:
El darrer poemari de Narcís Comadira, puntual cada lustre, és Llast (Edicions 62, Barcelona, 2007), un recull de poemes més o menys dispersos. Cada un d'ells, doncs, amb més força si cal, és tota una proposta. S'hi posa, diu a la introducció, "per allò que sempre ha de motivar un poema, el desig de construir un objecte lingüístic que funcioni significativament, és a dir gramaticalment i també mètricament, i que, alhora, commogui". És la millor definició que he trobat de la paraula poema. Diu que, en aquests llibre, tots els poemes són el llast que allibera, però crec observar que, justament, el que fa Comadira és advertir-lo, fer-se'n responsable, saber que, del tot del tot, no te n'acabes d'alliberar mai. Objectivar el llast, com saben els psiquiatres, parlar-lo cara a cara, és com un se n'allibera, de fet. Un llast, com la filferrada "de nusos afuats. Imenitent, se't clava. Tot tu sagnes memòria" (p. 35). Un llast que no para, de fet, i que avui li fa admetre la contingència fràgil quan diu:
:Sí, ara sóc aquí,al centre del No-res del meu país,l'esquerpa plana seca.I brindo pels cent Mai,tots els Potser, pel tímid Tant se vali aquell Enlloc enorme...Salut, oh vida!esquerpa plana seca.:Sí, ara sóc aquí.:("Vida", p. 38)
Són poemes d'home madur, creativament madur però també vitalment madur. Qui, davant la jovialitat transformadora, ja diu "-Sé com va el món. Tu només vols que et miri" (p. 18), admirat encara, però, de com li agrada de mirar-s'ho, encara que ja sap l'heràclita saviesa que "el que diu una dona al seu amant ardent / cal escriure-ho en el vent i en l'aigua que s'escapa" (p. 31).
:
La saviesa, ja ho sabem també, vol posar una mena d'ordre impossible a la vida que s'escapa: "Vana follia, ja ho sé. I tanmateix no paro" (p. 46). No serà l'ordre, però, el moviment de la sang, les pautes que ens indiquen que som vius? No serà justament una mena de "guspireig", "immortal" per més senyes, el que s'amaga rera la disfressa "daurada" de goig?
:
:Solitari, t'invoco,
Il·lusió, carn daurada.
Torna a ritmar les coses
amb la teva presència,
guspireig immortal.("L'exèrcit de les ombres", fragment, p. 52)
Comadira enllesteix el llibre amb algunes traduccions, amb alguns poemes de circumstàncies més (boníssims, els de Nadal), fins que afronta al final, cara a cara, el darrer llast pel que caldrà lluitar, com si estiguéssim en un vell film de Bergmann, just ara que el podria fer complert.
:Ara, tot jo de plom, la cambra s'encongia,
jo corria de plom, i tu, Mort, t'acostaves,
de plom, aterradora, per esclafar-ho tot.
però de cop et deia: tu mai no venceràs:
jo et venceré amb paraules.("El somni", fragment, p. 76)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada