:M'ha fet gràcia el recent post de Manuel Mas perquè, aquest exemple, el de les conseqüències respecte a la democràcia que té la sàtira política, a propòsit de Polònia, l'he fet servir un parell de vegades, insinuant-lo, a l'hora d'explicar la política municipal sobre civisme. Concretament, el poso d'exemple per il·lustrar la crisi de referents que, junt a la crisi de la idea d'autoritat, reclamen unes noves bases per a l'autoritat democràtica (front a l'autoritarisme de la dreta que vam conèixer a aquest país durant massa anys).
:
L'he fet servir un parell de vegades i ningú no ha entrar a trapo. La meva tesi, resumida, és: vivim en una època de crisi dels referents, és a dir, d'aquelles persones qe esdevenen punts de referència (en positiu o en negatiu) respecte als quals articulem la transmissió de la tradició, dels valors, del coneixement (també l'emocional), el guiatge i el mestratge, el respecte, etcètera. Un dels exemples és aquest magnífic programa de TV3 (confesso que habitualment em fa riure molt), el qual s'inscriu en la sana pràctica democràtica d ela relativització del poder i de mostrar la seva faceta polièdrica i sovint hipòcrita. També contribuexi, segurament, a fer més popular, més digerible, una informació política sovint pensada per entesos. Fins aquí, molt bé. Però que té uns efectes secundaris que cal tenir presents. En detecto un parell, almenys. Un, que ens acabem pensant que la política (i no tan sols la política) és sempre cosa de fer riure, que tot gira al voltant de la part més frívola i interessada, que és la que és més senzill d'enriure's-en. I l'altre, que, donat que s'han traspassat ja força límits fins fa pocs anys impensables (la monarquia, el Papa, el terrorisme...), que tot, absolutament tot, és vàlid per riure's-en. Aquest és el motiu que ha portat a Manuel Mas a expressar en públic els seus dubtes. Segurament hi haurà qui sospiti que una persona que es dedica a la política expressi els seus dubtes justament d'un programa de sàtira política, però aquest és el meu únic "però".
:
La televisió ens mostra cada dia exemples similars. Les interioritats de qualsevol persona i de qualsevol família poden veure's airejades sense cap mena de pudor, trobem normal la comercialització del cos i de les relacions personals a través dels mass media. Per entendre'ns, hem passat de seguir el model de models i princeses (model Hola) a veure'ls-hi les calces, les infidelitats, les febleses que convertim en riota. I no ens hem quedat en aquest nivell, ara s'ha democratitzat el fet de ser famós (model Tomate). Seguraent el primer model era encarcarat i antic. El segon model és més divertit, sí (la diversió, el gran objectiu), però també és molt més denigrant per la integritat personal. També aquí a democràcia ha de saber acordar uns nous límits. I segurament aquesta és la tasca pendent que genera els dubtes que l'il·lustre blocaire expressava.
:
El que deia. Cal fer èmfasi en la fragilitat del poder (ep, de tot el poder, no tan sols del democràtic, no siguem enzes); sí, i és bo l'humor, especialment el que ens fa riure de nosaltres mateixos. Però encara és més urgent refer la cultura del respecte a la integritat personal, reinventar potser els mites moderns (i els tabús moderns... o algú es pensa que podem viure sense tòtems i tabús?) i cercar en els altres les virtuts que ens agradaria tenir (encara que sigui assenyalant els defectes) i que, òbviament (l'humor també ens n'ha fet adonar) no tenim. O algú es pensa que podem viure sense ídols?
:
8 comentaris:
Recordeu Si ministre, oi? L’humor era refinat, intel·ligent, utilitzant les armes de l’exponent màxim de l’humor: la ironia. En canvi era una critica molt més terrible que la del Polònia, perquè es carregava el sistema de ple. En canvi Polònia -un gran programa de televisió i de culte (altament recomanables les Perles del Polònia del bloc de l’Iceta- crec que fa una altra cosa. Quan agafa el personatge l’exagera tant amb la seva parodia que al final l’acaba recreant. El Mas cregut ja no és l’Artur Mas, el Maragall infantil ja no és el President Maragall, el papa juganer ja no és Benet XVI... En el fons, acaba sent un humor no sobre la política, sinó a partir de la política. I aquesta és precisament la gràcia que té, poder fer un programa d’humor sobre un tema que en principi no fa riure. I això, més que fer mal, crec que acosta el tema a la gent. No en va s’ha parlat de les ganes dels líders polítics de sortir al Polònia, perquè no els destrossa, els popularitza.
Jordi
Sí, crec que aquest és l'efecte positiu. La pregunta és: on són els límits?
Sí, Ramon. Crec que plantejes un tema important: el dels límits. Jo naturalment no tinc respostes al tema aquest de Polònia o Varsòvia o com es digui el programa, perquè no l'he vist mai (ja vaig exhaurir la meva quota de Solé de forma vitalícia en "Malalts de tele"). Tot i així, l'article aquest que publiques al Diari del Maresme és una reflexió més general sobre la pregunta: tot s'hi val? O què no s'hi val? I és un tema important i la gent que té responsabilitats públiques és bo que s'ho plantegi. Moltes vegades tinc la sensació de que molta gent actua amb total impunitat i que en aquest païs alguns han confòs ser "progressista" amb la tolerància absoluta a qualsevol mena d'excés. I el teu homòleg a la Generalitat parla del "bon rotllo" davant alguns elements incivils. En fi. Sempre és d'agrair llegir les teves reflexions.
- Fan,
Gràcies. És onvi que el debat sobre els límits és un dels més necessaris. I que l'esquerra ha de liderar. L'esquerra, sí, la que garanteix drets, que se'n troba de nous (el dret a utilitzar l'espai públic "privatitzat" per alguns, el dret a la intimitat, el dret a dormir, etc...) i que ha de cercar nous límits, noves obligacions. la cultura del límit i la de la repsonsabilitat, com a nous integrants dels valors que sempre hem tingut. Estic convençut que el conseller Saura, al qui al·ludeixes elípticament, pensa el mateix. I no, tot no s'hi val. Tot està per fer, però no tot és possible.
Els límits, per mi, no només estan en un lloc: en el codi penal. Altra cosa és el bon gust, el codi deontològic, la responsabilitats dels programadors i la responsabilitats de l'audiència. Perquè si s'ha de posar límits a la broma sobre els polítics, què farem amb la broma sobre els líders religiosos? D'altra banda, que la mofa sobre els poders és una tradició secular inventada molt abans de la televisió.
Bé, Jordi, anem resolent dubtes...
Convindreu,o no? que moltes vegades la realitat política supera la ficció humorística.
Si així t’ho mires, benvolgut Ramon B, la meva tesi és que Polònia interessa i resulta benèfica per a la "classe" política. Humanitza inconsistències polítiques, malgrat que les subratlla.
Retallar la llibertat d’expressió, que és allò que el•lípticament suggereixes, sempre ho fan més eficientment (no ho dubtis) les dictadures; però en aquest supòsit... és clar!Tots seriem defensors de fer humor subversiu.
Per a un progressista de soca-rel, sempre serà millor somriure que plorar.
Per quina raó doncs, la democràcia no hauria de suportar una saludable subversió humorística?
- Benvolgut Eduard,
res, que em dec exlicar fatal (ja dic que els "polítics" exposem alguns dubtes sobre la sàtra política és un problema: de seguida es pot interpretar fatal. De fet, jo he agafat l'exemple de 'Polònia' no pas per criticar-lo (ja dic que em sembla genial i hi ric força) sinó per reflexionar sobre els límits de la sàtira, si és que n'hi ha d'haver. I especialment en un context de pèrdua de referents, de la pèrdua de respecte a l'altre, de la contínua sospita sobre tothom, etc. En fi. De tota manera, el debat que plantejo no és ni legal (té raó en Jordi que el límit ha de ser el Codi Penal i prou) i polític (on tindries tu: l'única possibilitat seria la censura, i tampoc no l'accepto). Ho estava posant en el pla, diem-ne, cultural, o moral. Té raó en Saül, també, al seu post d'avui, en qualificar-ho d'un debat d'icones. Ja saps, estem en un temps de retorn al mite. O de set de mite.
Publica un comentari a l'entrada