Catalunya

Avui, a el Quadern d'El País hi ha un interessantíssim reportatge sobre els orígens del nudisme i el naturisme a Catalunya, sorgits sobretot a finals del segle XIX, amb diverses branques i experiències i lligats, en la seva relativa popularització, a moviments anarquistes i llibertaris (mireu la foto de més avall, són presos llibertaris, el 1935, fent-se una foto nus a la Model). Diu l'article:

El naturisme català, segons [el sociòleg Josep Maria] Roselló, s’estructura en cinc corrents principals: “En primer lloc, el vegetarianisme social i després el vegetarianisme naturista, defensat per doctors que proven d’institucionalitzar les seves teràpies. La trofologia és més populista i entra en pugna amb els anteriors. També hi ha la Lliure Cultura, que propugna el nudisme basat en el concepte d’estat natural (és natural anar nu, menjar vegetals i gaudir de la natura). I, finalment, el naturisme llibertari, que accepta tots els corrents anteriors, però propugna no sols una regeneració individual, sinó social”. Segons l’estudiós del tema, aquests cinc corrents “estaven d’acord en potenciar virtuts morals com la bondat, la justícia o la solidaritat. Tanmateix, cada corrent es va desenvolupar de manera diferent”.

No sabem com hauria evolucionat aquest moviment si no fos, com tot, estroncat a la Guerra i durant el franquisme, però -malgrat que més abundant- veient què passa a Europa tampoc crec que fos majoritari.

Tinc força respecte pel naturisme bo i que ni de lluny el practico. Sóc de carn i m'estimo mil vegades mes la cultura que la natura, encara que ja sabem que la primera intenta comprendre la segona. També em semblen molt càndides, sempre, les lloances a una pretesa 'vida natural' que porti la pau i el bé, més aviat tinc la impressió que els 'artificis' amb què ocultem, vehiculem o domestiquem (el que es deixi) aquesta meravellosa natura la fan -de fet- molt més suportable.

I tinc també, bo i que el respecto profundament, algunes reserves cap el nudisme. No pas perquè pensi que mostrar un cos nu sigui indecent o indecorós, ni molt menys. Jo mateix (ara, per exemple) faig servir a vegades algunes il·lustracions que hi jugen, encara que sigui perquè la cultura actual hi juga molt i explica molt millor segons què (bo i que algun lector m'ho recrimini). No. Entenc que la representació de la nuesa té un rol tan simbòlic com lingüístic i que el seu ús pot ser per bé o per mal. Però -fora de la representació, a l'espai públic- em sembla que porta alguns problemes.

Primer, perquè em temo que enlloc d'igualar-nos, ens diferencia. Com li vaig llegir un dia a Umberto Eco, en un temps en què prima -a la vida diària- la moda prêt-a-porter, la nuesa reforça la diferència entre els homes i les dones. I, afegiria jo, entre els guapos i els lletjos (i aquí hi podeu afegir les comparacions que vulgueu). I segon, perquè el cos nu ja va bé que tingui cert misteri, crec jo, i no li traguem la seva capacitat eròtica de seducció (ja sabeu que l'erotisme consisteix en tapar i destapar) i que per abastar-lo calgui fer un cert recorregut. Pensar que precisament la nuesa rebaixa el desig sexual, com alguns naturistes defensaven, perquè normalitza el cos... no tinc massa clar que sigui una bona idea.