Contra la violència a les dones

:
Una de les coses que faig cada matí és mirar-me el comunicat de novetats conjunt dels Mossos i la Policia Local de Mataró. Des del primer dia que ho faig al·lucino amb la quantitat de violència domèstica que tenim. Des d'agressions a trencament d'ordre d'allunyament, des de violència contra les dones fins a agressions als fills (o als pares). Mataró va ser dels primers llocs on aquest fenomen es tracta de forma integral, fent que els protocols d'atenció recullin d'entrada el conjunt d'aspectes a considerar. La Llei aprovada fa més d'un any també ajuda a restituir, ni que sigui una mica, la dignitat de les víctimes. Però ens ho mirem com ens ho mirem, fins i tot en aquelles societats més desenvolupades i més solidàries amb les víctimes de violència a la llar, el llast roman imperturbable.

:

Ara, potser algun picaplets demanarà que (encara) actuem més. Que fàcil. Sospito que, malgrat la intervenció dels poders públics, els orígens de la violència contra les dones i els infants a l'àmbit de la llar són molt més profunds, més enquistats, i que necesitarem d'una implicació ciutadana més àmplia. La idea de commemorar-ne el Dia ve a ser això: que no podem restar impassibles quan al costat de casa hi ha qui es creu en el dret d'humiliar i agredir la seva parella (o qui creu que encara és seva), que les portes de casa no són excusa per la nostra denúncia, que la responsabilitat que demanem a la societat comença per un mateix. Per denunciar-ho, sí, és clar. Encara hi ha moltíssima gent que pensa que el que passa a la veïna no és de la seva incumbència, per desgràcia. O que això és cosa de feministes.

:

Però el que crec que valdria també la pena és el de reclamar el dret a ser feliç. Sol o acompanyat. però també acompanyat. Dir al món que és possible viure amb una parella i fer un projecte comú, que val la pena respectar-la malgrat tot el que ens faci emprenyar, i estimar-la, i confiar-hi. Que hem de denunciar, sí, però que també hem de demostrar que és possible ser feliç, o tan sols una mica, però el suficient per pensar que aquesta vida val la pena de ser viscuda amb algú al costat. Blasmar i estimar, criticar però proposar, posar el dit a la llaga de la ferida del món i, després, ser capaços d'acariciar-la amb el mateix dit. Només en tenim un, de món, de vida. Fem que sigui millor, superant tot allò que el fa detestable. No conec cap altra manera de viure.

: