L'optimisme secular | L'essència és en la contingència | la improvisació intocable

L'optimisme secular
:

:
Ahir, a El País, l'escriptor i filòsof Salvador Pàniker hi escrivia un interessant article la tesi del qual (per resumir) és que "una sociedad secularizada y laica, es ya la única en la que puede brotar íntimamente, sin estorbos, la trascendencia", com diu ell. La "democratització" religiosa (crisi institucional, crisi del relat compartit, crisi de l'hegemonia del sagrat...) hauria de desenvolupar les capacitats personals d'accés a la trascendència i l'experiència mística, segons ell. També defensa una mena d'"agnosticisme místic", diu, que s'allunya dels creients que volen racionalitzar l'existència de Déu com dels ateus que volen racionalitzar la seva inexistència. Crec que és una molt bona aportació, si bé penso que els creients hi afegim la necessitat de sentit (de Déu, diem) al fet transcendent. I, concretament, els cristians hi afegim encara l'home, i una manera de ser persona en l'horitzó, com a projecte encarnat de Déu mateix.

:

La reflexió sobre les virtuts religioses de la secularització m'han fet recordar les que Gianni Vattimo, un dels principals exponents del pensament feble postmodern, va exposar en un llibre-testimoni Creer que se cree (Ed. Paidós, Barcelona, 1996). Vattimo sosté que la secularització és, de fet, el procés lògic del missatge de Crist, oposat al poder religiós i a la mediació clerical, a la conversió individual, a les casuístiques sacrificals sense sentit (contraposant el dissabte amb l'home), a la pràctica de la fe dins del Temple (fins a predir la seva destrucció, per exemple), etc.

:

En general, dic, crec que són molt interessants aquestes aportacions. Però crec que pequen d'un excés d'optimisme, el mateix que ells també criticarien a la Modernitat. La secularització, efectivament, ofereix noves oportunitats: a la mateixa Església, resituant-se i abandonat un paper que no li corresponia; als creients, de traçar un camí propi i conscient de la seva fe; als no creients, de trobar en les propostes espirituals alguna cosa més interessant al marge d'un discurs maniqueu, etcètera. Però, alhora, aporta dispersió, problemes de transmissió de coneixement, un prejudici a la tradició, segurament certa lleugeresa (insostenible lleugeresa?), per no dir el risc de submergir-nos en una gran buidor, una mena de dignificació d'espiritualismes de pa-sucat-amb-oli, o de sectarismes, al costat d'un lamentable oblit del llegat teològic i intel·lectual del Cristianisme. I que, òbviament, a la intempèrie (on es viu millor que a la gàbia, és clar) també fa fred, plou, etc. i cal, potser, anar més preparat que a dins de casa.
:
L'essència és en la contingència
:

Dit això, veig que des del Canadà es deu reflexionar millor sobre casa nostra, sobre Catalunya, sobre la falsa certesa de la immutabilitat... i, de cop, la neu resplandeix en aquest exacte pensament: Que l'essència és en la contingència. Podria ser el text d'una felicitació de Nadal. Gràcies, Jaume.

:
Dues ciutats - VI
:

:
Una sonata de Haydn compuesta hace tres siglos sigue ofreciéndole al pianista que la interpreta un gran margen de libertad. Por el contrario, una improvisación de Parker grabada hace relativamente poco tiempo no admite el más mínimo cambio.

:
Adam Zagajewski, Dos ciudades, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, p. 75.
Il·lustració: Joseph Haydn i Charlie Parker.

: