Amb Sopa | Trobat en un bloc

Amb Sopa
:

No sóc gaire musical, almenys en comparació a la gent que m'envolta. Tinc alguns referents, alguna sortida eclèctica (sí, he disfrutat en un concert d'Apocaliptika amb versions heavy de clàssics), però no vaig amb mp3 pel món i, en general, no tinc massa cultura musical. Trobo, a més, que va molt més de pressa del que sóc capaç de registrar. O sigui que no us refieu de mi en aquest tema.

:

Però he de dir que m'agrada Sopa de Cabra. No en tinc cap disc, que m'agrada ho he anat descobrint, potser, després que se separessin. I deu tenir a veure que associo les seves cançons a determinats moments de quan era més jove. Ara mateix em ve al cap una nit, en un antro d'Arenys, on sonava mentre els amics feien un billar i jo no sé massa ben bé què però que el meu cervell associa a la felicitat. No sé. El fet és que he anat seguint una mica Gerard Quintana, després (els seus discos, les seves versions de Dylan, que vaiog sentir en un concert...) i, ara, per Reis (bé, canviant un disc repe que em van regalar per Reis) ha caigut aquest Podré tornar enrera. El tribut a Sopa de Cabra que recomano. M'he aficionat a aquesta moda de les versions (me'n van caure un parell més) i trobo que m'agrada. Ja dic que no en tinc ni idea.

:

En tot cas, les cançons crec que són molt bones, les interpretacions les fan persones algunes de les quals no conec de res (i que, per tant, em prenc com una troballa), les lletres mostren un camí molt curiós d'acord, suposo, a l'edat i experiència dels seus integrants (del viure de pressa a l'elogi de la lentitud, diria jo), i, en general, la i de que "seguirem somniant / escoltarem la llum / mentre el món es mou dins els teus ulls", com diu la cançó que la formació ha fet per a l'ocasió.

:

Trobat en un bloc
:
A vegades et preguntes si això els blocs és de frikies, com avui nega en Saül. I hi ha molts dubtes, malgrat tot, dubtes raonables de gent que no augura pas massa futur a aquest món i que no passa de veure'l amb la condescendència que ens provoca el narcisisme i l'exhibicionisme dels altres. Sempre he pensat que tenen una mica de raó. Però en aquesta sinrazón, en aquest mitjà la utilitat del qual (si n'hi a d'haver) encara se'ns escapa, en aquest frontera entre el jo privat, íntim, feble, líquid, i el jo públic, impúdic, crosta, trobem perles com aquesta que ens brinda la Maria Escalas. El misteri de la vida interpel·lant directament al nostre cor, la perplexitat oberta i explicada a una xarxa plena de virus i d'incògnites, la humanitat que no acabem d'abastar i que diem amb referents (simbòlics?) fets justament per explicar aquestes coses, o per relacionar-nos-hi (per "relligar-les", aquesta és l'etimologia de religió): Déu, Setmana Santa, ressurecció... I un desig de baixar als inferns, a la mort, al no res... per besllumar tan sols el rostre fràgil del Tot.

: