:
Fins a finals de gener La Pedrera exposa bona part de l'obra de l'escultor Pablo Gargallo, amb algunes pintures, també. Gargallo (1888-1934) és vist com un dels avantguardistes catalans, és a dir, com aquells que van experimentar sobre els nous llenguatges artístics, en aquest cas l'escultòric. Però a mi em sembla, de fet, un autor amb profundes conviccions noucentistes que, malgrat tot, no deixa de banda les influències menys clàssiques. Vegem-ho.
:
Les seves opcions clàssiques són molt evidents. El Cap inclinat de dona (1908) o el Retrat de la senyora Grant (1913) així com algunes màscares, semblen directament peces gregues. Malgrat algun excurs per la voluptuositat (Pastor, 1917-18, o La gran bacant, 1931), on el centre es desplaça lleument als malucs, Gargallo mostra el paradigma de la proporció i l'equilibri a través de la figura humana (Tors de gitanet, 1923 o Jove atleta, 1923), que es transforma també en profetes, personatges o déus clàssics. Però també hi trobem màscares amb influències africanes, d'altres amb tècniques properes al còmic modern i, com no, del cubisme fragmentador com a llenguatge que li permet fer el procés artístic més genuí de Gargallo.
:
Quin és, doncs? Quina és la seva aportació avantguardista? Crec que es tracta del procés de depuració material de l'escultura, que el fa passar d'un inici on la figura sorgeix d'una massa (La parella, 1904 o Voluptuositat, 1908), és a dir, on és volum, fins a la figura representada per unes simples línies (Silueta de jove -atleta-, 1933-34), és a dir, l'absència de volum. La massa és substituïda per l'aire, per la síntesi, pel respir i la llibertat. Al mig, hi trobem l'etapa d'inversió del volum (Dona asseguda, 1922), de fragmentació, de supressió paulatina de la matèria (menys matèria, més esperit seria un bon lema noucentista). Tot plegat, també és una avantguarda ben clàssica, força hegeliana i moderna: tesi, antítesi i síntesi. I el que es pot dir a traços, o a trossos, millor que els grans discursos marmoris. Però això ja seria post-modern.
:
Les seves opcions clàssiques són molt evidents. El Cap inclinat de dona (1908) o el Retrat de la senyora Grant (1913) així com algunes màscares, semblen directament peces gregues. Malgrat algun excurs per la voluptuositat (Pastor, 1917-18, o La gran bacant, 1931), on el centre es desplaça lleument als malucs, Gargallo mostra el paradigma de la proporció i l'equilibri a través de la figura humana (Tors de gitanet, 1923 o Jove atleta, 1923), que es transforma també en profetes, personatges o déus clàssics. Però també hi trobem màscares amb influències africanes, d'altres amb tècniques properes al còmic modern i, com no, del cubisme fragmentador com a llenguatge que li permet fer el procés artístic més genuí de Gargallo.
:
Quin és, doncs? Quina és la seva aportació avantguardista? Crec que es tracta del procés de depuració material de l'escultura, que el fa passar d'un inici on la figura sorgeix d'una massa (La parella, 1904 o Voluptuositat, 1908), és a dir, on és volum, fins a la figura representada per unes simples línies (Silueta de jove -atleta-, 1933-34), és a dir, l'absència de volum. La massa és substituïda per l'aire, per la síntesi, pel respir i la llibertat. Al mig, hi trobem l'etapa d'inversió del volum (Dona asseguda, 1922), de fragmentació, de supressió paulatina de la matèria (menys matèria, més esperit seria un bon lema noucentista). Tot plegat, també és una avantguarda ben clàssica, força hegeliana i moderna: tesi, antítesi i síntesi. I el que es pot dir a traços, o a trossos, millor que els grans discursos marmoris. Però això ja seria post-modern.
:* Publicat a la revista Valors (desembre 2006)L'exposició Gargallo es pot veure a La Pedrera (P. de Gràcia 92, Barcelona) fins el proper 28 de gener.
2 comentaris:
¿a qué jode que te dejen anónimos? Pues también jode que los dejes tu en nuestro blog. que te olvidastes de poner anónimo y no blogger.
- Anónimo:
No me jode, no. Si fuera así, ya hubiera desactivado la opción que o hace posible. Lo que creo de una hipocresía supina es esconderse detrás de un anónimo para decir cosas que la gente decente se dice a la cara. Por cierto, ni sé de qué blog hablas ni me dedico a colgar comentarios anóminos por ahí. Si ma das más datos, miraré qué debe haber pasado.
Publica un comentari a l'entrada