SOS Robafaves

Al carrer on vivia fins que em vaig independitzar hi havia dos locals allargassats. En un, hi havia una sala de jocs. La recordo plena de quinquis, sobretot a la porta (es repartien entre aquest nucli i el de l'entrada a l'oficina de la Caixa Laietana), per on els marrecs que anàvem als escolapis passàvem amb certa por i de pressa. L'altre local era una llibreria de progres. Els dependents, tots amb cabells llargs, que semblaven els gendres indesitjables, que enlloc de "la teva mare" deien "la parenta", i que parlaven tothom de tu, quan això encara no es feia, eren la segona "tribu" dels anys setanta assentada en aquest carrer petitburgès -per on passaven cotxes- abans que fos una galeria comercial -amb masses de consumidors passejant-s'hi cada dissabte.

Jo m'hi vaig familiaritzar. Assíduament. A casa, que teníem una bona biblioteca que un servidor vetllava com un bon soldat, per més hippies que fossin els dependents, ja els anava bé que freqüentés més aquesta tribu que l'altra. M'hi passava força estona. Coneixia perfectament les seccions de llibres i m'aturava sempre als revisters de l'entrada, on enlloc de l'Hola hi havia el Mientras Tanto. Aquell local, aquella mena de tub, era el túnel cap un món fascinant. El món dels adults, el món de la cultura, el món de la política i la seva fressa, el món en uns prestatges.

Més endavant, cap el 1987, crec, van canviar de local. En van agafar un de més gran al carrer Nou, entre la Riera i Santa Maria, ja m'enteneu. Potser ja amb altres perspectives, conscient que ja no eren una tribu (encara que hereus dels mites progres com els que més), i de ple ja al món fascinant (que inclou també decepcions, com de fet intuïa), també me'n vaig fer assidu. Tinc les meves seccions preferides, però també m'agrada deixar-me sorporendre per les altres. Contemplo els llibres tal com són, d'entrada: objectes amb el seu tamany i color, amb el seu gruix i el seu tacte. I allà hi llegeixo alguns fragments, a vegades claus per decidir de comprar-los. Sí, m'hi he deixat molts diners.

És el lloc de Mataró on per excel·lència s'hi presenten els llibres, com un prurit dels socis en demostrar que són quelcom més que botiguers. S'han apuntat a moltes mogudes. La més rellevant, potser, organitzar el Llibre Gegant de Contes de Mataró, per sant Jordi, on fa molts anys hi vaig fer d'il·lustrador. 

Com a mi, suposo que li passa a molta gent. No tan sols que hi tenim història personal, sinó que reconeixem en la llibreria Robafaves el nucli d'un huracà que en diem cultura. Allò que ens atreu a veure el món encara que no ens agradi tot el que hi veurem, allò que ens descobreix com quelcom més del que ens pensàvem (botiguers, mares, parentes, hippies, petitburgesos, quinquis o porucs), allò que refà tot el dedins quan falla, allò que val la pena llegar als nostres descendents, com el foc olímpic.

Sí. Ja ho sé. Algunes decisions empresarials que van prendre segurament eren massa arriscades. I la crisi és letal per tothom, sense excepcions. I també és cert que l'aire de superioritat progre, d'esforçar-se en no semblar mai un dependent del Corte Inglés, de parlar de tu amb les senyores i de ves a saber quants prejudicis més, ara passa factura (hi ha qui ha fet públic que se n'alegra de la crisi d'aquests comunistes). Però no ens ho podem permetre. Valem tots massa com per tornar a ser quelcom menys del que podem endevinar-nos. Ara, els socis de Robafaves s'han empassat l'orgull i han demanat als seus conciutadans que col·laborin en el futur d'aquest establiment, a risc que no el tornem a veure obert el curs que ve. Aquí teniu el manifest. No hi ha massa dies. O correm una mica o això semblarà el desert (cultural) de las Vegas. Mai més ben dit.