:
Ara que la neu
reposa en la pell
adormida de la terra,
i el matí es desperta
amb un mandrós blanc
agrisat de solitud;
ara que la mar
jeu damunt la platja
i tot cos retorna a l' aigua
el glaç del seu somni,
és temps d'alçar els ulls
i gosar llegir
l'anunci que ens ve del Nord:
massa gent tremola
en el fred dels mots abandonats.
I el cant esdevé pregaria
que neix i s'escampa
damunt les empremtes
dels darrers vehicles,
sota els arbres de Nadal
que regalen llum
al desert de la ciutat.
No importa tant allò que cerquem,
com el pas de la recerca.
No importa tant allò que escrivim,
com esdevenir una lletra
en la paraula del món.
I aprendre a crear
mans i ports i llars enceses
totes les nits de la Nit
per guanyar la dignitat
de recordar-nos humans,
ara que l'hivern
lliura el seu cor de neu a la terra.
:
Vicenç Llorca, "Per un record digne de la neu" a De les criatures més belles. Ed. Proa, Barcelona 2006, pp. 69-70.
Foto: Memo-Uribe, En la calle 75th West 2006.
:
L'autoritat democràtica *
:
Els parcs són per gaudir-me lliurement. Foto: Quico Melero.
:
Una de les assignatures pendents de la nostra democràcia és la reinvenció del concepte d'autoritat. Tants anys de dictadura marquen. De manera que hi ha coses que, injustament, s'associen massa a la seva experiència: des del folklore fins a l'exercici del poder. Sempre es diu que el poder té dos atributs el de la potestas i el de l'autoritas. Al primer ningú li fa fàstics: costa molt poc demanar als que manen fins i tot quan no són responsables els "de dalt" (també la sensació d'omnipotència del poder polític és una conseqüència dels règims autoritaris). El debat sobre els límits de l'Estat del Benestar s'inscriu aquí, per exemple. Però al segon encara li cauen alguns complexos, com si democràcia fos sinònim de desgavell. Just al contrari: la democràcia és un nou ordre que situa els deures a la frontera dels drets de manera que aquests darrers no poden ser exercits sense els primers.
:
Diuen que el boig és aquell que ignora els límits. I tindríem una societat boja, és a dir, sense capacitat per fer exercir els drets i les llibertats, si no s'imposessin els límits que, com tota resistència, com una nansa, com un graó, com l'aigua que permet nedar, possibiliten que avancem. O que no caiguem.
:
Avui, als carrers i places de les nostres ciutats i barris, hi ha el clam de poder exercir el drets de gaudir-ne. Potser perquè ha baixat la delinqüència, o perquè, efectivament, disposem de més espais per fer vida de carrer, els veïns reclamen amb raó coses tan bàsiques com caminar sense haver de sortejar excrements, respirar aire pur i no pixats, vòmits, escombraries o fums, limitar l'exhibició pública del consum de drogues legals o il·legals, conquerir tots els racons "privatitzats" per determinats grupets o bandes, dormir tranquils, conservar una façana i mobiliari públic en condicions, controlar els abocaments de residus també a escala domèstica, sancionar els insults, etcètera. Tot això li hem dit "incivisme". És un clam ben comprensible. I el poder s'ha d'exercir de les dues maneres, amb la potestas: educant, advertint, mediant, socialitzant... però també amb l'autoritas de la sanció o la reparació sense cap complex. Perquè haurem fet valdre els límits que ens permeten ser més lliures, o menys bojos. Haurem redescobert l'autoritat democràtica que és la que, enlloc de negar la llibertat –com l'autoritarisme- la potencia a través del respecte a l'espai de llibertat de cadascú.
: Els parcs són per gaudir-me lliurement. Foto: Quico Melero.:
Una de les assignatures pendents de la nostra democràcia és la reinvenció del concepte d'autoritat. Tants anys de dictadura marquen. De manera que hi ha coses que, injustament, s'associen massa a la seva experiència: des del folklore fins a l'exercici del poder. Sempre es diu que el poder té dos atributs el de la potestas i el de l'autoritas. Al primer ningú li fa fàstics: costa molt poc demanar als que manen fins i tot quan no són responsables els "de dalt" (també la sensació d'omnipotència del poder polític és una conseqüència dels règims autoritaris). El debat sobre els límits de l'Estat del Benestar s'inscriu aquí, per exemple. Però al segon encara li cauen alguns complexos, com si democràcia fos sinònim de desgavell. Just al contrari: la democràcia és un nou ordre que situa els deures a la frontera dels drets de manera que aquests darrers no poden ser exercits sense els primers.
:
Diuen que el boig és aquell que ignora els límits. I tindríem una societat boja, és a dir, sense capacitat per fer exercir els drets i les llibertats, si no s'imposessin els límits que, com tota resistència, com una nansa, com un graó, com l'aigua que permet nedar, possibiliten que avancem. O que no caiguem.
:
Avui, als carrers i places de les nostres ciutats i barris, hi ha el clam de poder exercir el drets de gaudir-ne. Potser perquè ha baixat la delinqüència, o perquè, efectivament, disposem de més espais per fer vida de carrer, els veïns reclamen amb raó coses tan bàsiques com caminar sense haver de sortejar excrements, respirar aire pur i no pixats, vòmits, escombraries o fums, limitar l'exhibició pública del consum de drogues legals o il·legals, conquerir tots els racons "privatitzats" per determinats grupets o bandes, dormir tranquils, conservar una façana i mobiliari públic en condicions, controlar els abocaments de residus també a escala domèstica, sancionar els insults, etcètera. Tot això li hem dit "incivisme". És un clam ben comprensible. I el poder s'ha d'exercir de les dues maneres, amb la potestas: educant, advertint, mediant, socialitzant... però també amb l'autoritas de la sanció o la reparació sense cap complex. Perquè haurem fet valdre els límits que ens permeten ser més lliures, o menys bojos. Haurem redescobert l'autoritat democràtica que és la que, enlloc de negar la llibertat –com l'autoritarisme- la potencia a través del respecte a l'espai de llibertat de cadascú.
* article publicat a la secció "Des dels límits" de DiariMaresme.com (24.12.06)
:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada