:
Gràcies, Vicent i Vilaweb, Jaume. Gràcies, Donaire. Gràcies, Salvador. Gràcies Víctor. M'heu donat una bona idea per ignorar el personatge i la seva mort, aquesta estimada aliada del tirà que se l'ha endut de tan abraçar-la, de tan flirtejar-hi. Ella sempre arriba, també pels seus amants més bèsties. I avui la cito no per celebrar-la, això mai, sinó per recordar-vos. Això sempre.
::
Miguel Rasero
:
S/T (2006), tríptic.:
Miguel Rasero exposa fins aquest dimarts a la Galeria Trama, a Barcelona. Ho fa, sembla, explorant nous llenguatges expressius i ja se sap que el mitjà és el missatge, diu MacLuhan. Material: fusta (planxes i llistons), pintura i altres tècniques. Predomina la línia recta, potser el color blanc, o el negre, en qualsevol cas, les peces són pintades cada una amb un sol color i la tasca de l'artista és la d'ensamblar-les, de posar un ordre potser impossible. De fet, només les peces grans, les planxes de fusta llises, semblen guardar un ordre silenciós i etern, sabem on comencen i on acaben, no fan nosa però potser tampoc no tenen cap sentit. Són les altres peces, llistonets vermells, blaus, blancs, negres... i d'altres sense pintar que, de cop, sorgeixen per crear l'esdeveniment. En alguns casos, perfectament aliniats amb l'ordre etern. En d'altres, depassant-lo, acabant-lo, potser matant-lo com un cos estrany. I d'altres, construint un nou objecte, aguantant-lo sobre la base, buscant una nova perspectiva. També n'hi ha que creen textures noves, o que són allò que volen ser justament fora de l'ensamblatge. N'hi ha que l'esdeveniment és horitzó i d'altres límit.
:
Rasero havia tractat altres vegades els artefactes, la matèria i la natura. Sap que tots els seus mecanismes precisen de molt de temps de maduració i d'espera pacient on no passa res, però que aquest "no passar res" esdevé fonamental per quan arribi l'esdeveniment. I, finalment arriba, no sense el seu ingredient de risc, no sense la seva capacitat d'existir fins i tot al marge de l'ordre per fer-ne un de nou. En qualsevol cas, aquest esdeveniment, que hagi pogut ser enmig de tanta massa, de tant de temps, de tanta espera... ja val la pena.
:
4 comentaris:
Els dictadors continuen morint al llit.
Em costa alegrar-me de la mort d'algú, però penso que avui el món és una mica millor.
Un record per totes les víctimes d'aquesta bèstia.
Ai Ramon. Quantes veus acallades. Quantes morts sense un perquè. Quants silencis. Un dia trist, finalment.
De tant en tant tinc necessitat de Raimon, en el seu defecte Victor Jara també em serveix, especialment Amanda. Per desgràcia el món és ple de males persones, per sort més tard o més d'hora totes tenen un final. Massa tard.
- Maria, Donaire, Roland...
Gràcies per les vostres col·laboracions.
S'ha mort aquest criminal, però la dreta cavernícola la tenim molt a prop.
Publica un comentari a l'entrada