Deu
ser la millor exposició que hi ha en aquests moments a Barcelona i,
segurament, una de les millors que haurem pogut veure de Tàpies, la
primera des que va morir fa uns mesos. La mostra recull, dels darrers
quinze anys, les obres que tenen el cos com a motiu de reflexió. Dic que
potser és la millor tant per la categoria de l’artista, per la proposta
generosa i atractiva d’obres que hi podem veure, pel seu discurs
expositiu i, sobretot, per la multiplicitat de lectures o, si voleu, per
la seva densitat. L’exposició recull obres de diversos formats i un
parell de sèries, repartides als diversos nivells de la recent renovada
seu de la Fundació.
Dic
que permet múltiples lectures i que cap d’elles és superficial.
Entrar-hi ens portaria hores i hores de contemplació i de reflexió. La
plàstica, sens dubte. La que té a veure amb la seva pròpia evolució,
també (i més quan la mort i la decrepitud física era una dada ben
present). La que el relaciona amb les altres maneres d’aproximar-se al
cos d’altre autors, un dels temes centrals de l’art des dels seus
inicis, i a través de qual volem dir tantes i tantes coses... Hi ha
també, i aquí m’aturo un moment, la seva dimensió simbòlica.
De
fet, podríem dir que una obra d’art és ja una construcció simbòlica.
Símbol, ja sabeu, és allò que uneix dos pols que semblen
irreconciliables, prové del grec sym-bolon, i és contrari al dia-bolon,
a la separació. A través de l’art coneixem allò que no podem conèixer,
ens endinsem en sensacions que van més enllà de l’objecte. Tàpies, a
més, inclou signes, és a dir, elements que compartim lingüísticament (la
creu, les lletres A ò T, números, objectes) i els tracta com a tals, a
vegades de forma volgudament confusa. El cos, aquí, té el doble paper de
símbol i de signe.
Amb
ell, doncs, Tàpies ens proposa de captar-ne totes les dimensions i,
sobretot, ens proposa un camí d’assumpció del cos (de la nostra vida, de
la nostra realitat, de la nostra contingència) com a únic camí per
arribar a l’esperit, al més profund, fins i tot a la seva pròpia
anihilació. Aquest cos fecund i decrèpit, que dóna vida i la treu, que
és el més bell i el més lleig, el del semen i el de l’orina, el que
prega i el que menja, el node, el símbol real.
L’exposició “Antoni Tàpies. Cap braços cames cos” es pot veure fins el 4 de novembre de 2012 a la Fundació Antoni Tàpies (Aragó 255, Barcelona). Més informació http://www.fundaciotapies.org
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada