Ricardo Blázquez, president de la Conferència Episcopal Espanyola i bisbe de Bilbao, que ha donat força mostres de la seva vàlua en sel seu mandat que és a punt de cloure, ha pres el paper que haurien d'haver fet d'altres (en això demostra la seva vàlua) i ha demanat perdó pel paper de l'Església durant la Guerra Civil Espanyola. Sóc dels que pensa que les institucions no han de demanar perdó pels errors dels seus responsables anteriors. Però també que cal apreciar els gestos d'entesa i de generositat. Aquí teniu el seu discurs íntegre.
:
En tot cas, les víctimes potser no podran concedir-ne el perdó, aquesta és una de les meves reticències. Perquè, un cop es demana el perdó, i fins i tot quan noes demana, el veritable gest és el de donar-lo. Perdonar és una de les actituds més complexes, de les més difícils, una de les més contra-corrent que hi ha. En fi, m'agradaria que algú, algú que hagués criticat força el paper de l'església a la Guerra Civil n'hagués patit o no les conseqüències, que avui digués: "d'acord, et perdono".
:
El procés psicològic del perdó, que facilita l'abandonament de la situació enquistada de víctima (potser el reconeixement té aquest efecte positiu), va ser descrit admirablement fa pocs anys pel professor Luis Rojas Marcos en un article a El País l'any següent als atemptats de les Torres Bessones i que us podeu descarregar aquí. "De ahí que un número cada día mayor piense que para apaciguar su recalcitrante desasosiego y pasar finalmente la página fatídica deberá plantearse el arduo dilema de perdonar lo imperdonable", deia, actitud que molts veurien inadmissible, lògicament.
:
"El problema de quienes no perdonan es que viven estancados en el ayer lacerante, prisioneros del escenario del horror, obsesionados con los malvados que quebrantaron su vida, lo que les impide cerrar la herida", deia. "El perdón no hace que se olvide la agresión, pero sí ayuda a explicarla y entenderla desde una perspectiva menos personal, más amplia. Induce a aceptar que el sufrimiento y la maldad son partes inevitables de la vida, facilita el restablecimiento de la paz interior y alienta a abrirse de nuevo al mundo".
:
"Quienes perdonan aumentan las posibilidades de liberarse del pasado y volver a controlar razonablemente su destino", insistia. I acabava dient: "Yo sospecho que la naciente disposición a perdonar lo imperdonable es la señal más segura y esperanzadora de que algún día, no muy lejano, todos o casi todos desharemos el nudo que nos ata a los torturadores, miraremos ilusionados a un horizonte más allá del 11-S y disfrutaremos agradecidos de una existencia que nuestra probada fragilidad ha hecho más valiosa."
:
6 comentaris:
Hola Ramón,
Celebro este acto de la Iglesía. Ya conoces mi opinión contraria a la tuya, sobre que la Instituciones deban pedir perdón, incluso por actos pasados como queda reflejado en el Link de tu Blog. Así, que como de Iglesia y Religión va el tema en este aspecto, esperemos que sean perdonados como dice Jesús, setenta veces siete pero como también se desprende de la misma, solo Dios es capaz de perdonar debido a la circunstancia de ser perfecto, y sobre todo estar fuera del tiempo lo que, le hace ser el "único" con la capacidad de olvidar. Ningún mortal posee estas circunstancias y no puede olvidar y, sin olvido, el perdón no es ni definitivo ni real. No lo digo yo, lo dice la Biblia, teólogos, exégetas, etc. Así que solo Dios los puede perdonar y lo tienen fácil en este caso por motivos evidentes. Otra cosa es lo que afirma Rojas Marcos, que suscribo en todo caso si me apuras.
Un saludo
Bueno, pel que veiem el Blasquez ha demanat perdò, i ho trobo lògic ja que els clergues son especialistes en això de demanar perdò, confessions penitencials, i altres costums religiosos, però ara manca que els socialistes també el segueixin a darrera i s'emmirallin amb éll. Seria de molt bon veure que sortís un líder socialista que demanés perdò publicament pels crims de les matances de religiosos en la passada incivil. A ben segur a aquest lider penitent socialista li pujarien les enquestes per la propera votaciò presidencial.
Jo sí que crec que és important que les institucions demanin perdó, o facin gestos de reconeixement de culpes o errors.
El gest de Blázquez és fonamental, en aquest sentit. Per molt que ell no sigui ni de l'època ni de les idees dels qui van anomenar "cruzada" el cop d'estat franquista, n'és el successor i és un bon punt i apart. Tots tenim el passat que tenim, però jo demano perdó. Excel·lent. També Joan Pau II va demanar perdó pel paper d'antics pontíxef en l'antisemitisme, la inquisició, etc.
Així ho feren els cancellers alemanys, com aquell Willy Brandt que tots tenim al cap agenollat davant el memorial al gueto de Varsovia. Els governants d'un estat absolutament nou i refundat democràticament després d'una dictadura absolutament desvallestada i desapareguda, van tenir la necessitat - ells que com Adenauer o Brandt eren demócrates en temps de Hitler! - de demanar perdó pel mal fet pels antics governants del seu país, per l'Holocaust i l'extermini de milions de persones, per l'invasió de països, per Gernika, per la col·laboració en l'assassinat del President Companys (la seva vídua rebía una pensió d'Alemanya), i pel mal fet al seu propi poble.
És curiós, com a l'estat espanyol, que ha "transicionat" d'una dictadura a una democràcia, cap governant democràtic no tingui cap necessitat d'expresar paraules de perdó (no cap ell que res a fet) sinó pel seu govern o el seu país, quan tant de doloer es feu en nom d'aquests.
Suposo que les diferències per alguna cosa són diferències.
- Napoleón,
Lo celebro. Rojas Marcos utiliza un lenguaje y la teología otro, pero viene a decir lo mismo. Da igual el lenguaje.
- Silveri,
Ara no caic en quin assassinat han participat els socialistes. Per si de cas, jo demano perdó en nom de Caïm per tots els crims de la humanitat, a veure si així deixem de desresponsabilitzar-nos de les coses d'ara mirant el passat.
- Joan,
Jo crec que sí que hi ha discontinuïtat. La democràcia va retornar la legitimitat institucional. Ens faràs demanar perdó als regidors de Mataró per les accions dels regidors franquistes?
Home que va existir una discontinuitat és una opinió molt poc fonamentada, i els historiadors, tot i dividits, no abonen precisament aquesta tesi. Ni el funcionariat, ni l'exèrcit, ni els aparells de seguretat van passar la prova del cotó democràtic, les lleis aprovades per les Corts (!) i que en principi no contradèien la constitució van continuar vigent i moltes de les institucions existents no van ser absolutament desmontades.
No entenc si d'acord amb el teu parer Monsenyor Blázquez, Willy Brandt o Joan Pau II, són o van ser uns cínics o uns ingenus. Perquè ni Blázquez va firmar la carta colectiva, ni Brandt va ser membre de les SS ni Joan Pau II va cremar Giordano Bruno.
Home, jo estaria d'acord que si en el passat s'hagués comès algún fet execrable en nom de la ciutat en periodes no democràtics (perquè llavors els responsables municipals haguessin sigut processats!), aquesta per boca dels seus responsables democràtics que no en serien de cap manera culpables fes un gest de perdó i de reparació. Seria just, i estic segur que no tindrieu cap problema en fer-ho, perquè en tot moment no estem parlant de culpabilitat, sinó de petició de perdó en nom de la institució que es representa, pel passat d'aquest no pel seu present.
A parer meu, la democràcia ha de ser exemplar fins i tot en això.
Joan,
Bé, jo crec que aquestes persones han fet el que altres havien d'haver fet. I, francament, no em sento hereu dels regidors franquistes.
Publica un comentari a l'entrada