Rubert a la trinxera | Clos i Hereu

Lectures d'agost - XXX
:

Recomanaria el llibre d'avui als qui, com jo mateix, no combreguen pas amb el nacionalisme. No per, com fem sovint, confirmar les nostres sospites com si les opinions dels altres fossin veritats empíriques i dotar-nos d'arguments més forts per lliurar les batalles diàries, no. Sinó, fins i tot per les batalles diàries (com recomanaria Sun Tzu), per conèixer les raons que hi ha darrere el fenomen del nacionalisme i, si s'escau, per descobrir les que compartim o per analitzar els nostres arguments per les que blasmem.

:

Em refereixo al llibre Teoria de la sensibilitat nacionalista (Ed. Columna, Barcelona, 2006), un llibre de Xavier Rubert de Ventós fets amb un bon tros d'un antic llibre seu (cosa que ja podrien dir a la contraportada, els editors...) i uns afegits de l'any passat, en ple debat de l'Estatut i en plena efervescència del desgavell islamista. Ell, almenys, l'escriu amb aquesta intenció (el llibre anterior citat fou editat en castellà, curiosament) i mostra una teoria que, no tan sols pel nacionalisme, crec que és molt suggerent.

:

Rubert, més o menys, creu que la crisi de l'Estat Modern rau en l'oblit que aquest es crea com a mecanisme de canalització d'antigues identitats, clans, mites... que cerquen una nova estructura política però no pas la seva anul·lació. La irrupció amb força d'aquestes identitats després d'expressions radicals d'aquest Estat Modern (el comunisme, el feixisme... justament actuant com a nacionalistes!) demostraria fins a quin punt roman "allò reprimit". Recorda que Bergson ja advertia que el mythos fou posterior al logos, i no a la inversa (p. 36). Posa, encertadament, l'exemple de les repúbliques post-soviètiques o post-iugoslaves, o de la religiositat al bloc de l'Est, o fins i tot Catalunya i el País Basc. O el conflicte entre la percepció uniformadora que rep Occident als països àrabs i la conseqüent reacció fonamentalista. Crec que és molt recomanable seguir la seva reflexió, veure com es va resolent aquest conflicte al llarg de la història i quines conseqüències té, en el moment de l'aparició de noves identitats minoritàries (els gais, els gitanos...) i dels fluxos migratoris cap a Europa. I crec que és una bona lliçó pels progressistes, com, amb Zagajevzki, reflexionava l'altre dia sobre la necessitat d'introduir allò espiritual (sublim) en el pensament polític d'esquerres. "Solament quan tots -tots- haguem recuperat la memòria, podrem uns i altres deixar de ser nacionalistes", diu (p. 187).

:

Rubert també analitza els nacionalismes i la seva diversa expressió en funció del seu context, per la qual cosa esbossa una mena de teoria que ell mateix creu que algú altre hauria de desenvolupar. Per útlim, trobo més discutible la seva argumentació a favor de la independència de Catalunya, fonamentalment deguda al fet que aquesta, a diferència dels acords tàcits de la burgesia des de finals del s. XVIII fins a Pujol (a mi protegeixi'm les mercaderies i jo li respectaré l'Estat), ara ja té un tros d'"Estat" i, a més, Madrid actua també com a nucli generador de riquesa. Hem passat, diu, de compartir a competir, som més semblants, diu (p. 197). Bé, no crec que avancéssim gens si, a més, suméssim una frontera a les interdependències i similituds... i renunciéssim a participar en la seva governació! (Mireu més avall)

:

Però vaja, a mi m'interessa el fons de la seva tesi i trobo que és molt útil. Per recordar, especialment, que la igualtat no vol dir deixar de ser tu, que la ciutadania no és l'home despullat d'identitats, que la tradició, en tot cas, necessitaria mecanismes tan genuïns com ella mateixa per substituir la seva funció social i cultural, que la política abstracta (avantguardista i doctrinària) ha de donar pas a la figurativa i versemblant (p. 149)...

:

En el camp de les propostes, em quedo amb dues d'elles. Una, la ciutat complexa en usos, en qualitat urbana, en segmentació, en punts d'identitat, en projectes comuns... que, curiosament, atribueix més als governs socialistes que als de CiU, promotors del model d'isolament de la ciutat difusa que han practicat amb la seva política urbanística (p. 101). I, dues, la defensa de la persona d'identitats múltiples, superposades, enlloc de les "lògiques", cosa que, segons ell, mata el fonamentalisme. És a dir, prefereix la complicada coeixstència del fet de ser complex, allò que ets perquè t'ha estat donat, per què t'hi has trobat o perquè ho has elegit amb la teva lògica estricatemnt indivdual, que no la confortable suma d'identitats com podria ser "ser un catòlic, i per tant escolàstic, i per tant d'Unió Democràtica, i per tant catalanista, i per tant excursionista, i per tant del Barça, i per tant..." I continua: "Però això ja no és ser persona; això és una redundància" (p. 195).

:

Clos a Indústria, Hereu a l'Alcaldia de Barcelona

:

:

Una de les coses que no podrien passar si Catalunya fos independent, per exemple, és que Clos no hauria pogut ser ministre d'Indústria, com succeïrà a la imminent remodelació anunciada ahir per Zapatero al Rei. És una boutade, això que dic, però potser no tant. Crec que és molt bo que un català, i un socialista català millor, lideri una de les àrees en les que cal fer més reformes per modernitzar el país i fer-lo competitiu. I Clos, que ha demostrat ser un bon gestor de situacions complexes, és una immillorable solució per la substitució de Montilla qui, discretament, ha portat a terme canvis de grans conseqüències (en el sector de les comunicacions, en el famós sector elèctric, et. sense oblidar el .cat!).

:

Jordi Hereu, que ha estat fins fa no gaire el polític responsable de la seguretat a Barcelona (per la qual cosa hem coincidit en força llocs), representa un pas important en l'aposta del PSC pel futur de Barcelona, ciutat de la que serà Alcalde ben aviat. Lluny de les simplificacions (de mala llet) que agraden tant, seria injust dir que és l'home de l'aparell que, finalment, escombra a tort i a dret i es fa amb l'Alcaldia. A favor seu juguen les seves capacitats personals (home d'entesa i de diàleg, que parla clar, que no li fan nosa les situacions difícils i intel·ligent) i també els resultats d'algunes de les operacions que se li han encomanat i que tenien un alt risc. L'aposta incorpora també un relleu generacional, en la línia dels recanvis produïts recentment a altres alcaldies, bàsic per la continuïtat d'un projecte que, en una nova societat com la que hem anat fent entre tots, precisa de noves respostes i, com es veu, potser també de noves persones, de les generacions que han crescut amb aquests canvis, per enfrontar-s'hi. Sort a tots dos!

: