Límits del civisme | Bastida i pedres

Els límits del civisme

:
Foto: Q.Melero.
:

De nou, aquest vespre he estat amb els ciutadans i ciutadanes que participen en la implantació del Pla Integral dels barris del Centre, l'Eixample i l'Havana, concretament amb la Comissió de Territori, per parlar dels resultats de l'Ordenança de Civisme i del conjunt de normes sancionadores que ens hem dotat per fer efectius els límits de la convivència. Sense límits no hi ha gaudi, no hi ha llibertat, això és propi de la condició humana i no cal que ens fem escarafalls. Teníem al davant una audiència molt participativa i molt ben informada. Ho he fet al costat del regidor Francesc Melero (el que ha fet aquesta foto), que a més de fer passos de gegant en l'aposta de Mataró per la minimització de la brutícia i els residus, també aplica el rigor en aquells que es pensen que la ciutat és un abocador. I ho he fet també gràcies a la gentilesa de la Montse López, la regidora que presideix el Pla qui, per cert, avui escriu un bon article al Més Maresme.

:

El que he presentat explica uns molt bons resultats d'aquestes normatives que, lluny de quedar plenes de pols en un prestatge, s'apliquen als que volen imposar l'ús privatiu de l'espai, l'exclusió de les mínimes normes cíviques, l'embrutiment i la manca de respecte. La llibertat s'ha de protegir de la impunitat amb què aquestes persones es pensen que gaudeixen. I també cal dir que, malgrat tot, no és tan sols amb els límits que es protegeix el respecte. Ni tan sols amb l'actuació de l'administració. Que és una tasca comuna del conjunt de la societat.

:

Aquestes dades vénen el dia abans que demà, al migdia, es reuneixi la Junta Local de Seguretat sota la presidència de l'Alcalde. Ahir, davant la irresponsable politització d'un afer laboral (irresponsable per la creació d'alarma social i per la profusió de mentides amb l'únic objecte de fer mal a costa de la seguretat ciutadana), ja vaig avançar que els resultats del mapa delicitiu i dels accidents de trànsit situa Mataró en el moment més segur de la seva història. I en uns nivells delicitus dels més baixos de les ciutats europees. I això cal dir-ho així de clar i amb tot l'orgull del món, que els flagels els deixem pels fonamentalistes. Perquè és un repte assolit pel conjunt de la ciutat, no ho dubteu.

:

Bastida i pedres

:

Acabo aquesta breu passada de quatre dies per quatre exposicions barcelonines amb ua recomanació molt concreta: un quadre que es diu Bastida i pedres (2006) de Frederic Amat, que podreu veure en aquesta foto circular (és entre una columna i un altre quadre que es diu Codi de barres tatxat o alguna cosa així). L'exposen a la galeria Carles Taché fins d'aquí a cinc setmanes. Amat és un escenògraf i pintor que també va experimentant nous llenguatges, cada fita que assoleix és un nou element que incorpora al bagatge.

:

Ara ens arriba amb un cromatisme auster: blanc i negre, però amb una capacitat de creació figurativa excepcional (la prova en són les escultures, o el vídeo), en les que hi ha el moviment, l'aire, les flors, les mosques, les llavors, les gàbies, les engrunes. Tot com a ombra o silueta, com si encara no en coneixéssim llur secret. I no el sabem. Hi ha quadres de gran format que recomano vivament, però n'hi ha un que és del que us volia parlar. Aquest, Bastida i pedres, crea una sensació de vertigen. Adopta una perspectiva curiosíssima, des de dins, des de dalt, amb línies rectes que el seu no paral·lelisme amb els límits del quadre provoca una sensació quasi psicodèlica. De cop, penses si no ets tu l'edifici que s'està fent, o reparant, o derruint. I si no, si tu ets qui ho fa, tampoc no saps massa per què ni de quin edifici es tracta. Només penses amb el vertigen, amb la forma amb què l'aire penetra entre els ferros i les pedres per venir-te a visitar i, potser, desvetllar-te el secret. "L'aire lliure també és una forma d'arquitectura" va avisar George Santayana ja fa molts anys. (Foto: StylusArt)

: