Foto: Santa Maria de nit, Freakpolita.
El 2008 farà mil anys de la primera dada que tenim de l’existència d’un temple cristià a la ciutat de Mataró, on ara hi ha ubicada la Basílica de Santa Maria. No hi ha proves feafents però, donat l’important poblament de l’antiga Iluro i la seva ubicació al punt més alt de la ciutat romana, és plausible pensar que anteriorment hi havia hagut el temple dels súbdits del Cèsar que fundaren Mataró. Ja sabeu com va, això. Segle rera segle, l’edificació ha tingut diferents mides i formes, ha viscut destruccions i ereccions contínues coincidint amb la densa història del nostre país i, és clar, amb els estils arquitectònics característics. Encara n’hem de saber coses... però tenim vestigis de força èpoques.
L’efemèride, doncs, l’hem de veure com una oportunitat, tots plegats. La ciutat, en primer lloc, ja que cap altre element (arquitectònic, escrit, natural...) resumeix de forma tan sintètica i complerta la història de Mataró, una de les poblacions més antigues de Catalunya i que hi ha tingut un paper principal. També ens interessa perquè, de fet, tenim ben poques peces per admirar del nostre passat. Sembla que els que ens han precedit no tenien el prurit conservacionista que, ai las, la generació del canvi climàtic està demostrant. Sí, a l’interior del temple hi ha veritables joies, especialment la Capella dels Dolors amb la intervenció magistral d’Antoni Viladomat (S. XVIII), però no és l’única.
En segon lloc, interessa al país. Catalunya no s’entén sense les seves ciutats, i això no és d’ara. Ja la crisi econòmica de la ciutat de Barcelona al segle XIV podria haver arrossegat una depressió sense precedents si ho hagués estat per la puixança del sistema de ciutats que l’envoltava. Determinar la (des)centralitat d’aquestes peces, per entendre la història i també el present, és una de les funcions de la recuperació monumental d’elements com la basílica mataronina. Per això la Generalitat (per cert, amb el govern d’esquerres, com recordava la meva companya Consol Prados) ha tingut interès en incloure-la en l’acord-marc d’ajut a la rehabilitació de temples cristians que ha arribat amb els bisbes catalans.
M’atreviria a dir, si se’m permet, que també interessa a l’Església mataronina i catalana, també plena de reptes de cara a la definició del seu paper en una societat que, d’entrada, mostra certa distància del fet religiós, segons s’ha vist en les enquestes, i que cada vegada sembla més creixent. Un d’aquests reptes, sens dubte, és resoldre l’enorme pes del patrimoni arquitectònic que acumula l’Església. Dic pes, sí, perquè és un actiu poc rendible, parlant en termes econòmics. Com que els invents acostumen a sortir malament (desamortització al segle XIX i altres decisions unilaterals), goso dir que hauria de ser ella mateixa qui liderés aquestes transformacions en valor cultural, assistint-se de persones que en saben molt, que n’hi ha. Sí, de la història de l’Església coneixem moltes coses que no ens agraden i sempre surten a la llum (la Inquisició, les croades, la connivència amb el poder no democràtic...), de manera que seria molt positiu, potser, que es posés en valor l’aportació cultural de l’empremta cristiana a la configuració del que som, els ciutadans d’avui. Posem-nos-hi. Fem-ho tots, que tots hi guanyarem.
L’efemèride, doncs, l’hem de veure com una oportunitat, tots plegats. La ciutat, en primer lloc, ja que cap altre element (arquitectònic, escrit, natural...) resumeix de forma tan sintètica i complerta la història de Mataró, una de les poblacions més antigues de Catalunya i que hi ha tingut un paper principal. També ens interessa perquè, de fet, tenim ben poques peces per admirar del nostre passat. Sembla que els que ens han precedit no tenien el prurit conservacionista que, ai las, la generació del canvi climàtic està demostrant. Sí, a l’interior del temple hi ha veritables joies, especialment la Capella dels Dolors amb la intervenció magistral d’Antoni Viladomat (S. XVIII), però no és l’única.
En segon lloc, interessa al país. Catalunya no s’entén sense les seves ciutats, i això no és d’ara. Ja la crisi econòmica de la ciutat de Barcelona al segle XIV podria haver arrossegat una depressió sense precedents si ho hagués estat per la puixança del sistema de ciutats que l’envoltava. Determinar la (des)centralitat d’aquestes peces, per entendre la història i també el present, és una de les funcions de la recuperació monumental d’elements com la basílica mataronina. Per això la Generalitat (per cert, amb el govern d’esquerres, com recordava la meva companya Consol Prados) ha tingut interès en incloure-la en l’acord-marc d’ajut a la rehabilitació de temples cristians que ha arribat amb els bisbes catalans.
M’atreviria a dir, si se’m permet, que també interessa a l’Església mataronina i catalana, també plena de reptes de cara a la definició del seu paper en una societat que, d’entrada, mostra certa distància del fet religiós, segons s’ha vist en les enquestes, i que cada vegada sembla més creixent. Un d’aquests reptes, sens dubte, és resoldre l’enorme pes del patrimoni arquitectònic que acumula l’Església. Dic pes, sí, perquè és un actiu poc rendible, parlant en termes econòmics. Com que els invents acostumen a sortir malament (desamortització al segle XIX i altres decisions unilaterals), goso dir que hauria de ser ella mateixa qui liderés aquestes transformacions en valor cultural, assistint-se de persones que en saben molt, que n’hi ha. Sí, de la història de l’Església coneixem moltes coses que no ens agraden i sempre surten a la llum (la Inquisició, les croades, la connivència amb el poder no democràtic...), de manera que seria molt positiu, potser, que es posés en valor l’aportació cultural de l’empremta cristiana a la configuració del que som, els ciutadans d’avui. Posem-nos-hi. Fem-ho tots, que tots hi guanyarem.
:* Article publicat sota el títol Per què Santa Maria? al digital DiariMaresme.com el passat 17 d'agost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada