 |
| Foto: El Mundo |
L'autor d'un recomanable llibre sobre el que es mou dins nostre (Jesús Ferrero, Las experiencias del deseo. Eros y misos, Ed. Anagrama, 2009) escrivia ahir a El País un article que resumeix alguna de les tesis que hi expressa. Fonamentalment, s'enfronta a la idea que el poder "reprimeix" el desig (més aviat creu que és el contrari) i compara l'anorèxia i l'asexualitat amb els corrents contra-culturals dels anacoretes de l'edat antiga, és a dir, com una resposta ascètica a l'obligació del poder per consumir plaer. Ferrero diu que amb Foucault va descobrir que "el poder lejos de prohibir el desahogo pulsional lo estimulaba" i pensa que qui creu que el poder limita el desig és un ingenu.
El poder actual, diu, assumeix -com a Roma- el paper de gran incitador i també de gran repressor. "El poder como incitador y no como represor desarma a los que aún se llenan la boca con conceptos como represión, liberación, derrocamiento de tabúes y necedades por el estilo", hi diu. Més aviat el contrari, per l'escriptor castellà "vivimos sumergidos en un universo lleno de mensajes incitadores sobre el comer y el follar, el follar y el comer. ¿Cuántos programas gastronómicos hay en la televisión? ¿Y cuántos que tocan de una u otra manera el sexo, sin contar que a partir de una determinada hora todos los canales se vuelven pornográficos, incluidos algunos de inspiración católica?".
És en aquest context que Ferrero hi veu un contrast similar al dels primers anacoretes cristians respecte a Roma i també de l'experiència de sant Agustí, que de jove havia freqüentat la vida de l'excés. "En un mundo gobernado por la gula y el placer de comer y defecar, como si fuésemos un tubo más que un organismo, el anoréxico se sitúa como el místico de la privación más radical que cabe imaginar, una privación que ya fue adoptada por los anacoretas del pasado", sosté. Perquè "la humanidad se las arregla para cumplir con sus deberes gastronómicos y sexuales, cierto, pero también para oponerse a ellos cuando se cansa y cuando quiere plantar cara a las órdenes sistemáticas por hartazgo, por asco, por fatiga y desidia".
Una pregunta: ¿què hauria passat si l'advertiment d'aquest escriptor, que ha fet un procés intel·lectual molt interessant però que s'inscriu en un determinat context, l'hagués signat un bisbe a l'ABC? O, dit d'una altra manera, ¿com és possible que bona part de l'esquerra ignori encara que el govern i límit del propi desig és una manera de conquerir llibertat personal davant el poder seductor del capitalisme a través del plaer?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada