Propostes d'agost - XVII
:
Isabel Garcia Canet és una jove poetessa valenciana de Pego (Marina Alta) que va guanyar la XXVI edició del premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March que convoca l'Ajuntament de Beniarjó (La Safor) amb l'obra Claustre (Ed. Tres i Quatre, València, 2007). Els poemes es reparteixen en tres blocs, "Caverna", "Claustre" i "Ceguesa" i, sens dubte, remeten als textos clàssics, especialment Plató, de qui pren la perspectiva, l'al·legoria, del paper de l'home davant el món i l'aprenentatge de la seva ineludible solitud.
:
L'autora sap que aquest aprenentatge, aquesta visió de l'ombra platoniana, on "pensar-te és perdre't" (p. 19), amb "el pes de la cova que ens fa savis" (p. 29), aquest passejar pels claustres (els nostres carrers, els nostres cafès, el nostres "patis", les nostres discoteques) no és pas una mena d'espera passiva, sinó l'oportunitat d'anticipar-ne un final, un destí, un sentit del que n'ignorem tot, de fet, i del que en prenc una coneguda metàfora: la menja (els àpats nupcials, les comunions, les cerimònies tribals, els actuals sopars amb gent...).
Fem de carrer menjade l'anticipat demà que començaa viure en mi sense saber-ho.:Aprendre de la llum que em cega vivaés el millor d'aquest ofici meulaberint per a una mort sincera.:("Dones de carrer", pàg. 15)
:
Perquè "si no ens llencem morim / clàssicament, esperant com estàtues de sal" (p. 22), diu. Una poesia íntima, doncs, introspectiva i contemplativa, sí, però no pas de la inacció. L'amor, la poesia, diu, "voler canviar l'estat natural de les coses", doncs, són capricis "si no vénen donats / per l'atzar del camí, pel treball de les hores" (p. 24). Caminar i treballar és el consell d'aquesta poetessa qui, de nou, ens remet a escenes conegudes quan cita aquest vers de Joan Vinyoli en iniciar la segona part del llibre (és a dir... què anem a buscar als "claustres" sinó saciar la set?):
L'aigua vera no és per als llavis pedra,en la set del qui cerca neix profunda deu. (p. 27)
:
2 comentaris:
Bona nit, benvolgut Ramon.
Em plau moltìssim el fet d'obrir internet posant el nom del llibre per veure com marxen les coses... si algù em llegeix , ja que sòc lluny de casa nostra, i veure que un home que sembla ben simpàtic a la foto, amb un somriure embalsamat per la tecnologia, però que desprèn una sensibilitat immensa, gens enclaustrada i molt profunda em llegeix i ha entrat àgilment a olorar el terra florit de Claustre. Lluny de la terra , però continue ben aprop de la poesia ,vivint i escrivint per sobreviure o viure amb més il.lusiò. Ara que ja s'acaba l'estada a Parìs recorde una frase d'Antoni Martì Montverde publicada al n°24 de la revista literària L'Espill, que he utilitzat com a epìleg per a un poema en prosa que porta per tìtol Autoretrat: " la pols del desordre sorgeix el pols dels records".A la vida contemplativa ens haurìem de dedicar quan el poema no acaba d'ésser poema perquè no diu res de nou, perquè no toca en eixe moment i em de continuar donant, sense esperar res a canvi. Una abraçada, salut , poesia, repùblica i claustres.
Isabel,
Estic convençut q els teus poemes sí q tenen molt a dir. Gràcies x escriure'm amb tan amables paraules. I q tornis amb més poemes. Els esperem amb ànsia.
Publica un comentari a l'entrada