Acer viu

:
li calo foc a la disfressa que se'm menja
i em quedo sense pell en acer viu.
:
Enric Casasses, D'equivocar-se així, Ed. 62 / Empúries, Barcelona 1997, p. 19.
Il·lustració: forograma de Terminator. Vegeu també aquest post.
:

Sortir del pessimisme | Amor o 'affaire'

Sortir del pessimisme
:
:

Amb aquest títol es publica avui un interessant article de Daniel Innerarity a El País, de nou (pessimistes no sé, però massoquistes...) posant el dit a la llaga als problemes de l'esquerra o, diria jo, als problemes que poden sorgir a l'esquerra si no s'espavila, o a la que no s'espavila. Innerarity creu que, més enllà de fer d'anti-dreta o de salvar (conservar) no sé quins mobles de l'única societat possible, tan sols fent de reparadora i fre dels seus mals, l'esquerra ha de saber construir la seva pròpia alternativa. Diu que "tal vez el antagonismo político se articule actualmente más como disposición emocional que como proposición ideológica. Lo que ocurre es que las emociones y las ideas se relacionan más estrechamente de lo que solemos suponer". També en parlava jo mateix l'altre dia a propòsit d'un encertat discurs de François Hollande.

:

El professor basc, a la llum de les eleccions francesces justament, creu que s'han invertit els termes del paradigma tradicional de la dreta i l'esquerra, en el qual "mientras que el progresismo se inscribía en un desarrollo histórico hacia lo mejor, el conservadurismo, por decirlo con expresión de Ernst Bloch, ha estado siempre dispuesto a aceptar una cierta cantidad de injusticia o sufrimiento como un destino inevitable". El dinamisme de Sarkozy li fa d'exemple (sospito que la política espanyola no és exactament així, sinó més aviat el contrari, i que per això governa). I adverteix que "movilizar los buenos sentimientos e invocar continuamente la ética no basta; hace falta entender el cambio social y saber de qué modo pueden conquistarse en las nuevas circunstancias los valores que a uno le identifican". "Para una buena parte de la izquierda razonar económicamente es conspirar socialmente", es lamenta, i "tiende a privilegiar los determinismos y las construcciones frente a las oportunidades ofrecidas por el cambio social". Proposa no confondre els avenços socials amb el proteccionisme de l'estatus i ampliar la lluita contra els monopolis i els abusos també al propi Estat. Recordo que això mateix deia Zapatero quan es prsentava hereu de la filosofia política de Pettit.

:

Creu que "no es que una era de solidaridad haya sido sustituida por una explosión de individualismo, sino que la solidaridad ha de articularse sobre una base más contractual, sustituyendo aquella respuesta mecánica a los problemas sociales consistente en intensificar las intervenciones del Estado por formulaciones más flexibles de colaboración entre Estado y mercado, con formas de gobierno indirecto o promoviendo una cultura de evaluación de las políticas públicas" i proposa una atitud mé soptimista davant els reptes de la globalització. "Es cierto que la dinámica general del mundo nunca había sido tan poderosa, pero también tan prometedora para muchos", recorda.

:

De manera que l'esquerra ha d'evitar caure el el cant de sirena de l'altermundisme: "En lugar de proclamar que 'otro mundo es posible', más le vale imaginar otras maneras de concebir y actuar sobre este mundo. La idea de que no se puede hacer nada frente a la globalización es una disculpa de la pereza política. Lo que no se puede es actuar como antes". Així que "un proyecto político tiene que encarnar una esperanza, razonable e inteligente, o no pasará de ser más que la inercia necesaria para seguir tirando".

:

La meva opinió és que més que pensar en si s'ha de fer o no un Partit Europeu x o y és com articulem cada dia i en àmbits més globals, de manera esperançada i optimista, un projecte d'esquerres des del món, aquest que som i no un altre, amb polítiques possibles que generin noves oportunitats d'emancipació. després ja li posarem nom.

:
Amor o affaire
:

Llegida al diari d'avui, una cita d'Oscar Wilde: "La diferència entre un affaire i un amor per tota la vida és que l'affaire dura més". Ja m'ho temia.

:

Socialistes a l'Argentina | Més efectius policials

Socialistes argentins

:

Aquest senyor és Hermes Binner, el primer governador socialista a l'Argentina, que ha vençut amb el el 48,5% dels vots el seu contrincant, Rafael Bielsa, ex ministre d'exteriors peronista amb el 38,8%, després de 24 anys seguits del mateix partit al govern de Santa Fe, una de les províncies més importants d'Argentina. A més de la llarga tradició peronista en el govern de Santa Fe, ha hagut d'enfrontar-se a unes enquestes relativament adverses dels mitjans propers al presient Néstor Kirchner, que ha recolzat fins a 5 vegades el candidat peronista. El president argentí ha perdut sis de les 12 eleccions que s'han celebrat, sense comptar la província de Córdoba, on s'estan investigant els resultats per possible frau. En fi, ja es parla d'aquets fet com a clau per un canvi de govern l'estimat país andí. Ah, i té un bloc.

:

Amb Zapatero, més efectius policials

:

El Govern de Zapatero ha invertit la tendència dels governs del PP, sota els quals els efectius policials, per primera vegada a la història de la democràcia, havien reduït el seu nombre. Casos tan evidents com la manca d'efectius fronterers en la pitjor època de les pasteres, o la migrada brigada d'investigació de cèdules terroristes d'islamistes radicals prèvia als fets de l'11-M, o la deserció del Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Civil molt abans dels desplegament dels Mossos a Catalunya en són testimonis ben tristos i preocupants. A Mataró ho sabem molt é. Amb el Govern socialista s'ha augmentat un 42% els recursos destinats a seguretat ciutadana i avui hi ha 11.000 efectius més dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat que al gener de 2004, quan governava el PP. Foto: Efe

:

Toni, sort.

Avui s'ha donat a conèixer la renúncia del regidor Antoni Guirao (ICV-EA), 2n Tinent d'Alcalde i cap del seu grup. Vull repetir el que he dit tot el dia mentre alguns mitjans locals demanaven la reacció del PSC, és a dir, que cal acollir-la amb el màxim respecte a la vida personal dels regidors, que també en tenim, i a les decissions sobre les oportunitats de futur, que passen quan passen. També he agraït la tasca desenvolupada en aquests mesos del nou mandat municipal i li he desitjat molta sort. En Toni ha estat contractat com a professor a un institut de Secundària fora de la ciutat, fet que ha reconegut com a molt important per a les seves expectatives personals. Dic honestament que això s'ha de respectar, és clar; ho recorda avui mateix Joan Antoni Baron, l'Alcalde, al seu bloc. I dic també que en Toni Guirao és una excel·lent persona que trobarem tots a faltar. Foto: VB (capgròs.com).

:

D'altra banda, el fet no és nou. En tots els grups municipals de Mataró, en diversos mandats, s'han donat casos similars i sempre han merescut el màxim respecte. Per sort, la Llei electoral i el sistema democràtic permet el relleu ràpid dels regidors mitjançant les llistes electorals.

:

Es dóna el cas que la substitució del cap del grup d'ICV-EA, així com les seves responsabilitats al front de Medi Ambient, recaurà en mans de Quitèria Guirao, que ha estat regidora en altres ocasions, i que aporta una ràpida i solvent solució. D'aquesta manera, opino que es podrà continuar la tasca de Govern amb el mateix ritme i els mateixos objectius que fins avui, en un tren en marxa que aviat presentarà ja els primers pressupostos per a l'exercici de 2008, en els que Antoni Guirao ha participat activament. Foto: ICV

:

La reacció de l'oposició no s'ha fet esperar. CiU i PP, de fet, han demanat formar part del Govern, presidit pel mateix que volien treure com fos fa quatre dies. Bona senyal. En tot cas dol que el cap del grup del PP reiteri el que ell diu la "poca qualitat" i "baix nivell" dels membres del Govern. Quin mal gust... no hauria de seguir aquesta perillosa senda. Especialment quan els propis militants del PP troben cigrons negres al seu grup. O blaus.

:

Blázquez i 'Educació per la Ciutadania' | La 'causa comuna'

Blázquez i 'Educació per la Ciutadania'
: :

Monsenyor Ricardo Blázquez, president de la Conferència Episcopal Espanyola, que ja havia advertit que em queia bé, s'ha desmarcat de la campanya de boicot que alguns bisbes i persones properes al PP han fet contra l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania i, especialment, onta aquells catòlics que no els han volgut secundar, entre ells, la patronal d'escoles cristianes concertades. Un gest similar al que féu com a titular de la diòcesi de Bilbao, situant-se en una clara posició d'unitat democràtica front el terrorisme, cosa que li causà aleshores el buit del PP, el Partit del Poder, aquest partit que vol governar també l'Església espanyola. Anys abans aquest bisbe, que no podem dir precisament que sigui d'esquerres, havia tingut un tracte similar del nacionalisme basc, també aficionat a manar-ho tot, quan el bisbe reclamava la seva autonomia i s'enfrontava sense embuts al món d'Eta. Volem bisbes abulenses.

:

Obiols, Mas i la causa comuna
:

Recomano avui la lectura del darrer post de Raimon Obiols en el que analiza el document que tractà ahir l'Executiva de CDC (amb posterior desautorització del sobiranisme per part del ministrable), i del que en recomana veure'n algunes reflexions positives. En resum, creu que davant la temptació de casa comuna del catalanisme que en pretengui la seva exclusivitat s'esforci més en els apartats de causa comuna del catalanisme per incrementar la qualitat del país en tots els fronts.

:

Hollande a La Rochelle

:
Avui, llegint el diari, m'ha cridat l'atenció el discurs de François Hollande, Primer Secretari dels socialistes francesos, a l'acte de cloenda de la Universitat d'Estiu del Partit, a La Rochelle, per la seva claredat i perquè crec que dóna algunes claus interessants per a la renovació del projecte socialista a França i, de retruc, algunes que poden ser interessants per l'esquerra catalana i espanyola. El titular d'El País destaca l'absència de resposta al discurs emocional de Sarkozy, una necessitat, la de la política emocional de l'esquerra, de la que en parlava tangencialment l'altre dia. I quan va guanyar Bush, la darrera vegada, vaig també dir-ne alguna cosa.
:
Però diu més coses, Hollande, al diari: 'Si perdió los comicios, dijo, fue porque el PS no supo integrar los cambios que se han producido en la sociedad, como "la fragmentación del mundo del trabajo o la individualización de los comportamientos", y especialmente porque "le faltó claridad"'. I proposava 'un "cambio de método": en los debates se dará "prioridad a las convergencias en lugar de a las divergencias"', especialment davant les properes eleccions municipals.
:
Respondre a la fragmentació, en primer lloc, comprenent-la i donant-hi respostes concretes («que és el que hi ha per mi en el programa del Partit socialista?») .Però, alhora, respondre-hi també amb unitat (no fan això les empreses, fusionar-se?), tant interna com, especialment, el projecte d'unir la societat francesa en una Nació que és un destí: "Jaurès deia que el nacionalisme és l'odi als altres, la Nació és l'amor als nostres". Això ja forma part del discurs que podeu trobar íntegre a internet i que us recomano vivament (que si no enteneu el francès, podeu traduir aquí).
:
A banda de rebutjar els cants de sirena de canvi de nom del PS i de renovacions més o menys oportunistes, i alhora d'agrair el paper de Ségolène Royal, en aquest text reclama per l'esquerra els valors de la nació (com hem vist), del treball, i de l'ordre, dels que diu que han estat incomprensiblement incòmodes. Fa una defensa també de la convivència del socialisme amb l'economia de mercat, amb una triple exigència: la de la competitivitat ("socialisme de la producció que fa l'aposta de la innovació, de la recerca, del coneixement i de la creació d'empreses"), la de la redistribució i la de la regulació. I també fa una defensa de l'individu com a projecte central del socialisme, evitant els abusos de les polítiques socials o la primacia dels impostos sobre la bona gestió dels fons públics, per exemple.
:

I és així com es troba l'origen fins i tot del socialisme, ja que la consagració de l'individu és al cor del nostre ideal al voltant de l'emancipació, de l'acompliment, de l'autonomia i de la promoció. Partir de l'individu per justificar el col·lectiu i tornar al ciutadà que determina sobiranament el seu futur, però també el destí col·lectiu. Tal ha de ser el nostre pas. (...)

És un pas que suposa obrir-se a la societat, d'aportar les respostes als assumptes més difícils: la competitivitat, el finançament de la solidaritat, la lluita contra les violències, la immigració i el desenvolupament del Sud. Hem de ser mirats com els més eficaços per trobar el creixement, els més justos per assumir la redistribució i els més valents per preparar el nostre futur.

:

Dominical amb dominics

Sempre em sorprèn (agradablement) veure com alguns religiosos (em refereixo a monges, capellans i similars), especialment els més joves, han pres els blocs com un nou mitjà d'expressió. Lluny de la recent tendència a no dir res de res i també lluny de la tendència de reconquesta neo(?)conservadora dels que xerren massa (i bombardegen la xarxa). Lluny alhora de la imatge tòpica de la reclusió, àdhuc per la clausura, però tanmateix sense caure en l'histrionisme tan "maco" que alguns religiosos promouen als mitjans de comunicació. Lluny de les rareses, doncs, però lluny també de la normal buidor amb què s'omplen tants i tants webs.

:

A Catalunya Foc Nou n'ha recollit alguns a la Blogosfera cristiana i us he parlat de la germana beneta de Montserrat Regina Goberna. A la resta d'Espanya ho conec menys, però aquest agost vaig comentar el cas de Sor Lola, una dominica palentina que va sortir al diari. A través d'ella arribo al també dominic Antonio Praena, granadí, poeta, coneixedor i amant de les expressions culturals modernes, de les quals en fa una especial reflexió. A través d'ells dos arribareu a més blocs de dominics i dominiques, l'Ordre dels Predicadors, que té uns vuit-cents anys. Com predicar avui sense els blocs? [vegeu la reflexió que fa el jesuïta Eloi Aran amb motiu del primer aniversari del seu: a qui s'adreça la prèdica, potser al mateix que l'emet...]

:

Ara, que no se'ns oblidi a ningú que, a més de predicar "hay que dar trigo". Ho dic perquè demà em reincorporo a la feina, i no sabia massa com posar-m'hi...

:

Fotos: Imatge de Sant Domènec de Guzmán. A sota, Antonio Praena.

:

Puerta i els sentiments

Quan va morir Rocío Jurado vaig escriure algunes coses que m'han vingut de nou a rel de la mort d'aquest jugador del Sevilla FC, Antonio Puerta. Les manifestacions col·lectives de sentiments, en una època en què es globalitzen, com recordava fa poc Manuel Mas en l'aniversari de la mort de Lady Di, mostres, com deia aleshores, punts forts i punts febles. Dels darrers, segurament, hi ha certa emotivitat no prou canalitzada en un món eminentment tecnocientífic (en el llenguatge, en les relacions humanes...), una certa crisi dels instruments de mediació i de referents sòlids a favor de la idolatria (que creixerà quan més confosos ens torni l'excés d'informació), la delegació de sensacions fortes (la passió dels cantants, l'heroisme dels jugadors), la manca de ritual del dolor (i per tant, s'escampa com pot)...

:

Dins els punts forts hi ha el que en resta. L'emergència dels sentiments excessivament maltractats; la necessitat de transcendir el llenguatge tècnic, el pensament filo-racionalista i les relacions pràctiques; la projecció, que torna com un boomerang, de la pròpia vida; la consciència del Límit i la nostra complexa relació (fronterera, diria Trías) en ell; la superació de l'individualisme narcisista; el termoregulador social...

:

Quan hi ha qui encertadament reclama que l'esquerra ha de saber incoporar valors espirituals al seu discurs i a la seva praxi (vegeu cita de Zagajewski aquí i 9è paràgraf de la cita d'Ortega aquí), d'entrada és pertinent que almenys vegi en les expressions col·lectives de sentiment una oportunitat per la societat no pas una amenaça (recordeu el vell "sospir de la creació oprimida", de Marx?), encara que de vegades hi sigui (vegeu post "Vents propicis" i perdoneu tan indecent i continuada autocita). Igualment va per la resta de pensaments i d'institucions, inclosa una Església despistada en la seva oferta espiritual. I mira que hauria de ser justament allò que caldria que tingués ben preparat.

:

De fet, què va ser la reacció (pre-política) dels ciutadans en el moment del segrest i l'assassinat de Miguel Ángel Blanco o Ernest Lluch si no una reacció de sentiment col·lectius? I, segons ens diu en Joan Baron en una columna al capgros.com d'ahir, no és del mateix substrat el que s'està forjant als carrers d'Atenes com a reacció a la qüestionable actuació governamental en el cas dels incendis? (Enric Juliana potser diria que es tracta del subconscient catòlic dels països meridionals europeus i la poca "intel·ligència emocional" de molts dels seus dirigents).

:

Hi ha més coses a comentar, a rel de la mort de Puerta i la reacció popular, com l'aguda anàlisi del ritual que en feia abans d'ahir Vicente Verdú a El País, que clou dient que hem viscut "una sentimentalidad elemental extensible a millones de aficionados, lejanos o desconocidos, que convierte ahora a sevillistas y béticos, a griegos, milaneses, manchesterianos o madridistas en un único poblado donde todos entienden la misma dicción del luto". Així, en els blocs mataronins, és molt revelador el text de Joan Safont, a qui, per una vegada, la pàtria se li eixampla, si em permet la broma, i l'altre de Miguel Guillén, en l'estela de la digna reacció dels bètics davant la desgràcia a l'equip rival.

:

Mirar el mar | Blog Day 2007

Propostes d'agost - i XXXI
:

Ja acabo la secció, tranquils. I, sorry, he de presentar de nou un llibre de poesia. Es tracta de Casa de Misericòrdia (Ed. Proa, Barcelona, 2007; bilingüe en castellà, aquí), de Joan Margarit, un d'aquests llibres que no et deixa indiferent, que té, com diu ell a l'epíleg, allò que ha de tenir la bona poesia, un viatge d'anada i de tornada, i del que no tornes igual.

:

Margarit fa un llibre, com el d'ahir de Formosa, perquè és conscient que s'ha fet gran. I en treu, d'entrada, dues conclusions. La primera, com comentava Rovira Belloso e un dels seus darrers llibres, és que l'edat ens va empobrint, que, per exemple, l'opció cristiana de la pobresa és, de fet, l'opció per viure el que inexorablement s'esdevindrà. Vulguem o no perdrem salut, memòria, vigor, mobilitat, les persones que ens estimem...

:

Espantosament rics i, per això,

espantosament pobres

("Ciutadans", fragment, p. 26)

:

I la segona, potser després de veure aquesta, és que "no hi ha res més que el que hi ha" (p. 82), com diu al mateix epíleg (que hauria de ser de lectura obligatòria). Amb aquesta base, amb aquest aprenentatge madur, és com Margarit basteix els poemes d'aquest darrer llibre.

:

Hi ha també algun dels trets distintius de la poesia de Margarit, les seves imatges-símbol. Els hostes, el tren (a vegades un pont), el mar, el bosc, el llenyataire, un hotel...

:

L'amor ha estat creuar aquest pont magnífic

per passar a l'altra banda d'un riu sec.

("Parella", fragment, p. 29)

:

Ara ja són tots morts, i jo em faig vell

admirant la bellesa monstruosa

d'un mar sense cap port. Sense cap barca.

("La tarda cau al Mar Mort", fragment, p. 74)

:

L'absència és una casa

amb radiadors gelats.

(...)

La mort,

aquesta petita plaça

on ens anem acostant

pels carrers habituals.

("Barcelona amor final", fragment, pp. 76-77)

:

Hi ha també besllumades històries, quasi novel·les.

:

Van intentar escapar-se d'aquells anys

amb paraules d'amor, cobrint de molsa

les roques aspres on després la vida,

més dura que la guerra, els va estrellar

("Uns dietaris (1933-1944)", fragment, p. 36)

:

Hi ha el vincle fortíssim amb les persones que estima i la perplexitat davant la fragilitat del fet intergeneracional, familiar, entorn d'aquest vincle. Hi ha la filla morta que l'acompanya, un espectre dolç. Hi ha l'amor, el desamor, la por, el dolor, el desig...

:

Entre els desastres apilats com a sacs,

la vida m'ha deixat el teu amor.

(...)

El que ha de ser impecable és el dispar:

perillós i certer. Com tu en la meva vida.

("L'equip de l'assassí", fragment, p. 14)

:

Som el rei i la reina en un final

difícil a un tauler ja amb poques peces.

("Escac", fragment, p. 39)

:

Amor ve d'embranzida,

de forçar i de torturar. De cavalcar.

("Etimologies", fragment, p. 17)

:

On jo vaig, sempre hi ha la teva mort

("Melancolia ferroviària", fragment, p. 49)

:

Sense mi passejo amb tu

(...)

La vida desconeguda

l'he viscuda sense tu.

Al teu costat.

("Separat", fragment, p. 67)

:

:

Hi ha dir les coses cara a cara, amb un despullament brutal, nu, sincer, per al qual la intempèrie, com diu a les entrevistes, és mala consellera, i per això s'estima les "cases de misericòrdia". Aquesta fredor i amuntegament que sovint és la vida i les seves "llars", però que és la nostra i no n'hi ha cap altra. Més val que l'estimem, "assumides les pèrdues", om diu. Va, dos poemes més i alguns enllaços.

:

Deixa'm mirar-te als ulls i submergir-me

en la fosca i calenta fantasia

de veure't despullada a uns altres braços.

No són coses de vells. Ni desviacions.

És el pinyol rogenc, negrós i dur

del préssec que, afamat, ja m'he menjat

però que encara escuro dins la boca

conservant la dolçor del teu amor.

("Encara", p. 75)

:
Hi ha un home dret davant la dàrsena.

Després del temporal, assumides les pèrdues

i ja amarrats els grans dolors erràtics,

el millor lloc per esperar és el port.

El port és com ell ara: dintre seu,

enormes, reposats, el mar i els barcos.

("El dic", p. 79)

:

• Article de Francesc Parserisas
• Article d'Antonio Jiménez Millán (n'inclou fragments en castellà)
• Article de Jordi Gràcia a El País
• Article d'Eva Piquer a l'Avui
• Article de Sam Abrams a El Mundo
• Article de Carlos Marzal a El Mundo
• Notícia d'Europa Press
• Notícia d'ABC
• Notícia d'El Mundo
• Post al bloc de Màrius Domingo (inclou 2 poemes)
• Post al bloc de Cinto Amat (conté 2 fragments)
• Post al bloc Malerudeveure't
• Post al bloc de Jacobo Deza
• Post al bloc de Matitxell Batet
• Post al bloc d'Enrique Ortiz (inclou 1 poema en castellà)
• Post al bloc de Fra Antonio Praena, dominic
• Llegiu un poema al bloc Ciudades imprevistas
• Llegiu un poema al bloc Invasió subtil
• Llegiu un poema al bloc de Jordi Cervera
• Llegiu un poema al bloc Castells de cartes
• Llegiu un poema al bloc Gatxan
• Llegiu un poema (en castellà) al bloc d'Antón Castro
• Llegiu dos poemes (bilingüe) al bloc Pandeoro
• Entrevista a Margarit a l'Avui
• Entrevista a Margarit a La Vanguardia

:
Blog Day 2007
:
:

Seguint amb la tradició d'unir sant Ramon amb el dia del blog, i les recomanacions dels organitzadors, us passo la llista de cinc nous blocs dels quals fins ara no us hagi parlat. Són...

• Carme Fageda, mataronina, on hi exposa la reproducció d'alguna de les seves pintures, entre les quals hi ha unes gambes, sardines i escamarlans per fer una bona graellada. Una troballa.
• L'altre és el d'Esteban Seras, també mataroní, que escriu unes coses precioses. Per exemple "¿con qué nombre describir el color que desprende el deseo de encontrar el destino de la felinidad de tu lengua?", amb un desplegament en el qual un ja no sap què triar si el nom, el color, el desig, el destí, el felí (o felina) o la llengua...
• El tercer és el de Juanmi Barea, amic de l'anterior, de qui m'ha sorprès gratament el que s'hi entrelluca de voler anar més enllà de les coses i de la seva sensorialitat.
• El següent és el fotobloc (o fotoloc, com es diu?) de Saül Gordillo, a qui coneixem per l'altre bloc. Al damunt, encara sap fer fotos i tot. No és de Mataró, però vaja, és de prop... (i avui surt a El Periódico fent de Torres i bages de la nova fe digital).
• I el darrer, també de fotos, és el d'en Ferran Moreno, a qui coneixia la seva (excel·lent) faceta professional i del que vaig descobrir la seva (també excel·lent) faceta de fotògraf d'èxit al Flickr. Ah, també és de Mataró.

:

Necessitar escriure

Propostes d'agost - XXX
:

L'home sol, gran, fecund de la saviesa que això li suposa, atent als estímuls dels quals no n'ha deixat de ser-ne sensible en cap moment, extractor de la poesia en les situacions que la vida li planteja, recomptar les fidelitats, conscient de viure més que de planificar, deixar anar les paraules i després configurar-les, arreplegar-les en poemes més o menys en vers més o menys en prosa, interpel·lar-nos (representar un paper en aquest teatre del món i que aquest paper ens interessi fondament) i presentar-ho en un llibret preciós... això és el que ha fet Feliu Formosa (de qui ja us havia parlat) en el seu darrer llibre de poemes, Centre de Brevetat (Ed. Meteora, Barcelona, 2006) del qual us n'extrec algun fragment i del que poso alguns articles de referència al ciberespai...

:
Escrivia i escrivia. Es veia obligat a opinar sobre tot. Tenia les eines de l'escriptura tan esmolades, que podia convertir immediatament en lletra escrita qualsevol idea que li vingués donada per la necessitat d'escriure. I esperava que algun dia, sense pensar-ho i d'una manera automàtica, li sortissin les quatre ratlles que sempre havia buscat i que havien de contenir l'essència del que sempre havia volgut escriure. I veia passar el temps entre l'angoixa creixent i l'esperança minvant. I al darrere de tot plegat, hi havia sens dubte alguna cosa més, que no era l'escriptura.

("L'espera", p. 20)

:
Dels ulls de Picasso surten raigs paral·lels que es projecten veloçment cap al Iluny, sempre enllà. Quan arriben a qualsevol lloc fan esclatar la realitat per tal de recompondre'n els fragments tot creant una nova realitat.

("Els ulls", fragment, p. 35)

:
Encara no.
:
Ja.
:
Encara.
:
Ja no.
:

("Vida", a Víctor Sunyol, p. 45)

:

• Llegiu-ne un poema a la revista Nit de la Poesia, de Premià de Dalt (p. 13)
• Llegiu-ne un poema al bloc Invasió subtil
• Llegiu-ne un poema al bloc de Xulio Ricardo
• Entrevista a Feliu Formosa a La Vanguardia
• Article de Xulio Ricardo a l'Avui
• Article d'Àlex Susanna a El Mundo
• Article de Sam Abrams a El Mundo
• Articles de Jordi Galves (La Vanguardia), Jordi Llavina (Avui) i Francesc Pacrerisas (El País), aquí.
• Post i un poema al bloc de Jordi Cervera

:

Reprendre el fil

Propostes d'agost - XXIX
:

Vaig dedicar uns quants posts fa més o menys un any a deixar-vos anar en petites dosis alguns fragments del llibre Matar a Platón, de la professora i poetessa Chantal Maillard, la mateixa de la que us he parlat fa poc. Aquell poemari, que contenia algunes innovacions formals (una mena de poema transversal anava configurant-se a peu de cada pàgina...) i es subdividia en dues parts, la que dóna nom al títol (a propòsit d'un accident de trànsit) i la que us vaig ensenyar, Escribir, que com ningú exorcitzava un fil entrellucat de dolor (i de plaer, i de vida i de tot amb el que carreguem) a través de l'exercici de l'escriptura.

:

El fil s'ha fet més gruixut i el llenguatge, i l'atreviment formal, és qui entrelluca. Parlo del poemari Hilos (Ed. Tusquets, Barcelona, 2007), seguit del recull Cual. No se'n parla (no en vol parlar), però sabem almenys un dels fets que li ocorregué entre llibre i llibre, la mort del seu fill. Ahir us parlava de Paula, d'Isabel Allende, avui els diaris parlen de Mortal y Rosa, d'Umbral, alguna vegada us he parlat de Joana, de Joan Margarit, i la literatura és plena de petites peces magnífiques sorgides de la lluita personal per seguir vivint després d'un fet com aquest ("Partir, quedar, contar. / No dejes de contar. // Dime qué fue de mi", p. 53). Però no va d'això, diríem, si és que la poesia té argument.

:

Va de la dificultat d'anomenar les coses (de paraules que "os libren / de angustias permanentes" que diu que ja no té, p. 143), del buit, de les relacions esfilagarsades entre la ment (no hi ha ment, diu, sinó temes i imatges que la mendiquen a ella com a suport..., p. 47) i el cos, entre el propi cos, entre les persones, entre el subjecte que nos sabem massa qui és i l'objecte contemplat que va determinant-lo ("al fin y al cabo es por anaolgía / que aprendemos el mundo y sus causas", p. 139), entre "entrañar" i "extrañar" (p. 153), cosits amb uns fils sense els quals "todo será un cúmulo de / fragmentos" (p. 107). Parla de la llum que fa "más sólidas las cosas / más rotunda la materia" (p. 147) i de la fredor inesborrable ("las heces: lo más cálido de mi", p. 95), del doble sentit de la paraula importar (allò important i "traer adentro" i que "Será / por eso que el dentro // asfixia" (p. 89). Foto: Bernardo Pérez.

:

Com que no us vull marejar més amb un mal post fet amb massa parèntesis, us deixo dos dels poemes. L'un, magnífic: dos que anem a fer història, que anem a fer un món millor amb "lo que hay". L'altre, recuperant Plató, ens deixa l'enyor o el desig dels reencontres.

:
Llegar a otro. Hacer historia. Entre
muchos. O entre dos.
Cíclicamente. En fechas señaladas.
:
Por la endeblez del uno.
Hacer historia. Repetir.
:
Atender a las hojas,
que vuelven a caer.
Estacionarse.
.............Luego,
:
entredós, aspirar al sol.
.........................No hay sol.
Hay tan sólo aspirar a haberlo.
Si lo hubiese no habría el aspirar.
Lo habría de otra carencia. En el hay,
nadie puede que-¿nadie?-darse.
:
Desbrozar de recuerdos la memoria
antigua. Para hacer mundo con el
hay. Percibiendo el hay. Mejor
percibiendo lo que hay, sin el hay.
Percibiendo ello. Tampoco.
Percibiendo apenas.
En ello. Sin el ello. Eso vendrá
más tarde. Con la nueva
memoria. Con la tristeza también.
La nueva tristeza.
:

("Más de uno", p. 33)

:
Hubo un tiempo, tal vez,
en que todo era un punto.
No una concentración:
sin Cuales en el centro,
no era necesario.
y tampoco lo era cuando el punto
se ensanchó,
si es que ocurrió de esa manera.
:
El exceso empezó
con el espacio interno. Allí
las idas y venidas, las
direcciones, los límites
:
y el impulso,
:
la miseria de cada Cual
expandida en los husos.
:

(p. 177)

:

• Un poema a Sylvia's bloc
• Reculls diversos (inclou poemes) al bloc Ángeles sobre Berlín
• Tres poemes (p. 7 i ss.) assaig sobre el fragment a la poesia de Maillard de Marcela Romano (p. 14 i ss.) a la revista Adarve
• Tres poemes al web Poesía de ayer y de hoy
• Un poema al bloc Weblogde música
• Entrevista a Maillard a El País
• Entrevista a Maillard a propòsit de Matar a Platón a El País
• Entrevista a Maillard a Diario Sur
• Reportatge de Sergio Mellado a El País
• Article d'Antonio Ortega a El País
• Article al bloc de Vicente Luis Mora.

:

Passar-se una setmana a Castellar de n'Hug

Propostes d'agost - XXVIII
: :

En un Alberg magnífic com aquest en un poble de l'Alt Berguedà. Menjant com un rei (republicà, eh?) i tastant les novetats culinàries de l'aventura de restauració que ara inicien, després de l'exitosa aventura de proporcionar aventures. Reconciliar-te amb tu mateix vint anys abans amb un mataroní que és el temps que fa que no hi és. Intentar donar consell polític (la cabra tira al monte), gairebé inútil davant el que t'expliquen i sembla que no pugui ser. Admirar-los. Estimar-los. No ser-hi el dia del Concurs de Gossos d'Atura, però. Coses del calendari (mal fet). Caminar. Respirar. Descobrir camins lleugerament fressats. Passar fred esplèndidament (amb temperatures que a Mataró només hi són en un hivern que pica fort) i recloure's veient ploure còmodament. Jugar al trivial. Intimar amb els íntims. Preparar divisions de dues xifres i corregir-les. Que el capellà et sorprengui parlant d'Óscar Romero en una homilia després d'un evangeli difícil (chapeau). Emocionar-se amb un concert de coral. Repassar les estrelles i parlar de les noves prestacions del Google earth. Llegir. Menjar els primers bolets, a més d'innombrables delícies. Contemplar polonesos i persones d'altres nacionalitats que no saps desxifrar (ara en diuen llatins). Fer el fantasma en un decorat magnífic de pel·lícula de por (o sigui, la fàbrica Asland i el Xalet Güell). Creure profundament en el turisme català de muntanya, què caram. Pensar, però, que hi hauria d'haver quelcom més (i no parlo de tornar enrere). Jugar per primera vegada a la vida a bolos a La Molina i fer algun que altre punt. Tirar amb arc i encertar. Embaladir-se veient corriols d'aigua pertot fins a petar a les cascades de les fonts del riu obrer per excel·lència. Ser un autèntic pixapins i trobar que encara n'hi ha de pitjors que tu. Escampar la boira. No agrair prou que m'hagin fet tan feliç.

:

Desdoblar la realitat | Pamuk i Allende

Propostes d'agost - XXVII
:
La darrera novel·la de Juan José Millás, Laura y Julio (Ed. Seix Barral, Barcelona 2006) indaga de nou en el desdoblament, en l'emmirallament, en les personalitats múltiples i els desdoblaments, en la imitació, en la percepció real d'allò que no ho és, en la simulació i l'engany, en l'analogia, en el somni, en l'empobriment de les relacions humanes... Els que l'hagueu seguit una mica, tant en les seves novel·les o contes com en els articles periodístics (tant els breus com els reportatges personalíssims), sabreu de què parlo. I ho fa a partir d'un curiós triangle (dos ens diem coses a través d'un tercer) i d'una història on justament allò roamblolesc fa que les coses tornin a la normalitat. Millás, a més, escriu molt bé, en un ús exacte i exigu de les paraules, de manera que té tots els punts per ser un text a recomanar-vos.

:

Llegiu-ne un capítol a ElCultural.es

Llegiu-ne un altre a ClubCultura

Entrevista a Millás a El País

Entrevista a Millás a Mosaico de inquietudes

Entrevista a Millás a El Universal

Notícia i declaracions de Millás a El País

Article de Mercedes Martín a Artes Hoy

Article de Nuria Pérez, Amor y erotismo en la novela posmoderna española: Juan José Millás en aquest llibre

Article de Cristina Guerrero a El Mundo

Article de Luis Casillas a Diario de Ávila

Post de Luis García al bloc La tormenta en un vaso

Post al bloc La certeza de los necios

Post al bloc de Regina Irae

:

Pamuk i Allende
:
Tots dos del suplement EPS d'El País d'ahir. El primer, com a continuació de l'entrevista a Orhan Pamuk que us vaig citar i com a continuació de la proposta de llegir el seu llibre sobre Istanbul (com? que encara no ho heu fet?) i, si m'apureu, com a continuació del relat del recent viatge d'Amat & Son a l'antiga capital bizantina, aquí teniu el breu article del Premi Nobel turc a rel de l'ànima d'aquesta estimada ciutat. Tenen ànima les ciutats?, es pregunta, i respon que només la podem notar quan les ciutats canvien.
:
El següent article és el que signa Isabel Allende, i en el que explia la gènesi del seu darrer llibre, La suma de los días, que, com Paula, un llibre impressionant (escribí Paula para no morirme de pena, y el resultado fue un libro descarnado que me sirvió de catarsis), remou sobre els fets de la seva agitada vida, donat que "la realidad suele ser más rica que cualquier engendro de mi imaginación". Estic esperant que arribi a les llibreries, m'han dit que demà.
:

Pensar en Santa Maria de Mataró *

Propostes d'agost - XXVI

Foto: Santa Maria de nit, Freakpolita.

:

El 2008 farà mil anys de la primera dada que tenim de l’existència d’un temple cristià a la ciutat de Mataró, on ara hi ha ubicada la Basílica de Santa Maria. No hi ha proves feafents però, donat l’important poblament de l’antiga Iluro i la seva ubicació al punt més alt de la ciutat romana, és plausible pensar que anteriorment hi havia hagut el temple dels súbdits del Cèsar que fundaren Mataró. Ja sabeu com va, això. Segle rera segle, l’edificació ha tingut diferents mides i formes, ha viscut destruccions i ereccions contínues coincidint amb la densa història del nostre país i, és clar, amb els estils arquitectònics característics. Encara n’hem de saber coses... però tenim vestigis de força èpoques.

L’efemèride, doncs, l’hem de veure com una oportunitat, tots plegats. La ciutat, en primer lloc, ja que cap altre element (arquitectònic, escrit, natural...) resumeix de forma tan sintètica i complerta la història de Mataró, una de les poblacions més antigues de Catalunya i que hi ha tingut un paper principal. També ens interessa perquè, de fet, tenim ben poques peces per admirar del nostre passat. Sembla que els que ens han precedit no tenien el prurit conservacionista que, ai las, la generació del canvi climàtic està demostrant. Sí, a l’interior del temple hi ha veritables joies, especialment la Capella dels Dolors amb la intervenció magistral d’Antoni Viladomat (S. XVIII), però no és l’única.

En segon lloc, interessa al país. Catalunya no s’entén sense les seves ciutats, i això no és d’ara. Ja la crisi econòmica de la ciutat de Barcelona al segle XIV podria haver arrossegat una depressió sense precedents si ho hagués estat per la puixança del sistema de ciutats que l’envoltava. Determinar la (des)centralitat d’aquestes peces, per entendre la història i també el present, és una de les funcions de la recuperació monumental d’elements com la basílica mataronina. Per això la Generalitat (per cert, amb el govern d’esquerres, com recordava la meva companya Consol Prados) ha tingut interès en incloure-la en l’acord-marc d’ajut a la rehabilitació de temples cristians que ha arribat amb els bisbes catalans.

M’atreviria a dir, si se’m permet, que també interessa a l’Església mataronina i catalana, també plena de reptes de cara a la definició del seu paper en una societat que, d’entrada, mostra certa distància del fet religiós, segons s’ha vist en les enquestes, i que cada vegada sembla més creixent. Un d’aquests reptes, sens dubte, és resoldre l’enorme pes del patrimoni arquitectònic que acumula l’Església. Dic pes, sí, perquè és un actiu poc rendible, parlant en termes econòmics. Com que els invents acostumen a sortir malament (desamortització al segle XIX i altres decisions unilaterals), goso dir que hauria de ser ella mateixa qui liderés aquestes transformacions en valor cultural, assistint-se de persones que en saben molt, que n’hi ha. Sí, de la història de l’Església coneixem moltes coses que no ens agraden i sempre surten a la llum (la Inquisició, les croades, la connivència amb el poder no democràtic...), de manera que seria molt positiu, potser, que es posés en valor l’aportació cultural de l’empremta cristiana a la configuració del que som, els ciutadans d’avui. Posem-nos-hi. Fem-ho tots, que tots hi guanyarem.

* Article publicat sota el títol Per què Santa Maria? al digital DiariMaresme.com el passat 17 d'agost.

:

Xuclar la sang

Propostes d'agost - XXV

:
Fotograma de Dràcula (1992), de Francis Ford Coppola.

:

Chantal Maillard, poetessa de la que tornaré a parlar més endavant, segurament, va escriure el passat 16 d'agost un article sobre Dràcula a El País a la sèrie "Mis personajes de ficción", en la que diversos escriptors parlen del seu particular heroi literari. En ell, escrit com si fos el personatge qui parlés, en fa notar que "Lo que vais a buscar cuando os acercáis a otro, lo que venís buscando cuando pensáis en divertiros no es otra cosa, ¿acaso no lo veis?, que esa sangre que os falta para vivir plenamente una vida con su muerte". (Foto: Bernardo Pérez)

:
Crec que fa bé d'exemplificar amb Dràcula la passió humana per nodrir-se dels altres a la recerca de la vida, a través dels seus fluïds, dels quals la sang és el més contundent, com representen els sacrificis rituals des de l'inici dels temps fins avui mateix. I la seva mostra esdevé monstre. Alguna cosa en vaig dir a propòsit de la darrera exposició de la mataronina Mercè Gallifa.

:

Aquesta idea de xuclar la vida dels altres, d'extreure's-la a còpia de prendre'ls-la, amb una mena d'instint depravador i, alhora, apaivagador, és la base del mite de Dràcula i del vampirisme literari, que va viure amb els romàntics, especialment amb Bram Stoker, el seu zènit i que el cinema ha anat recuperant amb més o menys fortuna.

:

Avui proposo la lectura d'una antiga novel·la d'Adelaida García Morales (de la que ja n'havia parlat l'any passat), La lógica del vampiro (Ed. Anagrama, Barcelona, 1990), en la que un personatge, Alfonso, produeix una estranya sensació d'atracció i de rebuig i provoca al seu voltant una enigmàtica deriva de vampirització, de la que també es fa partícip la protagonista, la germana d'un noi, la mort del qual desencadena l'inici del text. De fet, la mort és just el que volen sortejar els vampirs a través de la cobejada immortalitat que cau sobre un llast després en el seu etern vagar pel món. No és una novel·la de por, però sí que hi ha por, tampoc ho és de misteri, ni d'amor, però hi ha totes aquestes partícules circulant en les humors i els fluïds dels quals estem fets. I que són, en realitat, la base de les relacions humanes.

:

Bressolar a l'estiu

Propostes d'agost - XXIV
:
De l'òpera Porgy and Bess, de Gershwin, la cançó de bressol més maca, evoca l'estiu. Summertime, cantada amb el cor estripat de Janis Joplin quan jo tenia encara no un any. Mireu com està versionada, quina riquesa de ritmes i d'estils, i com emergeix de l'infern aquesta veu d'Eurídice amagada sota uns rissos, que també bressolava així. Perquè bressoleu els vostres fills ara que es fan grans i els teniu tan a prop, aquest estiu.
:

:

Festejar el carrer *

Propostes d'agost - XXXIII
:
Com que em dic Ramon, sento amb molta simpatia la Serenata d'aquest carrer, en el que hi tinc alguns amics i molts coneguts, i que sempre l'he tingut com a paradigma del que cal fer entre veïns. Estar junts, ja ho sabeu, porta molts maldecaps, algunes enveges i molèsties.... però, si sabem capgirar les coses, estar junts, viure un al costat de l'altre (el que vam venir a fer a les ciutats, els homes si les dones), és la millor manera d'ajudar-nos, d'arribar o no arribem, d'escampar la boira i de riure i celebrar coses.
:
De fet, els veïns del carrer de Sant Ramon ho saben perfectament. Tampoc no es tanquen en sí mateixos. D'entrada, molts mataronins hi treiem el cap en un moment o altre. D'altra banda, es preocupen pel seu entorn, perl seu barri, perquè no hi falti de res i perquè progressi en el conjunt d'una ciutat dinàmica i eixerida com som. Per això, em consta que molts d'aquests veïns assisteixen amb regularitat als debats propiciats pel Pla Integral del Centre, l'Eixample i l'Havana, aquest instrument que ens hem dotat tots plegats per aprofitar totes les oportunitats que se'ns hi presenten.
:
Per això, trobo molt encertada l'elecció d'enguany de la Presidenta d'aquest Pla, la regidora Montserrat López, per al pregó. Discreta i eficacíssima, amable i predisposada sempre al diàleg, hem tingut tots la sort del seu lideratge en aquests barris. I es nota. Es nota per la quantitat de projectes en marxa, per ella, és clar, i pel conjunt de veïns i veïnes que s'esforcen per fer el millor possible en aquesta ciutat que ens estimem tant. Felicitats a tots plegats i bona revetlla.

* Aquest text, amb el títol "Visca Sant Ramon, visca el carrer", és la meva modesta aportació al programa de la Serenata del carre de Sant Ramon, de Mataró, que aquest cap de setmana inicia un programa de festes esplèndid. Felicitats. (Foto: Sant Ramon)

:

Abandonar-se a l'abjecció

Propostes d'agost - XXII
:

Si aquest estiu us ho esteu passant massa bé, llegiu aquest llibre i potser no ho tindreu tot tan clar. Parlo de les reflexions d'aquell qui ha experimentat l'angoixa íntima de la repressió del desig i que, en canvi, manté intacta la seva fe, en un exercici de racionalització que només permet posant-se a escriure. Parlo, doncs, de Marcel Jouhandeau i del seu llibre De la abyección, que fins fa poc no ha estat traduït i publicat a Espanya (Ed. El Cobre, Barcelona, 2006, trad. Marta Giné) en una col·lecció interessantíssima. No és pas el morbo que acompanya la història d'aquest escriptor francès, torturat entre la fidelitat a la seva esposa i la seva homosexualitat i suïcida en potència, el que més atrau del llibre, sincerament. El que més sorprèn és la seva capacitat de combatre la seva trortura, la bogeria, a través de la reflexió, del raonament, de conclusions que d'altres han hagut d'estudiar molt per fer.

:

El mal que és dins, diu, amagat en el bé, i que tan sols els homes amb dificultats han pogut escatir. Curiosament, hi inclou l'Església, que estima, diu, perquè és humana, malgrat que dins de tot allò humà hi hagi l'Infern. Admet les seves passions, i tot el que comporta, bo o dolent, com allò inevitable per viure. Espanta, la veritat:

Lo que a veces me espanta es lo que hay de denemistad en la amistad, de odio en el amor, de mal en el bien, de vicio en la virtud. Y me equivoco. (p. 128)

Desconfia del que sempre té l'aparença de bo, o de bonic i l'atreu tot allò que té un camí de bondat o de bellesa per recórrer. I que són els límits, viure dins dels límits, el que ens fa lliures i limitat el que ens fa homes, aquells qui tant el seu cos com la seva ànima són preferibles a res més damunt la terra. I fins i tot, o potser més, en la seva versió limitada, abjecta, pobra "para que el alma resplandezca" (p. 130).

:

Únicamente la pasión o el vicio nos abocan a la misma indigencia que la Santidad, y estimo que sólo en el momento que el hombre se siente completamente abandonado por todo y por sí mismo es cuando está más cerca de la gracia, quiero
decir, de ser digno de ella. (p. 123)

:

No sé, diria que es hem abocat més a la mandra que a la gràcia. No?

• Article d'A. Burgés a Deriva.
• Article de Luis Antonio de Villena a El País
• Article de Leon Neal a l'Avui
• Article de Juan Bonilla a El Mundo

:

Matar la natura

Propostes d'agost - XXI
:

Un dels millors llibres d'art que s'han editat, crec, en aquest darrer any deu ser el preciós catàleg de l'exposició sobre bodegons bodegons que hi va haver al Museu Nacional d'Art de Catalunya, on s'hi exposava la Col·lecció Naseiro, una recent donació al Museu del Prado, amb qui corpodueix la mostra. En vaig fer un article per la revista Valors, de manera que no repetiré el que ja vaig dir. El llibre, amb el títol de Natures mortes. De Sánchez Cotán a Goya (Ed. Mnac, Barcelona, 2007) ja val la pena de parlar-ne per sí sol. Els textos introductoris són brillants. La història del gènere al propi Museu del Prado, d'Alfonso E. Pérez Sánchez, una anàlisi de la col·lecció, de Javier Portús, i, finalment, unes documentadíssimes notes sobre el col·leccionisme barceloní de natures mortes de Francesc M. Quílez.

:

El moll de l'os, després, conté la reproducció de les peces exposades, que contenen el bo i millor del bodegó espanyol, amb una temàtica que segueix un cert ordre cronològic i que no estalvia l'estudi dels subgèneres o de les tendències del gènere. Peça a peça és comentada amb textos d'altíssima qualitat, complementades amb breus biografies dels autors.

:

No tan sols permet aproximar-se a cada una de les obres, o a l'estudi del gènere. Permet, també, relacionar-ho amb l'evolució de la pintura contemporània (que transita especialment a través dels objectes, de les peces extretes de la natura i del fragment), amb l'ús exquisit de les tèciques en cada moment, el les mútues influències o contra-influències, en un cert discurs sobre l'art espanyol, del Barroc fins avui, en comparació amb l'art europeu, en el llegat que podem copsar avui del que una colla d'artistes que se'ls miraven per damunt de l'espatlla (o que creien que feien pintura de segona categoria) han deixat en forma d'empremta a la nostra cultura. Per sempre.

:

Azúa desconfia dels catàlegs al seu Diccionario de las Artes (Ed. Planeta, Barcelona, 1995; pp. 75 i ss.). Creu que massa artistes s'obsessionen més en el catàleg que en l'exposició, ja que creuen aue allà perdura l'obra, quan l'experiència artística només és possible amb l'obra original. Creu també que serveix a molts de donar sentit a la seva vida en societat "porque hemos estado allí donde se producía el suceso", de manera que el compara amb un cementiri. I deu tenir raó. Però els catàlegs, catàlegs crítics com aquest, no són pas una experiència artística, són una aproximació intel·lectual a l'experiència artística. Val menys, sí, i no és el més rellevant, però dóna pistes pels que som una mica despistats. I de la manera com l'han editat, amb un plaer indescriptible. Sota la parra, aquests dies, ja ho veureu. Tot matant el temps, veureu com d'altres han mort la natura.

:

També he parlat del gènere en aquests tres articles del bloc (amb bibliografia d'interès), a banda del citat: Calvo al Prado, Dues ciutats -II i Taula parada i en d'altres cròniques sobre artistes (Barceló, Barceló de nou, Marcos López, Emília de Torres, Ramón Gaya, Maria Pretel i Alberto Romero Gil).

:

Assumir el llast

Propostes d'agost - XX
:

El darrer poemari de Narcís Comadira, puntual cada lustre, és Llast (Edicions 62, Barcelona, 2007), un recull de poemes més o menys dispersos. Cada un d'ells, doncs, amb més força si cal, és tota una proposta. S'hi posa, diu a la introducció, "per allò que sempre ha de motivar un poema, el desig de construir un objecte lingüístic que funcioni significativament, és a dir gramaticalment i també mètricament, i que, alhora, commogui". És la millor definició que he trobat de la paraula poema. Diu que, en aquests llibre, tots els poemes són el llast que allibera, però crec observar que, justament, el que fa Comadira és advertir-lo, fer-se'n responsable, saber que, del tot del tot, no te n'acabes d'alliberar mai. Objectivar el llast, com saben els psiquiatres, parlar-lo cara a cara, és com un se n'allibera, de fet. Un llast, com la filferrada "de nusos afuats. Imenitent, se't clava. Tot tu sagnes memòria" (p. 35). Un llast que no para, de fet, i que avui li fa admetre la contingència fràgil quan diu

:

Sí, ara sóc aquí,

al centre del No-res del meu país,

l'esquerpa plana seca.

I brindo pels cent Mai,

tots els Potser, pel tímid Tant se val

i aquell Enlloc enorme...

Salut, oh vida!

esquerpa plana seca.

:

Sí, ara sóc aquí.

:

("Vida", p. 38)

:

Són poemes d'home madur, creativament madur però també vitalment madur. Qui, davant la jovialitat transformadora, ja diu "-Sé com va el món. Tu només vols que et miri" (p. 18), admirat encara, però, de com li agrada de mirar-s'ho, encara que ja sap l'heràclita saviesa que "el que diu una dona al seu amant ardent / cal escriure-ho en el vent i en l'aigua que s'escapa" (p. 31).

:

La saviesa, ja ho sabem també, vol posar una mena d'ordre impossible a la vida que s'escapa: "Vana follia, ja ho sé. I tanmateix no paro" (p. 46). No serà l'ordre, però, el moviment de la sang, les pautes que ens indiquen que som vius? No serà justament una mena de "guspireig", "immortal" per més senyes, el que s'amaga rera la disfressa "daurada" de goig?

:

Solitari, t'invoco,
Il·lusió, carn daurada.
Torna a ritmar les coses
amb la teva presència,
guspireig immortal.

("L'exèrcit de les ombres", fragment, p. 52)

:

Comadira enllesteix el llibre amb algunes traduccions, amb alguns poemes de circumstàncies més (boníssims, els de Nadal), fins que afronta al final, cara a cara, el darrer llast pel que caldrà lluitar, com si estiguéssim en un vell film de Bergmann, just ara que el podria fer complert.

Ara, tot jo de plom, la cambra s'encongia,
jo corria de plom, i tu, Mort, t'acostaves,
de plom, aterradora, per esclafar-ho tot.
però de cop et deia: tu mai no venceràs:
jo et venceré amb paraules.

("El somni", fragment, p. 76)

: