:
El carro alat del temps, que ens sotragueja
i segueix el camí que l'ombra fa,
mentre cap a orient, d'on venim, ja fosqueja
(i potser no veurem l'aurora de demà),
va creuant rius que lentament s'apaguen
i a voltes en segueix el curs discret,
sota arbredes on els records s'amaguen,
o travessa deserts d'amor desfet.
I ens va glaçant la sang, mentre les rodes
llisquen en ardents per roderes d'oblit
i, amb implacable afany d'un rei Herodes,
degolla il·lusions, cobert de nit.
:
Narcís Comadira, "Reqviem, ii" d'Enigma, Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 2001, p. 60.
Il·lustració: Duccio di Buoninsegna (1308-1311), Infanticidi de Betlem, Museu de l'Òpera, de Siena.
Per què Marina és cristià? *
:
La mà de Déu, del Mestre de Taüll (MNAC), il·lustrració de la postada del llibre comentat.
:
El llibre que presentem avui és d'un autor que, a ritme d'un llibre per any, té la gentilesa d'abocar tots els seus coneixements i reflexions en els temes que més li interessen i que, a la vista de les seves vendes, també interessen el conjunt de la societat. Parlo de José Antonio Marina, un mestre de secundària sexagenari que passa per ser un dels filòsofs més prolífics dels darrers anys a Espanya i que va escriure el llibre Por qué soy cristiano l'any passat.
:
Hi ha vàries coses rellevants d'aquest llibre que us voldria comentar per recomanar-vos-el. En primer lloc, perquè no és massa corrent que els cristians que són coneguts en altres facetes de la vida pública (artistes, escriptors, penadors, esportistes) parlin obertament de les seves creeences i diguin sense embuts i sense vergonya que són cristians. I que, a més, reflexionin en veu alta sobre per què ho són. Sovint és vist com un exercici de proselitisme o d'exhibició impúdica, com si parlessin una cosa que és privada i prou. Crec que cal remarcar doncs, que algú hagi decidit sortir de l'armari (encara que en un darrer llibre, Dictamen sobre Dios, se li veiés la poteta).
:
En segon lloc, el llibre és rellevant perquè crea una teoria sobre "la doble veritat", és a dir, l'evidència humana que hi ha una veritat empírica, racional, lògica, que explica les coses del món i que permet avançar la Humanitat o, almenys, entendre-la; i que n'hi ha una altra de personal, que forma part del món de les creences, que remet a una veritat no comprovable i que, per tant, anomemen fe. Una fe paradoxal, a vegades contradictòria, però que no pot pretendre pas competir amb la veritat racional, donat que les dues tenen una funció diferent. En tot cas, l'autor situa l'ètica en un punt intermig i, especialment, en el camp de l'acció, que és on, al cap i a la fi, es determina el valor de les coses i de la gent que les fa possible. En aquest darrer, doncs, si bé l'adscripció religiosa (o la fe) juga un paper secundari, és el seu destí, els seus "resultats", parlant en termes pràctics, els que compten. Almenys per un cristià.
:
I, finalment, recomano el llibre perquè és també un testimoni personal sobre el trajecte de la fe d'una persona que, com vostè i jo, no les té totes, no ho té pas tot clar. Juatsament, per això creu. Creure és confiar, és admetre que no ho sabem tot, però que hi ha coses, això sí que ho sabem, més importants que les altres. I aquestes "coses" es porten a terme a traves d'altres persones com vostè i jo. Déu (que seria el súmmum de les coses que valen la pena), per tant, s'ha fet home, s'ha convertit en una persona. I aquesta persona els cristians la centrem en Jesús. I la trobem en el rostre dels altres.
:
Deu ser un bon missatge pel Nadal, doncs. O sigui que molt bon Nadal a tothom.
:
La mà de Déu, del Mestre de Taüll (MNAC), il·lustrració de la postada del llibre comentat.:
El llibre que presentem avui és d'un autor que, a ritme d'un llibre per any, té la gentilesa d'abocar tots els seus coneixements i reflexions en els temes que més li interessen i que, a la vista de les seves vendes, també interessen el conjunt de la societat. Parlo de José Antonio Marina, un mestre de secundària sexagenari que passa per ser un dels filòsofs més prolífics dels darrers anys a Espanya i que va escriure el llibre Por qué soy cristiano l'any passat.
:
Hi ha vàries coses rellevants d'aquest llibre que us voldria comentar per recomanar-vos-el. En primer lloc, perquè no és massa corrent que els cristians que són coneguts en altres facetes de la vida pública (artistes, escriptors, penadors, esportistes) parlin obertament de les seves creeences i diguin sense embuts i sense vergonya que són cristians. I que, a més, reflexionin en veu alta sobre per què ho són. Sovint és vist com un exercici de proselitisme o d'exhibició impúdica, com si parlessin una cosa que és privada i prou. Crec que cal remarcar doncs, que algú hagi decidit sortir de l'armari (encara que en un darrer llibre, Dictamen sobre Dios, se li veiés la poteta).
:
En segon lloc, el llibre és rellevant perquè crea una teoria sobre "la doble veritat", és a dir, l'evidència humana que hi ha una veritat empírica, racional, lògica, que explica les coses del món i que permet avançar la Humanitat o, almenys, entendre-la; i que n'hi ha una altra de personal, que forma part del món de les creences, que remet a una veritat no comprovable i que, per tant, anomemen fe. Una fe paradoxal, a vegades contradictòria, però que no pot pretendre pas competir amb la veritat racional, donat que les dues tenen una funció diferent. En tot cas, l'autor situa l'ètica en un punt intermig i, especialment, en el camp de l'acció, que és on, al cap i a la fi, es determina el valor de les coses i de la gent que les fa possible. En aquest darrer, doncs, si bé l'adscripció religiosa (o la fe) juga un paper secundari, és el seu destí, els seus "resultats", parlant en termes pràctics, els que compten. Almenys per un cristià.
:
I, finalment, recomano el llibre perquè és també un testimoni personal sobre el trajecte de la fe d'una persona que, com vostè i jo, no les té totes, no ho té pas tot clar. Juatsament, per això creu. Creure és confiar, és admetre que no ho sabem tot, però que hi ha coses, això sí que ho sabem, més importants que les altres. I aquestes "coses" es porten a terme a traves d'altres persones com vostè i jo. Déu (que seria el súmmum de les coses que valen la pena), per tant, s'ha fet home, s'ha convertit en una persona. I aquesta persona els cristians la centrem en Jesús. I la trobem en el rostre dels altres.
:
Deu ser un bon missatge pel Nadal, doncs. O sigui que molt bon Nadal a tothom.
:* text del comentari sobre llibres que serà emès demà a les 8 del vespre (rremissió dilluns al migdia) al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró.
3 comentaris:
Els reis de l'any passat em van portar aquest llibre i em va agradar moltíssim, el recomano també.
I estic d'acord amb tu que va bé que els cristians "surtin de l'armari". El que jo m'he trobat moltes vegades és que em diguin que "no ho semblo", ves a saber quin concepte de Cristià hi ha pel món, i haver d'especificar que sóc Cristiana "però progre", que no sóc de l'Opus i coses d'aquestes. És trist. Et sents com una minoria dins la minoria.
Vaig tenir el llibre a les mans i finalment no el vaig comprar. Pel simple fet que tenia el cabàs massa ple. Ja em semblava que podia ser interessant...
M'ha agradat molt el teu comentari. L'enhorabona!.
Jo no em considero cristià. Però defenso la idea que els que se'n consideren "surtin de l'armari sense complexos". Que facin proselitisme, com qualsevol altre en fa quan vol vendre el seu llibre o el seu darrer disc.
El cristianisme és part de la nostra cultura.
Qui s'escandalitzi per això tindrà dues feines.
- Maria
De fet, no és millor formar part d'un grup on hi ha "pecadors" que no gent impol·luta, encara que sigui "progre"? Ho dic perquè crec que tampoc ens hem de trencar els vestits si l'Església té parts fosques: ho té la vida, també, i l'hem assumit tal com ve. Per millorar-la, per donar-l'hi dignitat.
- Dessmond,
Hi ha moltes maneres de dir-se "cristià": bé perquè n'assumeixes el seu llegat cultural, bé perquè formes part d'alguna de les confessions que se'n diuen, bé perquè -de fet- en fas fàstics però et sents tocat per la fugura de Jesucrist, bé perquè -no saps com- però hi has tingut una relació personal... amb el Crist que mai va dir-se ell mateix que fos cristià.
Publica un comentari a l'entrada