Divendres Sant

:

Naufrague encesa el silenci de cambra
mentre la tremolor del ciri em diu
que és la meua por, i no la dels altres
que la viuen amb ulls plens d'incertesa
a celobert de la flama, cercant
quin misteri de quina imatge
trien per gravar-lo a la seua tomba i dir
que varen creure per no mutilar
temps ni costums, quan eren tan sols rius
de curs baix, d'aigües silencioses.
:
Ara que el groc es consumeix al marbre,
el reflex terbol que germina als vidres
em posa a prova encès de tants naufragis;
em deixa clar perquè deshabite
el meu silenci -com si no volgués
garbellar el ritme entre llums i ombres,
els límits de les robes i la dermis,
dels ulls i del que amaguen sota el vel-,
i em consumesc amb l'escalfor del ciri
entre peus descalços bruts de promeses,
mirades perdudes i passos i veus,
per saber si els sants ajuden a
créixer o si cal distingir els silencis.

:
Isabel Garcia i Canet, "Divendres Sant", a Claustre, Ed. Tres i Quatre, València 2007, p. 39.
Foto: Vela, Florencio Sánchez.
:
Necessitem narracions
:

El País del dissabte dia 8 de març explicava una experiència interessant del cementiri de Poblenou, a Barcelona, a càrrec de la Càtedra Cervell Social de la Universitat de Barcelona. Han organitzat un itinerari científic per explicar, davant els nínxols i les tombes, "una visión biológica y neurológica sobre cómo los humanos nos enfrentamos a la muerte", segons Eva Loste, directora executiva de la càtedra. El proper 29 de març al matí fan una nova edició de l'itinerari.

:

Beatriz Barco, biòloga i guia de l'itinerari, descobreix amb certa perplexitat, diria, que hi ha "mecanismos neurológicos que nos obligan a creer que hay algo más allá. Por eso, cuanto más ateos, más miedo a la muerte". Glups. D'aquesta manera, diu, per adaptar-se a la incerta mort, el nostre cervell construeix narracions.

:
En una etapa com la nostra, que desconfia dels relats mítics i sembla que només sap parlar en abstracte (en la mort, no en que morim...) o en el llenguatge tecno-científic, val la pena que la pròpia ciència ens adverteixi de la necessitat de referències narratives per enfrontrar-se a la mort i al seu procés, tan uan hem d'assumir la mort dels nostres semblants com quan ens toca començar a assumir la nostra... (n'he parlat aquí, aquí, aquí, i aquí, almenys).
:

Avui és Divendres Sant. És a dir, avui tenim a les nostres mans una narració intensíssima sobre la mort i el seu sentit. Sobre la mort, sobre el fracàs (l'altre gran mite per al qual no tenim narracions a mà...), sobre el finiquito, sobre l'absència, sobre el silenci, sobre la violència, sobre la por, sobre les angoixes. No digueu que sobre tot això no hi ha narracions. Però tornem a la de Divendres Sant. És tan forta, tan eficaç narrativament i plàstica (qui no carrega una creu, qui no viu un calvari, qui no és traït per trenta monedes, qui no besa com Judes...) , que us recomano que la mirem una mica de fit a fit.

:

La mirada de fit a fit a la mort, a la creu, de fet, és una mirada a la nostra vida. Viu com si fos el darrer dia de la teva vida, diu Torralba. No ajornem més les coses, aquesta felicitat que delegem, sembla, però que deixem per demà. És molt facil dir-ho, i complex fer-ho. Per això el cervell elabora cultura, ens pinta una al·legoria, ens narra un relat. I aquesta és la tecnologia de viure.

: