Llegir tot Martí i Pol * | Els blocs dels caps

Propostes d'agost - X
:
Bona tarda
:
Corrent el risc de ser poc original, m’agradaria comentar avui la poesia de Miquel Martí i Pol, que ens deixà fa unes setmanes (1). El poeta de Roda de Ter havia escrit alguna vegada (2) sobre la sorpresa que li causava que en nombroses ocasions els seus poemes fossin utilitzats en cerimònies religioses, com casaments o enterraments, o en les nadales... ell que era més aviat ateu i que no trobava cap rastre de transcendència ni de cap al·lusió a l’experiència religiosa en les seves obres...
:
Però passen, almenys, dues coses en la poesia de Miquel Martí i Pol. En primer lloc, que descriu amb claredat el que pot ser qualsevol experiència interior d’anhels, d’esperances, de sofriment, d’alteritat, de sentit... i que, per tots aquells que la seva experiència interior sigui indestriable de l’experiència religiosa s’està parlant del mateix. La seva universalitat fa que sigui possible identificar-hi també una experiència religiosa, d’acord amb els ulls amb què es llegeix.
:
I també passa que, sovint, les coses que explica i, sobretot, com les explica, descriuen certs fenòmens de la religió (en torn l’amor, el silenci, el sofriment) que no pas els tractats de teologia. Perquè la religió, el diàleg amb el transcendent, és anterior a la raó, és més profund que el que entenem, forma part indestriable de ser home, vulguem o no. La poesia de Miquel Martí i Pol és, doncs, universal (parla de coses que a tots ens passen, a dins, hi donem o no un sentit religiós), parla del que ens passa a dins, i és popular, intel·ligible, planera.
:
Per això té tant d’èxit. No en recomanaria avui un llibre concret, sinó qualsevol. Cada dos per tres es publiquen antologies i es reediten els seus llibres. A totes les llibreries del país se’n poden trobar. És una feliç excepció, ja que pocs poetes tenen tirades de venda com Miquel Martí i Pol. Són molts (3) els que han enamorat amb Estimada Marta o s’han consolat amb el Llibre d’Absències, que avui és un punt de referència obligat quan se’ns mor algú.
:
Però no ens ha d’estranyar: Ja hem dit que la poesia de Martí i Pol s’entén o, almenys, permet diversos nivells de lectura, entre els quals hi ha la planera. En un poema diu que “l’essencial es diu amb senzillesa” (4). D’altra banda, ens parla de coses que ens passen a tots i ho fa, no pas resginadament, sinó apostant per viure-les a fons com a única possibilitat per ser feliç. Així, des de la seva descripció de les limitacions de la vida del seu poble, durant la dictadura, o de les condicions dels treballadors de la fàbrica on treballava, o de la dolorosa experiència de perdre la persona que estimes, o dels límits de les mateixes paraules o de la seva pròpia condició de malalt, no defuig pas d’aquests límits. Vol, dins d’ells, viure-hi la vida que realment val la pena. La vida dins els límits per superar-los, no per defugir-los.

Només vivint i acceptant la feixuga
càrrega del que som, sense renúncies,
podrem tal volta convertir en paraules
plenes de llum, neguits i defallences. ...diu en un poema (5).

I una vida que s’escapa, que no té temps per caure en la coartada del “més enllà” com una manera de defugir el “més ençà”. Que és ara quan toca de viure: “Més ens val la incertesa i el risc / d’ara mateix, que l’enyor o l’angoixa”, diu (6).

“Torna Nadal i torna la pregunta”, diu en un altre lloc (7), torna aquell temps en el que “tot és misteri i claredat extrema”. Per això, voldria cloure el comentari d’avui una nadala de Miquel Martí i Pol, ara que som Advent:

Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre’n
tot el sabor, tota la consistència.
Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.
Potser és un sentiment, una tendresa
que s’empara de tot: potser un somriure
inesperat en una cantonada.
I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s’ha esvanit, i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil.

Gràcies, bona tarda.
:

* Comentari a un llibre emès al programa " Creure Avui" de Televisió de Mataró, el novembre de 2003

(1) morí el dia 11 de novembre de 2003
(2) Joc d’escacs (Barcelona, 1990)
(3) Estimada Marta (Barcelona, 1978); Llibre d’Absències (Barcelona, 1985)
(4) Primer Llibre de Bloomsbury (Sant Boi, 1982)
(5) Temps d’interluni (Barcelona, 1990)
(6) Primer Llibre de Bloomsbury (Sant Boi, 1982)
(7) Per preservar la veu (Sant Boi, 1985)

:
Els blocs dels caps
:
Cinco Días publicava ahir un reportatge sobre les experiències damunt els empleats que té el fet que els caps tinguin un bloc, no tan sols per conèixer millor com és qui et mana sinó especialment de cara a la comunicació interna dels valors i objectius de l'empresa que, com sabeu, és un element clau i molt dificultós en les grans corporacions, els treballadors de les quals sovint s'assabenten més per la premsa que de la pròpia empresa sobre els plans d'aquesta.

La moda de blocs de directius és incipient però ferma als Estats Units, no tant a Espanya, encara que hi ha alguna experiència interessant. "¿Para tener un blog hay que ser vanidoso?", es pregunta l'article. Bona pregunta. Martín Varsavsky (que fundà Jazztel i Ya.com i ara lidera Fon), després d'una estona de reflexió diu: "No. Hay que querer comunicar. En España se sobrevalora la humildad y se tiene un miedo terrible a hacer el ridículo". Jesús Encinar, fundador del portal immobiliari Idealista.com, afegeix: "Las empresas valoran mucho la discreción, parece que comunicar es malo. Hacen las cosas de tapadillo, para que los periodistas no se enteren". Bé, no sé si els blocs són positius del tot per les organitzacions i la seva política de comunicació, però, sens dubte, en són una oportunitat.

Foto: Jesús Encinar, directiu d'Idealista.com, un dels citats a l'article (http://familienews.ie.edu).

.