:
:En un Alberg magnífic com aquest en un poble de l'Alt Berguedà. Menjant com un rei (republicà, eh?) i tastant les novetats culinàries de l'aventura de restauració que ara inicien, després de l'exitosa aventura de proporcionar aventures. Reconciliar-te amb tu mateix vint anys abans amb un mataroní que és el temps que fa que no hi és. Intentar donar consell polític (la cabra tira al monte), gairebé inútil davant el que t'expliquen i sembla que no pugui ser. Admirar-los. Estimar-los. No ser-hi el dia del Concurs de Gossos d'Atura, però. Coses del calendari (mal fet). Caminar. Respirar. Descobrir camins lleugerament fressats. Passar fred esplèndidament (amb temperatures que a Mataró només hi són en un hivern que pica fort) i recloure's veient ploure còmodament. Jugar al trivial. Intimar amb els íntims. Preparar divisions de dues xifres i corregir-les. Que el capellà et sorprengui parlant d'Óscar Romero en una homilia després d'un evangeli difícil (chapeau). Emocionar-se amb un concert de coral. Repassar les estrelles i parlar de les noves prestacions del Google earth. Llegir. Menjar els primers bolets, a més d'innombrables delícies. Contemplar polonesos i persones d'altres nacionalitats que no saps desxifrar (ara en diuen llatins). Fer el fantasma en un decorat magnífic de pel·lícula de por (o sigui, la fàbrica Asland i el Xalet Güell). Creure profundament en el turisme català de muntanya, què caram. Pensar, però, que hi hauria d'haver quelcom més (i no parlo de tornar enrere). Jugar per primera vegada a la vida a bolos a La Molina i fer algun que altre punt. Tirar amb arc i encertar. Embaladir-se veient corriols d'aigua pertot fins a petar a les cascades de les fonts del riu obrer per excel·lència. Ser un autèntic pixapins i trobar que encara n'hi ha de pitjors que tu. Escampar la boira. No agrair prou que m'hagin fet tan feliç.
:
8 comentaris:
Jo també sóc un fervent defensor del turisme català de muntanya, tot i que m'apunto a fer servir el passaport quan puc.
Piles carregades?
Pixapins i camaco!
Bona reentrée a la feina.
- Roland,
Jo fa un temps que ho tinc una mica abandonat. No sé ni on el tinc, el passaport...
Bé, a punt de descarregar.
- Joan Antoni,
Ep, que encara em queden uns dies, eh?
Ah, em fas venir enyorança... sóc neta de castellanesos (dels de Cal Perucho).
Un lloc on silenciar la ment: el coll de la Creueta.
Benvingut a la feina de la ciutat.
Ah! Ramon,
ja saps triar on vas, ja. I una cosa que potser no saps, un dels responsables de l'alberg, l'Eduard, a més de ser un gran xaval, ha estat un dels millors laterals de la U.D.Cerdanyola.
- Dra. Marols,
Caram... sí, però allà nmo hi vaig poder arribar. Ja dic que sóc massa urbanita.
- Vladimir,
Ho sé perfectament. És un bon amic meu i és gràcies a ell que hi vaig anar.
Després de llegir (malgrat que amb força retard) la reflexió al voltant de l'estada a Castellar d'en Ramon i en Martí, no puc deixar de participar-hi.
Sóc l'Eduard, ara conegut com l'Eduard de La Closa ... fill de Mataró perà ara de Castellar de n'Hug, ja que l'ovella és d'on peix, que no d'on neix ...
També per a mi van ser uns dies especials els que vam viure a casa al llarg dels dies de l'estada d'en Ramon, i em considero d'allò més afortunat pel sols fet de retrobar-nos i de formar part del feliç record que expressa en Ramon en el seu escrit.
Apa records a tots els mataronins i mataronines que he conegut, se'n recordin o no d'un i fins quan s'escaigi.
Una abraçada !!!
Eduard,
Una abraçada i gràcies. I a reveure, és clar. Records a tothom.
Publica un comentari a l'entrada